Per Gerard Furest
Un dels efectismes del Procés a mesura que es va acostar cap al seu clímax va ser la creixent virulència contra l’independentisme que va desplegar aquell espai polític amb habilitat transdenominativa col·loquialment conegut com a Comuns. Un espai que aglutinava diverses sensibilitats -algunes de ben tricòrniques- però que, al capdavall, s’havia presentat a les eleccions plebiscitàries del 2015 per impulsar un bensonant “procés constituent no subordinat”. Què significava del cert aquest sintagma ja són figues d’un altre paner, perquè no és un misteri que el llenguatge tant pot servir per revelar com per confondre.
Ha passat massa poc temps en termes històrics perquè la virulència que esmentàvem no conservi traces a la retina dels lectors més polititzats. En serien casos paradigmàtics l’ovació de la bancada de l’extrema dreta a l’al·legat antiindependentista de Coscubiela el 7 de setembre del 2017, o la fatxenderia dels diputats del grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot (amb tres excepcions honorables) el 27 d’octubre del 2017 mentre exhibien, davant les càmeres, la papereta del “NO” a la República Catalana. L’únic ressort que els movia era la mesquinesa: no es tractava de testimoniar la seva innocència del delicte que presumptament es cometia, sinó d’aplanar la incriminació dels setanta companys del Parlament que estaven determinats a votar “SÍ”. Passarem de puntetes sobre el talent hollywoodià per fer-se el suec davant del lawfare perpetrat contra l’independentisme per una judicatura de filiació franquista perquè no és moment de convertir aquestes línies en la monografia inèdita sobre la qüestió.
Un cop liposuccionats els sacsons més catalanistes (la facció podemita d’Albano-Dante Fachín, els Comunistes de Catalunya i altres espècimens sobiranistes que arrenquen a córrer esperitats), la figura de l’amalgama esdevé, a la fi, normativa: canònicament constitucionalista, sense que això signifiqui tancar la porta del tot a alguna llicència federalista (PSC style) per requeriments demoscòpics. Per constitucionalista hem d’entendre la primacia doctrinal dels sectors espanyolistes (no hi ha gaires coses més catalanòfobes i supremacistes que la Constitució Espanyola) i d’aquells que, per complexos o desinterès, estan disposats a transigir amb els primers. O és que hi ha algú que ja no recordi aquell ex-senador dels Comuns que es va quedar tan panxo proposant de concentrar a Cadaqués els independentistes, i el silenci sepulcral amb què els seus correligionaris van acompanyar la seva entremaliadura?
Sigui com sigui, és carn de rècord Guinness la capacitat de transformar en tan poc temps l’afany -entre redemptor i psicotròpic- d’assaltar el cel en un dels esports unitaristes per excel·lència: el d’estigmatitzar amb qualificatius gruixuts els qui denuncien l’ús que es fa d’aquella vella i coneguda olor que és el xarneguisme (una forma com qualsevol altra d’etnicisme), els qui retreuen la diglòssia institucionalitzada de l’alcaldia de Barcelona o els qui perseveren en un anhel independentista que, més enllà d’escarafalls i friquismes, no ha perdut raons ni legitimitat. Entre d’altres pràctiques poc equidistants que ens recorden que sic transeunt ideae mundi.
La piulada nadalenca d’una diputada dels Comuns al Parlament -i, per tant, d’un càrrec públic amb una responsabilitat no equiparable a la del tuitaire hiperventilat- és exemplificadora: “Experiencia con la familia de origen burgués catalán. Todo vale contra Colau: machismo, clasismo y hasta manchar la memoria de los muertos que defendían lo mismo que ella. Hoy le ha tocado a mi padre que, por cierto, me recuerda a Lula. Ahí lo lleváis, amigos”. Obviem la comparació immodesta entre el progenitor i el president del Brasil i centrem-nos en la dissecció d’un discurs que no és innocu.
En comptes de limitar-se a reportar els suposats excessos de la familia materna de origen burgués, la parlamentària sent la necessitat de duplicar l’adjectivació per afegir-hi català. Com si aquest fos un epítet d’allò més natural, i com si fer-ne ús no perseguís l’objectiu conscient o inconscient -a efectes pràctics tant se val- d’estigmatitzar un col·lectiu per reforçar la cantarella soleturista que el Procés ha revifat: que el nacionalisme català no és un moviment popular interclassista, sinó un subproducte teledirigit per unes esferes benestants que subjuguen una classe treballadora castellanoparlant representada pel colauisme… i el socialisme zaplanista del Quart Cinturó, la Copa Amèrica de Vela i el Hard Rock Cafè. Com si els historiadors Josep Termes o Josep Fontana, vinculats al partit antilerrouxista que va ser el PSUC, i del qual alguns es reclamen cínicament hereus, no haguessin documentat amb profusió els orígens populars del catalanisme. O encara pitjor: com si la generalització sobre un grup social ampli -objectivament identificable- no tingués un caire xenòfob.
Fet i fet, quina importància té la posició fanàticament antagonística dels poders fàctics de debò (Cercle d’Economia, Círculo Ecuestre, Foment del Treball, La Caixa, Banc de Sabadell) amb el Procés autodeterminista, quan l’objectiu no és en cap moment la veritat ni la justícia, sinó la comercialització política d’un relat que juga a favor de la petrificació de la desigualtat nacional dins de l’Estat espanyol? Perquè -ja és casualitat- la burgesia mai no és catalogada de castellana o immigrant -els famosos expatriats- per dues raons: perquè els burgesos només poden ser catalans (el franquisme i la globalització són, per descomptat, fenòmens hologràfics de nul impacte) i perquè la interseccionalitat és xiripitiflàutica, però s’ha d’aturar sempre just allà on treu el nas el papus del nacionalisme espanyol.
També deu ser casualitat que la diputada en qüestió, ex-editora del Grup Planeta, no hagi denunciat mai la metodologia mafiosa mitjançant la qual la família d’origen andalús Lara, que li va pagar el sou durant anys i panys, va poder aburgesar-se (en un sentit literal): expropiant a punta de pistola editorials catalanes mentre l’exèrcit d’ocupació franquista s’ensenyoria del país a còpia d’afusellaments. No contenta amb l’oblit, continua la seva piulada barrejant la catalanitat amb un totum revolutum de masclisme, classisme i, fins i tot, profanació necrològica. I aquí no ha passat res.
Tampoc va passar res quan aquella membre de l’Institut Sobiranies i (atenció) responsable de discurs d’En Comú Podem, davant el lament d’un ciutadà per no haver estat atès en llengua pròpia i oficial al bar d’un espai tan simbòlic com el Parlament de Catalunya, li va engaltar des de la seva trinxera comunista que el bar operava amb una concessió PRIVADA (sic, en majúscula). Va completar el foc d’artilleria argumental acusant-lo de “tenir la cara de ciment armat i la vida molt solucionada” (observeu la criminalització del desig de ser lingüísticament normal, així com la identificació del català amb una dèria de desvagats) i de pràctiques assenyaladores (és sobrer aclarir la connotació que irradia el verb “assenyalar” i que, en el plany del ciutadà, no hi havia cap nom propi).
Potser els al·lèrgics a la confrontació amb espais que consideren d’esquerres -i, en conseqüència, irreprotxables a priori– afirmaran que l’assetjament conceptual d’una minoria que tenen en comú els casos que hem exposat és el resultat d’una ideorrea que, en certa manera, actuaria d’eximent. Està per veure si pensarien el mateix de qui sostingués que la ignorància en matèria de memòria històrica n’exculpa la infracció legal, o que el fet d’haver rebut una educació ultracatòlica atenua el masclisme o l’homofòbia.
Amb aquesta reflexió arribem al rovell de l’ou, a la constatació empírica: la subordinació política i mental dels catalans ha estat tan extensa i intensa en el temps que ha acabat convertint la catalanofòbia -entesa en un sentit ampli- en un fenomen banal. Quan vehicula una òptica del tot aliena a la catalanitat, sol adoptar formes agressives, per a molts feridores; quan és en major o menor grau intrínseca (les múltiples facetes de l’autoodi) i es veu enfortida pels inputs quotidians, és pandèmicament letal. La reacció del subjecte quan és desemmascarat serveix per a escandallar-ne sovint el grau de profunditat.
El problema de fons, però, no és només l’emblanquiment que es fa -també des de l’esquerra pseudorevolucionària- de la catalanofòbia estructural de l’Estat. La veritable calamitat és que aquells que afirmen pretendre combatre-la s’hagin mostrat fins ara tan incapaços de desconstruir-la a nivell dialèctic i crear, així, un marc de pensament més confortable per al demos que volen representar. Un independentisme que es rabeja en els dogmes del passat i en la nul·litat encefalogramàtica no pot aspirar a res més que a fer la viu-viu, acomplexat i a la defensiva, i a mimetitzar les difamacions dels adversaris per a sublimar-ne la càrrega conflictiva.
Mentre no es produeixi una emancipació discursiva àmplia i fèrria tota independència política serà poc més que un exercici d’onanisme mental. Al cap i a la fi, les lleis d’interrelació entre la superestructura ideològica i la infraestructura material ja fa molt temps que van dictaminar que el control del relat és el legitimador de les subversions.
