Aquest dijous, Junts per Catalunya va signar un pacte amb el PSOE i es va desfermar una tempesta a la caverna mediàtica. La veritat és que és impossible no gaudir veient com treuen foc pels queixals, però seria un error que l’independentisme es quedés només amb això. Fa una setmana, diputats d’Esquerra Republicana compartien les portades de l’ABC com a prova de com de bons eren els seus pactes amb el PSOE. Doncs aquesta setmana això mateix ho estan fent diputats de Junts.
El que venen a dir és: si la caverna mediàtica i els fatxes de la Porta de Ferro estan tan enfadats, vol dir que els independentistes hem aconseguit coses molt bones. Però crec que veure-ho d’aquesta manera seria un error. Primer, perquè l’espanyolisme ultra posarà el crit al cel sempre encara que els catalans només aconsegueixin enrunes.
En segon lloc, si el nostre termòmetre són els estirabots de la dreta, correm el risc de perdre de vista que el PSOE és un dels partits que més gols ha colat a l’independentisme. Això inclou des de l’“apoyaré” de Zapatero, els últims quatre anys d’incompliments amb Esquerra Republicana, passant pel ribot de l’Alfonso Guerra, el 155 i el Pegasus. Tot això ho ha fet el PSOE i no els quatre fatxes de les manifestacions.
Per cert, no hauríem d’oblidar mai que, des del punt de vista nacional, el PSOE, la caverna mediàtica i els fatxes de la Porta de Ferro comparteixen un objectiu, i aquest objectiu és derrotar l’independentisme. Està bé veure els fatxes rabiar, però molta cura abans de riure, no sigui cas que en realitat siguin ells els que riuen de nosaltres i que nosaltres estiguem celebrant victòries que en realitat no ho són. I això porta a la primera qüestió del pacte entre Junts i el PSOE.
Si llegim els acords entre Junts i el PSOE, queda clar que Pedro Sánchez torna a cobrar per avançat als independentistes. L’acord diu: “El PSOE i Junts han acordat dotar-se d’un mecanisme que tingui les funcions d’acompanyar, verificar i fer seguiment de tot el procés de negociació i dels acords a què s’arribi.” Molt bé. Però això, si passa, no passarà abans que els diputats de Junts votin a favor de la investidura de Pedro Sánchez.
Seguim llegint a l’acord: “La metodologia desenvoluparà la negociació entre les parts. En aquest espai es negociarà, acordarà i s’abordaran els dissensos.” Desenvoluparà, negociarà, acordarà, abordarà… tot en un futur, un altre cop posterior a la investidura de Sánchez.
Pel que fa a la llei d’amnistia, en l’acord de Junts amb el PSOE passa el mateix que en l’acord d’Esquerra amb el PSOE: no han aconseguit una amnistia. El que s’hi ha aconseguit és la promesa del PSOE de portar al Congrés una llei d’amnistia. Però atenció, perquè després de presentar-la vindran els debats, les esmenes, les reculades i uns quants mesos, i potser fins i tot anys, per aprovar una llei d’amnistia que potser no és ben bé igual a la que han pactat Junts i Esquerra Republicana amb el PSOE.
En definitiva, l’únic acord concret i amb data és que els diputats de Junts votaran aquesta setmana a favor de la investidura de Pedro Sánchez.
Per acabar, igual que Esquerra Republicana, Junts per Catalunya es compromet amb el PSOE a donar-li estabilitat durant tota la legislatura, és a dir, estabilitat fins l’any 2027.
És veritat que Esquerra Republicana i Junts poden treure el seu suport a Sánchez si Sánchez no compleix els acords. El diputat de Junts, Joan Canadell, deia a Twitter: “Un detall no menor: el PSOE no pot aprovar res al Congrés sense els vots de Junts.” Junqueras va dir una cosa semblant: que la legislatura tingui continuïtat o no dependrà del nivell de compliment dels acords.
És veritat que si el PSOE no compleix les seves promeses, Junts i Esquerra Republicana li poden retirar el seu suport parlamentari. Però atenció: en primer lloc, encara que Junts i Esquerra li treguin el seu suport, el PSOE podria continuar governant si li convé, en minoria. Mireu, per exemple, Pere Aragonès va ser investit amb els vots de Junts i de la CUP, i malgrat que ara li han retirat el seu suport, Aragonès segueix sent president amb només 33 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya.
Segona qüestió: si Junts i Esquerra Republicana retiren el suport a Pedro Sánchez, el PSOE podria aprovar qüestions importants pactant amb el PP o Vox. Si no ho veieu possible, només cal mirar a Barcelona. Allà el PP no va tenir cap problema a pactar amb el PSOE per fer alcalde Collboni. I al Congrés pot passar el mateix.
De fet, la legislatura passada el PSOE va prometre a Esquerra Republicana que la Generalitat gestionaria els fons europeus. Però el PSOE va incomplir la seva promesa i llavors Esquerra Republicana va retirar el seu suport al PSOE en aquesta qüestió. Doncs no passa res: el Reial decret dels fons europeus es va aprovar gràcies, atenció, als vots de Vox. És a dir, una de les decisions més importants de la legislatura passada, el PSOE la va aprovar gràcies a Vox. I, per tant, sembla ser que ni Canadell ni Junqueras tenen present aquesta qüestió. Quan es tracta d’anar contra Catalunya, ells saben pactar. I si no, recordeu com PP i PSOE es van posar d’acord per aprovar el 155.
Hi ha una altra qüestió interessant en l’acord entre Junts i el PSOE. El PSOE i Sumar van dir que l’amnistia només es podia concedir si els independentistes renunciaven a la idea d’unilateralitat. Junqueras va renunciar explícitament a la idea d’unilateralitat a canvi dels indults. Doncs bé, si llegim el document entre el PSOE i Junts, veiem que Junts diu clarament que considera legítim el resultat i el mandat del referèndum de l’1 d’octubre, així com la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017. És a dir, Junts no renega del que va passar el 2017.
Però més endavant, al document signat amb el PSOE, es pot llegir: “PSOE i Junts assumeixen tots dos que la resolució ha de ser negociada i acordada.” I el document també diu: “PSOE i Junts aposten per la negociació i els acords com a mètode de resolució de conflictes.” És a dir, Junts es compromet amb el PSOE explícitament, i dues vegades, que qualsevol solució ha d’arribar de manera acordada amb el PSOE.
Pel que fa a la qüestió d’un possible referèndum, Junts es compromet explícitament amb el PSOE a proposar un referèndum que respecti la Constitució espanyola. Junts proposarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació emparat en l’article 92 de la Constitució.
És evident que l’acord entre Junts i el PSOE no arriba al “pacte històric” del qual havia parlat Puigdemont el 5 de setembre. Per intentar explicar-ho hi ha dirigents de Junts que responen amb una pregunta: i si aquest acord és el màxim al qual es pot aspirar tenint en compte les circumstàncies actuals? Potser és així. Però llavors no seria més útil i honest reconèixer les evidents limitacions del pacte i, a la vegada, fer pedagogia democràtica per explicar a la ciutadania la necessitat d’organitzar-se per defensar col·lectivament els nostres drets?
Una altra pregunta interessant que formulen des de Junts és: i si aquest acord era imprescindible per evitar una repetició electoral on pogués guanyar el PP? Només cal mirar el que està passant al País Valencià i a Balears. Davant això, jo poso sobre la taula una altra pregunta: la possibilitat que el PP es faci amb el poder és una possibilitat que sempre existirà. Vol dir això que l’independentisme sempre haurà de donar suport al PSOE malgrat tots els incompliments?
I si parlem de qüestions electorals, encara una altra reflexió amb una pregunta final. És innegable que existeix la possibilitat que els espanyols donin majoria absoluta al PP i a Vox al seu Congrés. Però a Catalunya els catalans hem donat constantment i durant anys una majoria absolutíssima als independentistes. I la pregunta obligada és: no confiem en les nostres majories parlamentàries per fer front a les majories parlamentàries espanyoles? Per què tanta por a les majories del PP al Congrés i tan poca confiança amb les majories independentistes al Parlament? No caldria tenir més confiança en els vots dels catalans?
Durant anys, l’independentisme al Parlament, amb les enormes majories que li donava el poble de Catalunya, era capaç de representar uns ciutadans catalans que no tenien por d’Espanya i que estaven disposats a desafiar-la per deslliurar-se’n. No caldria tornar a confiar en la força del país i les seves institucions, en compte d’assumir amb por que l’única opció possible és fer de crossa al Parlament espanyol? Insisteixo: per què tanta por a les majories espanyoles i tan poca confiança a les nostres majories?
És veritat que el que passa al País Valencià i a les Balears amb el PP i Vox al poder és molt preocupant. Però atenció: a diferència del que passa al País Valencià i a les Balears, la gent a Catalunya ha donat majories enormes als partits independentistes al Parlament de Catalunya. Per què els partits independentistes no fan servir aquesta força per enfrontar-se a Espanya en comptes de tremolar davant les possibles majories espanyoles?
No confiar ni fer servir la força de les nostres majories per combatre les majories espanyoles, en certa manera, és acceptar que els vots dels catalans valen menys que els vots dels espanyols. És més: que els partits independentistes no confiïn ni utilitzin les majories que els donem al Parlament és el camí més directe a perdre aquestes majories. De veritat, per evitar una majoria del PP al Congrés estem disposats a deixar morir la majoria independentista al Parlament? De veritat la millor idea que tenen per fer front al PP a Espanya és deixar via lliure al PSC i a Salvador Illa a Catalunya?
Si parlem de partits, els independentistes de peu estan molt dividits. Uns confien en Esquerra Republicana, altres en Junts. La CUP està pensant, uns altres confien en la hipotètica arribada d’un partit nou i encara altres tenen clar que no serà cap partit ni nou ni vell el que ens tregui d’aquí. Però hi ha una cosa que sí que uneix tots els independentistes, i és la total desconfiança en el PSOE i en les seves promeses. Malgrat això, els dos grans partits independentistes sembla que no poden trobar una altra sortida que continuar intentant pactar alguna cosa amb el PSOE.
Perfecte, que ho intentin i que facin el que puguin. Però llavors nosaltres haurem de trobar la manera de tornar a aquella època on, des de baix, la gent era capaç d’obligar els partits a moure’s. Quan els partits estaven desorientats el 2009, la gent va fer l’Arenys de Munt. Quan els partits estaven estancats l’any 2010, la gent va desbordar les manifestacions i va marcar el pas. Quan els partits volien que féssim cua davant les portes dels col·legis l’1 d’octubre, la gent no vam fer cas, vam ocupar les escoles i vam votar.
Avui, un altre cop, cal que les persones trobem la manera de fer avançar el país. I és veritat, i no ho podem negar, que avui no som milions de persones al carrer i que la desmobilització és evident. De fet, ens diuen els partits que aquesta desmobilització és una de les raons per les quals ells no poden avançar més enllà dels xantatges del PSOE. Perfecte.
Doncs és veritat que no som milions de persones al carrer, però ara mateix, i malgrat tots els intents de desmobilitzar-nos, milers de persones continuen organitzant-se i treballant arreu del país perquè més aviat que tard tornem a ser milions de persones al carrer i els partits ens hauran de seguir. I això passarà perquè tots sabem que els anhels i la valentia de la gent de Catalunya no hi caben ni hi cabran mai en cap pacte amb el PSOE.
Si alguna de les coses que he explicat o de les preguntes que he posat sobre la taula et sembla útil, doncs passa-li aquest vídeo als teus contactes. I res, una abraçada i bon vespre.