L’espanyolisme i l’autonomisme tenen una estratègia política que es repeteix: fer servir qualsevol cosa que passa al món per intentar desmuntar el moviment sobiranista. Per exemple: ara no és el moment de plantar cara a l’Estat perquè hi ha una pandèmia, perquè hi ha una guerra a Ucraïna o perquè hi ha inflació. Doncs el mateix passarà amb la victòria de Meloni: ara no és el moment de plantar cara a l’Estat perquè cal combatre l’extrema dreta.
És per això que a OCTUVRE creiem que cal una lectura catalana de l’ascens de l’extrema dreta. Comencem amb tres imatges.
La primera és de Miquel Iceta, l’octubre de 2017, manifestant-se amb Vox a Barcelona.
La segona també és de Miquel Iceta, l’octubre de 2017, manifestant-se, un altre cop, amb VOX a Barcelona.
I la tercera és un tuit de Jean-Marie Le Pen celebrant la manifestació on participaven Miquel Iceta i Vox: “España, Una, Grande, Libre!”.
Això podria semblar una anècdota o una coincidència, però a OCTUVRE creiem que aquest missatge de Le Pen il·lustra perfectament la connivència de certa esquerra europea amb l’extrema dreta. Una connivència que hem vist a França i a Espanya i que ara, si no fem res per evitar-ho, farà forat a Catalunya.
Fem una mica d’història.
A les eleccions de 1981 i de 1982, el Front Nacional de Le Pen va obtenir al voltant d’un 0,2% dels vots. Però només dotze mesos després, a les eleccions municipals del 1983, Le Pen assolia un 11% a la seva circumscripció de París. L’any següent, 16 escons al Parlament Europeu; i el 1986, 35 diputats a l’Assemblea Nacional.
La pregunta és: com passa un partit de pràcticament no existir a posar-se al centre de la política francesa en només cinc anys?
La resposta és que el president socialista François Mitterrand va ajudar Le Pen.
L’any 1994, tres periodistes francesos van publicar el llibre La mà dreta de Déu, una investigació sobre Mitterrand i l’extrema dreta on aporten la documentació que prova com l’any 1982 Mitterrand va donar ordres als directors de les televisions públiques franceses perquè donessin veu a Le Pen. No són rumors.
Le Pen va escriure una carta a Mitterrand el 26 de maig de l’any 1982 demanant sortir a la televisió pública. El 22 de juny, Mitterrand li contestava assegurant-li que hi posaria mà. Una setmana més tard, Le Pen era entrevistat a la primera cadena francesa. Al llarg dels següents mesos les aparicions de Le Pen als mitjans francesos no van deixar d’augmentar i, al cap de poc, Le Pen obtenia els seus primers grans resultats electorals.
Mitterrand va admetre que ell va pressionar els periodistes perquè Le Pen sortís a la televisió, dient que ho feia “per garantir el pluralisme”.
Curiosament, però, el pluralisme només era per a l’extrema dreta: els partits a l’esquerra del Partit Socialista continuaven vetats.
El primer ministre de Mitterrand, Pierre Bérégovoy, va reconèixer que tot plegat era una estratègia: “Ens interessa empényer el Front Nacional. Això fa que la dreta sigui inelegible. Com més fort sigui el Front Nacional, més forts serem nosaltres. Aquesta és l’oportunitat històrica dels socialistes.”
L’estratègia era impulsar l’extrema dreta per dividir la dreta i mantenir-se al poder.
Avui, l’extrema dreta francesa està a punt d’assolir la presidència, i del Partit Socialista francès no en queda gairebé res.
Però malgrat la lliçó francesa, els socialistes espanyols han intentat la mateixa jugada.
A les generals de 2019, Pedro Sánchez va refusar participar en el debat que organitzava RTVE amb els quatre partits més votats a les anteriors eleccions: PSOE, PP, Podemos i Ciudadanos. Sánchez va optar, en canvi, va optar per participar en un debat d’Atresmedia on també convidaven Vox, que a les anteriors generals amb prou feines havia tingut vots. L’escàndol va ser enorme i el PSOE va haver de donar marxa enrere. Però havia quedat a la vista de tothom l’aliança d’interessos entre Atresmedia, el PSOE i Vox.
La idea era inflar Vox, afeblir el PP, i presentar-se com l’antídot contra l’extrema dreta. I, de passada, ajudar a frenar l’independentisme.
La periodista Marta Roqueta explica: “En l’estratègia per contrarestar la ultradreta de Vox, el govern PSOE-Podemos ha optat per instrumentalitzat la por a la formació d’Abascal per fer que l’independentisme i les altres nacions subalternes acceptin el seu model disciplinari sota el xantatge que en vindrà un de pitjor.”
I què passa a Catalunya?
El programa FAQS de TV3 va ser un dels primers programes d’una televisió pública important a donar veu a Vox, convidant en repetides ocasions Ortega Smith quan Vox no tenia representació.
A les mateixes eleccions del 28 d’abril, on Pedro Sánchez intentava fer visible a Vox de la mà d’Atresmedia, els serveis informatius de TV3 van donar més cobertura a Vox que al Front Republicà.
Ara, amb Vox perfectament instal·lat al centre de la vida política, a Catalunya detectem com des de les cúpules de certs sectors de l’esquerra catalana es treballa activament per donar veu i visibilitat a un suposat avenç de l’extrema dreta independentista.
Un dels primers, i més ridículs, episodis va ser protagonitzat per un activista proper als Comuns, Steven Forti, i el periodista de La Vanguardia Enric Juliana. Tots dos van difondre una fotografia d’una pintada que deia: “Necessitem un Salvini català”. Malgrat que la pintada no tenia cap signatura, que mesurava uns pocs centímetres i que estava en un lloc totalment amagat, la publicitat que va rebre va ser immensa. Poc més tard s’hi sumaria Gabriel Rufián.
En una entrevista a TVE, el diputat d’ERC advertia sobre els “feixistes amb estelada”.
Des de llavors —i en plena pugna d’ERC amb Junts— aquesta idea del feixista amb estelada ha estat molt utilitzada per càrrecs públics d’ERC i directors de mitjans de comunicació molt propers al partit.
Però quin és l’interès a parlar constantment dels “feixistes amb estelada”?
Marta Roqueta escriu: “La ultradreta catalana és un espantall llaminer pels partits. (…) Mentre se la magnifiqui, el col·laboracionisme d’ERC amb els poders de l’Estat i la gesticulació fèrtil en mots però estèril en pràctiques de Junts passaran com les opcions més raonables per encarar l’alliberament nacional.”
Tot indica que a Catalunya estem davant d’una maniobra molt semblant a la de Mitterrand o la de Pedro Sánchez.
I això és perillós per diversos motius:
1) Donar publicitat a l’extrema dreta pot beneficiar electoralment certa esquerra, però a qui beneficia de veritat és a l’extrema dreta.
2) L’ús partidista i electoralista de la por a l’extrema dreta interfereix i perverteix la feina imprescindible denúncia que fan els col·lectius antifeixistes. Banalitzar el feixisme i fer-lo servir com a mercaderia electoral només beneficia el feixisme.
3) El mateix unionisme que es manifesta de la mà de Vox explica arreu del món que l’independentisme és un moviment supremacista. És evident que l’Estat té un gran interès en donar els màxims recursos possibles a una hipotètica força política d’ultradreta independentista.
En aquest sentit, Josep Costa assenyalava una altra derivada perillosa d’aquesta estratègia i avisava: “Si parlem de l’extrema dreta o dels temes que interessen a l’extrema dreta, tindrem cada vegada més extrema dreta. Si volem la independència, els independentistes hem de parlar de la independència.”
I per acabar, és intolerable veure com els mateixos que denuncien el fins ara inexistent avenç electoral dels “feixistes amb estelada” miren cap a una altra banda davant del feixisme instal·lat en les estructures de poder de l’Estat.
A Catalunya s’ha imputat per delicte d’odi un mecànic que no volia atendre la Policia Nacional que ens va apallissar.
A Catalunya es va acusar nou professors de delicte d’odi per explicar què va passar l’1 d’octubre.
En canvi, a Catalunya, aquesta setmana, un grup neonazi apunyala un noi negre, però segons fiscalia i jutge no hi ha delicte d’odi.
Aquesta setmana també hem sabut que jutges en actiu imparteixen cursos a una organització ultradretana fundada per la néta de Jean-Marie Le Pen.
I aquesta setmana veiem com tota l’estructura jurídica persegueix Baños i Reguant per oposar-se a Vox.
Davant de tot això, com pot ser que càrrecs de l’esquerra catalana donin la mateixa importància a les declaracions de quatre tuitaires ultres que a una estructura d’extrema dreta que forma part dels pilars de l’Estat espanyol?
La lluita contra el feixisme, en totes les seves expressions, és d’una importància enorme. Justament per això cal impedir qualsevol temptació partidista d’aprofitar l’extrema dreta per guanyar quatre vots. Ho va fer Mitterrand i va sortir malament. Ho va fer el PSOE i avui tenim Vox fins a la sopa.
Cal impedir que a Catalunya les cúpules de l’esquerra repeteixin aquesta estratègia miop i suïcida.
Al nostre web trobaràs lectures recomanades sobre aquest tema, tan important com apassionant.
I, com sempre, si t’ha semblat interessant, passa-ho.