Noel Huguet Sabà / @NoelHuguet / Membre de Nexe Nacional.
La setmana passada em van passar dues coses relacionades amb la llengua. Primer, un catalanoparlant es va dirigir a mi en castellà perquè em va veure moreno. Segon, una associació que gestiona el centre cultural públic d’un poble ben catalanoparlant va editar en castellà, per primer cop, la seva programació d’actes. Els dos fets em van causar pena i ràbia, però aquesta vegada, a diferència d’altres, he pensat que era millor que no m’ho callés.
Respecte el primer problema, no és el primer cop que em passa. Tot i els meus 16 cognoms empordanesos resulta que a casa som de pell una mica torradeta, o potser són les faccions, i sospito que hi ha gent que m’identifica com a gitano o magrebí. Això sempre m’ha fet certa gràcia i de vegades m’ha portat situacions “curioses”, com que la policia em pari sense cap motiu. Perquè sí, perquè tenim una societat que jutja pel color de pell.
Però em pregunto: Per què aquesta persona va decidir, inconscientment, parlar-me castellà? La resposta cànon dins el catalanisme i dins el progressisme, que he sentit mil vegades, seria dir: aquí s’ha produït racisme. Seria dir que aquest algú m’està tractant d’estranger i m’està excloent de la comunitat. O, aquest relat en la versió suau: Que potser ho fa per ajudar-me, però que en realitat m’està privant d’oportunitats i de ser un igual.
Discrepo d’aquesta interpretació i relat. Els catalanoparlants són els únics humans del món que per fer mal a un immigrant renuncien a viure en la seva llengua. Curiosa forma de practicar la xenofòbia! Crec que estem tan mutilats psicològicament que fins i tot quan renunciem als nostres drets lingüístics ens autofustiguem. I som tan bonistes que la forma de promoure que la gent mantingui el català és inventar-nos la trola que no fer-ho és de mala persona racista.
Però no, parlem clar: el que aquí està passant, més que racisme, és diglòssia. És autoodi lingüístic, aquell que ens ha ensenyat a cops el règim espanyol abans, durant i després dels 40 anys de franquisme. Unes pautes de comportament lingüístic que cada dia reproduïm i reaprenem. La idea que la llengua catalana és de segona categoria i que, per extensió, també som de segona categoria els seus parlants. Avui vivim en una societat més conscient que mai de les múltiples desigualtats, i tanmateix no parlem del supremacisme lingüístic.
M’han discriminat pel meu fenotip, però no amb cap ganes d’excloure’m ni de tractar-me inferior, sinó perquè aquell catalanoparlant em va identificar com a estranger. El mateix que hagués fet amb un britànic, contra qui no practica cap racisme. El raonament dins el seu cervell és aquest: “estic amb algú de fora o nouvingut o que no coneix la meva llengua, així que toca agafar-la i guardar-me-la al fons de casa i al fons del paladar. No fos cas que molestés. He de ser educat.”
Ho sé perfectament perquè jo, com qualsevol altre parlant d’una llengua minoritzada, també he après aquesta jerarquia i la reprodueixo sense voler-ho. Jo també tinc aquest virus gravat a foc dins el cap. Fins i tot sent-ne conscient em trobo cada dia claudicant la llengua per defugir mal rotllos. Aquesta claudicació l’he après del meu entorn, i me l’han reforçat tots aquells catalanòfobs, una minoria prou nombrosa, que de tant en tant et fan repetir la frase quan la dius en català, o que imiten amb sorna la llengua, o que munten un pollastre si una pel·lícula es projecta en català, …
És cert que aprendre català és útil socialment i professionalment, que t’obre portes. Però també és cert que això cada cop és menys cert, a mesura que la llengua de l’Estat va ocupant espais i va arraconant la llengua originària d’aquest poble. A mesura que pots obrir les mateixes portes en castellà sense cap problema. Cada cop és més fàcil viure plenament en espanyol a Catalunya, com al País Valencià i les Balears. I és fàcil perquè tothom reprodueix la diglòssia i tothom es passa al castellà a la mínima, sense cap resistència, sense cap orgull. Això a un país normal no passa.
El catalanoparlant que parla castellà a algun estranger (o que sospita que pot ser estranger) no està fent tant de mal a l’estranger com el que s’està fent a sí mateix. Perquè cada cop resulta més obvi que l’agregació d’aquests microcomportaments estúpids està escombrant la possibilitat agregada de viure en català, relegant aquesta llengua a racons. Això és, i ho hem de tenir clar, violència contra un grup humà. I, com tantes altres, es reforça gràcies a la col·laboració dels oprimits.
Respecte del segon problema, el centre públic fent activitats en castellà, passa a cada cop més llocs. Cada any et planteges en quin nou espai et trobaràs noves dificultats per viure en català. I cada cop sembla més ficció aquell país que expliquen els pares i avis en què el català era la llengua per defecte a la majoria d’espais socials. Tot mentre els polítics catalanistes relativitzen el problema i eviten encarar-lo públicament i amb normalitat, en una de les moltes secessions de la classe dirigent respecte el que sent i viu la població.
Poso un cas, però que serveix d’exemple: imagineu un espai públic on associacions hi practiquen programació cultural. Un espai on, per sort, s’omple de nous activistes, aquesta vegada són nouvinguts de països castellanoparlants. Fins aquí tot bé, el problema és quan aquesta gent no es troba cap reflexió lingüística explícita. Sense cap mala fe, és fàcil que siguin cecs a la qüestió de la llengua. Per a ells, si no se’ls planteja la conversa, en aquest àmbit no hi ha política ni problema. No es pregunten els efectes de la seva decisió lingüística. “Quina decisió?”. Si són castellanoparlants en concret, podem parlar tranquil·lament de la ceguesa del privilegiat.
Val a dir que no tothom es comporta amb la mateixa sensibilitat lingüística. Un amic que ha treballat fent classes de català a nouvinguts m’explicava el següent: El que fa a la primera classe és preguntar als alumnes d’on són. Diu que no falla: la gent que ve de països on hi ha diversitat de llengües reconegudes, com Bolívia o Equador, o la gent de comunitats lingüístiques minoritzades, com els amazics o panjabs, són molt més sensibles a la importància de la llengua catalana, al valor que li donem els catalans i al dolor que provoca viure’n el retrocés.
No, la llengua no serveix només per comunicar-se, la llengua vertebra espais comunicatius i, a partir d’aquí, comunitats. Són una porta, tancada però fàcil d’obrir, a un espai particular d’idees, experiències, vincles, tradicions i identitat. Els usos lingüístics no són neutrals políticament, i menys enmig d’un conflicte nacional com el nostre. Hauríem de parlar més dels drets lingüístics, mig reconeguts legalment mig amenaçats. No són els catalans lliures els que estan renunciant a la llengua catalana de forma natural, són els catalans sotmesos a una pressió estatal constant i arbitrària.
Diem: “és que el català és la llengua de vertebració social”. I és un bon argument, excepte que és mentida i salta a la vista. Perquè el castellà també pot servir de llengua franca vertebradora, i de fet competeix amb força per ser-ho i té alguns avantatges al respecte. Si la prioritat que tenim és donar oportunitats als nouvinguts i evitar qualsevol risc de fractura social, qualsevol incomoditat, qualsevol conflicte, qualsevol mur comunicatiu, aleshores podem guardar-nos el català a casa, passant per una temporada de bilingüisme desigual.
Si els catalanistes defensem la llengua en realitat no és perquè “sigui llengua d’acollida” o per “obrir les portes” a ningú. Aquest argument de cartró cada cop s’aguanta menys. Defensem el català per nosaltres, i no és cap pecat fer-ho. Deixeu de ser tan odiosament altruistes i sigueu una mica sincers: ens preocupa perdre el nostre patrimoni cultural i el nostre benestar lingüístic. Perquè patim dolor i violència en aquest àmbit i tenim el dret a defensar-nos.
No voldria, en cap cas, caure en el victimisme i evadir responsabilitats. No voldria culpar l’immigrant, expat o no, llatinoamericà o nòrdic, de res més del que és responsable cadascú. Som els catalanoparlants i els catalanistes els primers amb les mans tacades. Els primers perquè vivim en silenci el malestar de veure com cada cop és més difícil viure en la nostra llengua al nostre país. L’amarga sensació que la feina lingüicida de Franco la completarà la nostra deixadesa. Som els primers soldats del supremacisme castellà, com en el cas d’aquell que se’m va dirigir en castellà per la meva aparença.
Com atraure algú a la comunitat lingüística catalana, si nosaltres n’estem sortint a la mínima? Qui pot arribar a estimar una llengua que els seus propis parlants repudien? Qui vol entrar a formar part d’una comunitat amb tant poc orgull? Com practicar una llengua quan tothom se la guarda quan se’t dirigeix en castellà? Com aprendre-la, si el mateix govern independentista ha estat incapaç de proveir suficients cursos a la població que el demana? Què fàcil i covard que és culpar l’immigrat dels cops que tu mateix et dones cada dia!
Renunciar a la llengua no és un error de gent despolititzada i sense consciència. Molts polítics i intel·lectuals catalanistes i independentistes han fet una aposta explícita i intensa els últims anys per aconseguir això. Han denunciat un presumpte maligne nacionalisme etnicista excloent i antipàtic que estava repartint carnets de catalanitat amb criteris molt estrictes. Com el Quixot contra els molins, han treballat incansablement per derrotar aquest monstre que només existia a la seva imaginació.
Creient-se estrategues, progressistes i inclusius, s’han esforçat en realitat per desmotivar l’activisme lingüístic. L’han desproveït fins i tot de paraules per expressar el que sentia i explicar el què vivia. L’han tractat d’estúpid, identitari o fins i tot de nazi. Han volgut combatre l’amenaça de Ciudadanos interioritzant la mirada de Ciudadanos. Han superat el conflicte a través de la rendició. Ens han portat a baixar la guàrdia i desarmar-nos davant la pressió permanent del nacionalisme d’Estat, que no descansa. Semblava una estratègia d’expansió “de bases” i en realitat era de claudicació davant de Goliat.
El nostre país i la nostra llengua no s’aguanten sols perquè no tenim un Estat. Necessitem cert grau de militància quotidiana, per nosaltres i pel nostre benestar lingüístic i nacional. Deixar de canviar de llengua a la mínima amb un somriure estúpid i les llàgrimes per dins. Posar-nos incòmodes amb la llengua quan faci falta, expressar el nostre malestar legítim davant l’espanyolització diària. Exigir, malgrat tots els pesos que carreguem, el mateix que qualsevol país normal.
Tenim un Estat en contra, però no són jutges i policies els que ens arraconen llengua cada dia. Són les mil converses quotidianes, sota el costum de cedir la llengua catalana i facilitar la comunicació via doblegar-nos. Hi ha una cosa més incòmode que mantenir la llengua davant d’algú que no l’entén o no la vol entendre, i és veure desaparèixer la pròpia cultura. Tenim el dret i el deure d’estimar-nos i defensar-nos.
