· Albano Dante Fachin
Desmuntar una manipulació informativa és una tasca gairebé impossible des d’un punt de vista matemàtic: si per desmuntar-la necessites una sola paraula més de les que té l’objecte manipulat, ja has perdut la batalla. La manipulació de la qual parla aquest article té 19 paraules (“Quim Torra pagará a la sanidad privada 43.000 euros por paciente en UCI mientras exige más dinero al Gobierno”) i no em veig amb cor de guanyar aquesta partida.
Aquestes 19 paraules són el titular d’una peça publicada per la Cadena Ser aquest diumenge a les 21:04. El titular ja està llençat i les seves 19 paraules han saltat de tuit en tuit amb una fúria que difícilment aquest article de 2592 paraules podrà assolir.
De totes maneres, amb la lluita perduda abans de començar, em disposo a explicar per què aquestes 19 paraules són un exemple perfecte del nivell al qual ha arribat la Cadena Ser, el Grupo PRISA i, en general, tot l’entramat periodístic al servei de la manipulació.
Primera parada: titulars a mida dels polítics?
El titular de la Cadena Ser fa referència a un Decret Llei de la Generalitat de Catalunya del dia 10 d’abril. En el moment de la publicació, el text en el qual es basa fa 9 dies que està penjat a Internet. I la primera pregunta que m’assalta: com és que finalment es decideix publicar el titular de les 19 paraules el diumenge 19 a les 21:04?
Hi ha un fet que ho pot explicar: el mateix diumenge, però a les 18.11, Nació Digital publica una notícia titulada: “Així compensarà el Govern els hospitals concertats per l’atenció al coronavirus”. I aquí ja podem començar a veure dues #CosesInteressants.
CosaInteressant1
La primera és el timing: si el Decret feia 9 dies que estava penjat a Internet, no és massa casualitat que les dues notícies surtin només amb tres hores de diferència? Si anem al perfil de Twitter del cap del redactor en cap de Nació Digital, Joan Serra, veurem que no és precisament una “casualitat”. A les 00:42 Serra publica el següent tuit:
Sembla que queda clar el que va passar: Nació Digital es treballa durant dies una peça, la publica i la Cadena Ser la llegeix per sobre i fa el seu refregit amb un titular propi. És natural que això faci enfadar Joan Serra, però el problema és més profund i ens afecta a tots, no només a Nació Digital.
CosaInteressant2
Joan Serra diu que “deu ser més cridaner citar altres titulars posteriors”, fent referència al titular de la Cadena Ser. I sembla que té raó: el titular de la Cadena Ser va córrer com la pólvora, sobretot en l’àmbit dels Comuns:
La queixa de Serra s’entén quan veiem que ni Jessica Albiach, ni Ernest Urtasun (qui va retuitejar aquests tuits) havien fet cap menció al titular de Nació Digital, tot i que aquest havia estat publicat 3 hores abans que el de la Cadena Ser. Perquè es va difondre tant el de la Cadena Ser i no el de Nació Digital? Potser és perquè, com diu Serra, el de la Cadena Ser és més “cridaner”. De fet, si els comparem veiem que els dos titulars no diuen ben bé el mateix:
Nació Digital: “Així compensarà el Govern els hospitals concertats per l’atenció al coronavirus”.
Cadena Ser: “Quim Torra pagará a la sanidad privada 43.000 euros por paciente en UCI mientras exige más dinero al Gobierno”.
La primera diferència la trobem al subjecte. Mentre que a Nació Digital el subjecte és “el Govern”, a la Cadena Ser és “Quim Torra”. No és una diferència menor. Sobretot pels Comuns. Carregar contra “el Govern” (on hi ha JxC però també ERC) pot ser complicat, ja que la mateixa Jèssica, hores abans i a Twitter convidava Joan Tardà a “forjar consensos”:
En canvi, si el subjecte és “Quim Torra”, la cosa és més fàcil.
La segona diferència important la trobem al predicat: mentre que Nació Digital parla dels “hospitals concertats”, la Cadena Ser parla de “la sanidad privada”. Qualsevol persona, periodista o polític que conegui mínimament el sistema sanitari català sap que aquest canvi de paraules no és gens innocent.
Segona parada: Que no ho sàpiga un periodista és greu. Que no ho sàpiguen els nostres representants és intolerable.
Com que ja porto 832 paraules i no tinc cap possibilitat de guanyar-li la batalla a les 19 paraules del titular de la Cadena Ser, ja no vindrà d’aquí. Per això em detindré a explicar per què és molt greu canviar “hospitals concertats” per “sanidad privada” com fa la Cadena Ser.
El model sanitari català és únic a l’Estat, ja que és el resultat d’una evolució política i històrica pròpia. Des d’un punt de vista polític, el model sanitari català actual pren la seva forma perquè des de l’any 1981 -quan l’Estat transfereix les competències sanitàries a Catalunya- els dos partits hegemònics han estat sempre d’acord en les qüestions de fons. Una d’aquestes qüestions on PSC i CiU van anar sempre de la mà va ser en l’aposta clara pel model concertat al qual fa referència el titular de Nació Digital i que la Cadena Ser converteix en “la sanitat privada”.
Per entendre la gravetat del canvi que fa la Cadena Ser (i la gravetat del fet que representants polítics no siguin capaços de veure-la) és imprescindible fer una mirada enrere. Presteu atenció al que ens explica Xavier Lleonart, qui va ser vicesecretari general de Metges de Catalunya:
“El traspàs de les competències sanitàries en 1981 va suposar la transformació de l’INSALUD en l’Institut Català de la Salut (ICS). Però ja llavors es feia patent que les necessitats assistencials de la població catalana requerien més dispositius i sobretot una major proximitat territorial. D’aquesta manera va néixer la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) aprofitant la major part de centres de titularitat pública (ajuntaments, diputacions, consells comarcals …) o privada sense ànim de lucre (fundacions vinculades a l’Església o a caixes d’estalvi) amb els quals s’establien concerts per a la realització d’activitats assistencials”.
D’aquesta manera naixia el Model Català, conformat per dues grans xarxes: l’ICS (on trobem el Trueta, la Vall d’Hebron, el Verge de la Cinta, etc.) i la XHUP que és el “sector concertat”. A la XHUP trobem els hospitals de titularitat pública que depenen d’altres administracions: l’Hospital del Mar, l’Hospital Clínic, l’Hospital de Sant Pau (on, per cert, hi és present l’Ajuntament de Barcelona) i un munt d’hospitals comarcal: Figueres, Granollers, Palamós, Olot, Blanes, Calella, Mataró, el Broggi… I així fins a prop de 70 centres. I digui el que digui la Cadena Ser, aquest sector concertat és, com diu Lleonart, de “titularitat pública” en la seva pràctica totalitat.
Aquest sistema, com dèiem abans, ha estat impulsat conjuntament per CiU i pel PSC i abonat per ERC i ICV. De fet, el primer conseller de salut de la Generalitat restaurada i fervent defensor del model concertat, Ramon Espasa, era del PSUC. Per tant, “la concertada” ha estat un punt de trobada absolutament transversal, des de Pujol fins a Vergés, passant pels tripartits fins els bipartit ERC-JxC.
En l’àmbit parlamentari, l’únic partit que s’ha desmarcat clarament d’aquest model ha estat la CUP (i Podem Catalunya abans de ser absorbit per ICV). Aquesta aposta perquè tots els centres que depenen d’ajuntaments, diputacions o consells comarcals) passin a dependre directament de la Generalitat, passant de dues xarxes (la XHUP i l’ICS) a una sola totalment depenent de la Generalitat. Aquesta ha estat la reivindicació de moviments socials en defensa de la sanitat pública durant dècades mentre la resta de partits anaven en la direcció oposada. Jo, personalment, també considero que el sector concertat no és eficient, no es prou transparent i no ofereix condicions de treball dignes als seus treballadors. Però per més enllà de les preferències de cadascú, dir que el “sector concertat” és la “sanidad privada” no és veritat.
Tercera Parada: Anem a mirar el document original del Govern.
El document en el qual es basa la notícia de Nació Digital -posteriorment “reelaborada” per la Cadena Ser– és el Decret Llei 12/2020, del 10 d’abril. Aquest decret té quatre capítols i el segon està dedicat a sanitat i parla del finançament del sistema sanitari en plena crisi del COVID-19. Una crisi que està produint despeses extres que no estaven contemplades als pressupostos inicials d’uns hospitals que han hagut de comprar materials, maquinàries i contractar personal que no estava previst. I llavors el decret diu:
“Es fa necessari, doncs, que s’aturi l’impacte negatiu dels sistemes de pagament singularment establerts per a les entitats del SISCAT”
I ara, li he de demanar al lector que hagi arribat fins aqui, encara un últim esforç per entendre la perversió de tot plegat: cal saber què és el SISCAT. Com hem vist abans, el Model Català tenia dues potes: l’ICS i la XHUP. Doncs be: l’últim govern tripartit -amb Marina Geli com a consellera del PSC- va creure oportú posar aquestes dues xarxes (ICS i XHUP) sota un mateix paraigües: el SISCAT. Poques setmanes abans de marxar del govern, el tripartit aprova la creació del SISCAT.
Quan Boi Ruiz arriba a la Conselleria ha de fer el Decret per posar en marxa el SISCAT… però decideix fer un canvi: permet que dintre del SISCAT, a més de l’ICS i la XHUP, pugui haver-hi hospitals amb ànim de lucre, ara si, hospitals privats. Això es va portar a terme amb els vots d’ERC.
En aquell moment es va obrir un debat que es podria resumir així: com pot ser que mentre els hospitals de titularitat pública estiguin perdent pressupost, s’obri la porta a donar pressupost a entitats privades amb ànim de lucre?
Era sense dubte, un gir privatitzador innegable. Així, el SISCAT ara tenia tres potes: l’ICS, la XHUP (de titularitat pública o sense ànim de lucre) i proveïdors amb ànim de lucre. Boi Ruiz permet així, l’entrada al SISCAT de Capio, multinacional propietària de l’Hospital General de Catalunya, el Sagrat Cor o la Clínica del Vallès. [CORRECCIÓ 13:07 > El nombre de llits de que disposen els centres privats amb ànim de lucre a Catalunya és de 6000 llits hospitalaris. Fonts de la Conselleria informen que d’aquests, el total contractat pel sector públic és d’un 5% -uns 300 llits. Aquesta dada corregeix el següent paràgraf de l’article original: “Malgrat alguns intents de Toni Comín de tirar enrere la presència de centres privats dintre el SISCAT, a dia d’avui encara queden dintre el SISCAT uns 6000 llits hospitalaris privats, el que suposa un 35% del total de llits”.]
[AMPLIACIÓ 10:22: Els 6000 llits és la “potència instal·lada” total d’aquests hospitals. Això no vol dir que el Departament els contracti tots. ].
Però llavors si dintre el SISCAT hi ha un 35% de llits privats, podem dir que el que diu la Cadena Ser és correcte? No. En primer lloc perque la decisió del Govern és sobre tot el SISCAT, no només sobre els privats del SISCAT. Però hi ha més.
El document de la Generalitat dota de finançament els hospitals del SISCAT que estan atenent pacients amb COVID-19, independentment de la seva titularitat. L’únic requisit és que estiguin atenent pacients de COVID-19.
Quarta parada: Estat d’Alarma, si o no?
Des de l’inici de la crisi sanitària, els hospitals de titularitat pública han fet esforços materials i humans per ampliar la capacitat de llits d’UCI per tractar pacients amb COVID-19. Així, en comptes de derivar a la privada tots els pacients que no tinguessin lloc a la pública, es va ampliar la capacitat pública per haver de recórrer a la privada el menys possible. Però atenció: el dia 17 de març Ada Colau feia el següent tuit:
Ada Colau li demanava al Govern de la Generalitat que faci servir els llits de la sanitat privada. I especifica: “tal i com diu el decret Estat va habilitar fa dos dies”.
Anem a veure què diu aquest decret sobre l’ús de la sanitat privada:
Artículo 13. b) Practicar requisas temporales de todo tipo de bienes e imponer prestaciones personales obligatorias en aquellos casos en que resulte necesario para la adecuada protección de la salud pública, en el contexto de esta crisis sanitaria.
Ada Colau, doncs, li demana al Govern de la Generalitat que apliqui aquestes “requisas temporales” i faci servir els llits hospitalaris privats segons permet l’Estat d’Alarma. Però si mirem la llei que regula l’Estat d’Alarma (Ley Orgánica 4/1981), al seu Article 3, apartat 2 diu:
Quienes como consecuencia de la aplicación de los actos y disposiciones adoptadas durante la vigencia de estos estados sufran, de forma directa, o en su persona, derechos o bienes, daños o perjuicios por actos que no les sean imputables, tendrán derecho a ser indemnizados de acuerdo con lo dispuesto en las leyes.
Això vol dir que, si es fa servir l’Estat d’Alarma i s’utilitzen els llits privats (“requisas temporales”) com demana l’Ada Colau, la mateixa llei que regula l’Estat d’Alarma diu que s’haurà de pagar per aquests serveis. Que és, bàsicament, el que diu el decret de la Generalitat: que pagaran als hospitals privats que hagin estat requisats temporalment per atendre pacients de COVID-19.
[AMPLIACIÓ 13:25 > En relació als preus que contempla pagar la Generalitat, el preu d’inici fixat per la Generalitat al seu Decret és de 43.000€. Aquest preu, però serà avaluat a posteriori, un cop acabi la situació d’excepcionalitat, tal i com es recull al punt 10 del Decret:
Per resumir: podria ser que la Generalitat, amb la seva política d’ampliar els espais UCI del sector públic estigués evitant haver de recòrrer a uns llits privats que hauria de pagar. Fer això va comportar crítiques de Colau per no fer servir els llits privats. Amb la qual cosa, qui estava empenyent per donar diners (que segons el Decret d’Alarma s’han de donar) a la privada, no era Quim Torra, com explica la Cadena Ser sinó la mateixa Ada Colau!
ÚLTIMA PARADA: Així, res sortirà bé.
Porto 2374 paraules i ho hauria de deixar aquí, però em queden coses al tinter:
Crec que queda clar perquè el titular de la Cadena Ser era molt més “atractiu” pels Comuns que el titular de Nació Digital. Per cert: el final del titular (“mientras exige más dinero al Gobierno”) té una intencionalitat bastant poc dissimulada.
Caldrà parlar també un altre dia de la patronal de sanitat privada ACES a qui la Cadena Ser cita com a font al cos del text.
I caldrà parlar, sobretot, de com encarem el debat sanitari que tenim pendent. Els models sanitaris de JxC, ERC, ICV-Comuns i la CUP són molt diversos i caldrà un debat molt profund i complex, on hauran de ser partícips els partits però també els professionals i usuaris. Si des del món polític l’aportació serà difondre titulars esbiaixats produïts per grup de comunicació finançats pels mateixos bancs que fan negoci amb la nostra salut, no crec que el debat sigui fructífer. Si, a sobre, això ho fan els partits que ara diuen defensar una sanitat 100% pública, l’horitzó no és gens engrescador.
Segurament aquestes 2592 paraules no correran tant com les 19 de la Cadena Ser. Però si has arribat fins aquí, pacient lector, passa-li als teus contactes. I salut!
Si voleu conèixer més a fons el sistema sanitari català, aquí podeu llegir gratis el llibre: “Artur Mas: on són els meus diners?“
