Atenció, escolteu això:
– Bueno, però és que al final és el que tu has dit moltes vegades: també són els nostres impostos. Vull dir, això és malversació de fons, eh.
– Ja ho sé, sí, sí, sí…
– Jo no faré la feina bruta de males praxis d’altres persones.
– Pues és que haurem de fer molta feina bruta. Quan tu gestiones prestacions, et toca fer molta feina bruta.
Fa uns dies, a OCTUVRE vam destapar dos escàndols:
-
La Fundació Resilis i les ajudes econòmiques a joves extutelats de la DGAIA.
-
La DGAIA i els contractes il·legals del servei de pisos d’acollida.
En menys d’una setmana, el nostre reportatge l’han llegit més de 100.000 persones.
Si encara no l’heu llegit, ho podeu fer en aquest enllaç:
octuvre.cat/bar… (etc.)
La qüestió és que, després de la publicació, aquesta setmana han passat coses molt interessants relacionades amb tots dos escàndols.
Comencem.
Primer escàndol: Resilis i les ajudes econòmiques
La setmana passada vam explicar que un treballador de la Fundació Resilis havia denunciat diverses irregularitats greus en el pagament de prestacions a joves extutelats.
També vam explicar que:
-
Aquestes irregularitats les està investigant l’Oficina Antifrau,
-
i que el treballador que s’havia atrevit a denunciar-ho havia patit moltíssimes pressions per part de Resilis perquè callés i fes la “feina bruta”.
Per això, l’Oficina Antifrau ha declarat aquest treballador “persona protegida”.
I per això, al nostre reportatge, en comptes de dir el seu nom real, el vam anomenar “Roger”.
Doncs bé: pocs dies després que publiquéssim la informació, la Fundació Resilis va penjar al seu web un comunicat titulat:
“Fundació Resilis desmenteix les informacions sobre irregularitats”.
L’estratègia és clara: negar-ho absolutament tot i fer veure que és la paraula d’en Roger contra la de la Fundació Resilis.
Per sort, en Roger va preveure que això podia passar.
I, per evitar que fos només la seva paraula contra la de Resilis, va enregistrar converses que demostren que alguna cosa està molt podrida dins la Fundació.
A OCTUVRE tenim aquests enregistraments, i ara en sentireu algun.
Com funciona el mecanisme DGAIA – Resilis – Sebap
Per entendre la primera gravació, cal entendre com funciona el pagament de prestacions econòmiques de la DGAIA.
Atenció:
-
La DGAIA contracta Resilis per protegir i acollir, en pisos, menors i joves extutelats.
-
Al mateix temps, la DGAIA també paga una prestació econòmica als joves.
-
Mentre els joves estan en pisos de Resilis, és Resilis qui s’encarrega de controlar que compleixen els requisits per cobrar la prestació.
Per exemple:
-
Si un jove aconsegueix una feina, Resilis ha de fer un informe i enviar-lo a la DGAIA explicant que el jove ja no compleix els requisits per cobrar.
-
Llavors, la DGAIA deixa de pagar la prestació o l’ajusta, segons la normativa.
Fins aquí, clar.
Però quan el jove marxa d’un pis d’acollida de Resilis, pot continuar cobrant la prestació econòmica… però Resilis deixa de controlar si compleix les condicions.
Llavors: com sap la DGAIA si el jove continua complint els requisits?
👉 Un cop el jove abandona el pis de Resilis, qui s’encarrega del seguiment és un servei que es diu Sebap, contractat per la DGAIA.
I sabeu qui s’encarrega del Sebap?
Doncs la DGAIA també ha contractat Resilis per fer aquest control a través del Sebap.
És a dir: Resilis controla Resilis.
Primer quan té els joves als seus pisos;
després, quan ha de revisar si aquests mateixos joves continuen cobrant bé les prestacions.
En Roger, el treballador que ha denunciat el cas, treballava al Sebap de Girona.
La seva feina era:
-
fer el seguiment i els informes sobre les ajudes econòmiques que pagava la DGAIA als joves extutelats,
-
i, si el jove no complia les condicions, fer un informe i enviar-lo a la DGAIA perquè deixés de pagar la prestació.
Fins aquí, cap problema.
Però un dia, fent aquests informes, en Roger va detectar casos de cobraments irregulars.
Què havia passat?
👉 Que mentre els joves estaven als pisos de Resilis, Resilis no havia informat la DGAIA que alguns joves havien deixat de complir els requisits, i havien continuat cobrant irregularment.
Llavors, quan el cas arribava a mans d’en Roger, ell havia de fer un informe i avisar la DGAIA que:
“Aquest jove fa temps que no compleix les condicions per cobrar.”
És a dir: en Roger havia d’avisar la DGAIA que Resilis, quan tenia els joves als seus pisos, no havia fet bé els controls, i que, per culpa d’això, la DGAIA havia pagat prestacions que no havia de pagar.
El problema sorgeix quan la coordinadora del Sebap, la cap d’en Roger, li prohibeix fer aquests informes.
Per què?
Perquè aquests informes deixarien en evidència que Resilis, quan tenia els joves als seus pisos, havia fet malament la seva feina.
Primera conversa: “Nosaltres fem la feina bruta d’un altre lloc”
El que sentireu a continuació és part de la conversa que va tenir en Roger amb la seva superior quan es va negar a manipular els informes perquè Resilis havia fet malament la seva feina:
– Ja te’l faig jo aquest informe.
– Però…
– No, ja te’l faig jo. Però és que ens aniran arribant casos així.
– Però tu m’entens que no vull estar… és a dir, em sento incòmode.
– Ja, ja… però ens trobarem amb molts casos així, que seran incòmodes.
– Però és a dir, no em sento còmode havent de plantejar de quina forma faig els informes per…
– Bueno, ja te’l faré jo.
– Tu m’entens, el que vull dir?
– Sí, sí, t’entenc. Però ens hi trobarem molt sovint, amb això.
– Això és mala praxis.
– És igual, però ens ha arribat a nosaltres. Nosaltres fem bona praxis. Però estem ara… és a dir, estem fent la feina bruta d’un altre lloc.
– Ja, ja…
– Ja toca fer-ho.
– Ja, però tu entens que a mi això em costa? És a dir…
– I a mi tampoc m’agrada, eh, fer-ho. Però són dues maneres de procedir. L’altre no ho podrem canviar.
– No, no, si jo també estic arribant a aquesta conclusió, que l’altre no ho podem canviar. Per tant nosaltres fem la feina… però clar, ens trobarem amb què…
– Jo, sincerament, em pensava que no em tornaria a passar això.
– Ens tornarà a passar. I ens hi trobarem sovint. I ens hi hem d’acostumar.
– Però és que em veig obligat a ometre la veritat. Que al final ja omets tantes veritats que has de fer…
– Bueno, vale… ja t’entenc, eh. Però nosaltres hem de fer alguna cosa aquí.
– No, no, sí, clar, hem de fer alguna cosa. Però no sé…
– Ens hi trobarem, i s’accepta. Què vols fer?
– No ho sé. Però el que està clar és que nosaltres hem de fer… però aquí estem en una mala praxis, ja.
– Ja, però nosaltres, el que fan els altres, no ho podem canviar. Nosaltres estem…
– Em sembla molt conformista, i a mi personalment no em senta bé.
– Ja, ja ho entenc, ho entenc perfectament. I jo et dic: això, els primers mesos… jo, si et soc molt sincera, els primers mesos jo tot això no ho veia. Tu ho vas fent. Però a mesura que vas coneixent una miqueta…
– Jo pensava “intentaré fer la meva parcel·la de feina ben feta”. I per fer la meva parcel·la de feina ben feta he d’arreglar coses que no s’han fet bé d’altres bandes.
– No, les altres bandes no les podem arreglar.
– Ja, ja, però m’entens? Aleshores, ostres, aquí hi ha un conflicte de valors important. Vull dir: ens hi posem o no ens hi posem amb la feina dels altres?
– Bueno, però és que al final és el que tu has dit moltes vegades: també són els nostres impostos. Vull dir, això és malversació de fons, eh.
– Sí, ja ho sé, sí, sí, sí…
– És a dir, jo entenc que cadascú vol protegir la seva cadira, la seva família i tot plegat. Però tampoc em sembla ètic. I t’ho dic de la forma més educada del món.
– I quina és la teva proposta?
– Ehm… pues trencar una miqueta amb tot això i posar-ho damunt la taula. Jo he de posar certs límits. Jo no em ficaré en si una persona o una altra diu mentides o no diu mentides en un informe. Cadascú sabrà. Jo vull tenir molt clara quina és la meva línia vermella.
– Ja… és que ens anirem trobant, eh.
– No vull fer-ho. Em sap molt de greu, però la línia vermella és aquesta. Ser honest, per mi, és molt important. I ser sincer. Punto. Ja està.
– Però és que no entenc si m’estàs dient que no som honestos els altres…
– Bé, això cadascú ho sabrà.
– Vale, vale.
– Això cadascú ho sabrà. Però jo tinc clar que això no ho vull tractar.
– Vale, però és que ens anirem trobant casos que no t’agradaran. I llavors què? Aniràs dient que no els vols fer?
– Si són com aquests, no.
– A veure, si és com aquest, no.
– Jo no faré la feina bruta de males praxis d’altres persones.
– Pues és que haurem de fer molta feina bruta. Quan tu gestiones prestacions, et toca fer molta feina bruta.
– Jo, amb això, no hi estic d’acord.
Vint dies després: “No t’ho permetré”
Vint dies després d’aquesta primera conversa, com que en Roger continuava negant-se a fer la feina bruta, la cap el posa contra les cordes:
– No t’acceptaré mai més que retornis un cas. Els casos que et pertoquen, que et derivo, s’han de fer. Sí o no. Si tu ho trobes ètic o no ètic, o creus que la gent que ha fet el cas anteriorment no ho ha fet bé, no és el nostre problema. Per tant, tu fes la feina ben feta que et pertoca, d’acord?
– Ehm… jo no posaré en un informe… és a dir, jo crec que això ja ho vam parlar. No vull entrar una altra vegada en el que vam parlar. A mi això em genera molta ansietat.
– Jo t’he dit que no t’ho acceptaré mai més. Els casos que et pertoquen es fan, punto. I et trobaràs en moltes situacions que no t’agradaran.
– Ja, però aquesta no me l’he buscat jo. Això és una mala praxis.
– És igual.
– És que a mi aquesta resposta no em serveix. Jo penso que això no és correcte.
– Escolta, la feina que fem no és fàcil, eh, i això tampoc. T’hauràs d’acostumar.
– Et torno a repetir: no permetré una altra vegada que et neguis a fer un cas. No t’ho permetré. Perquè tu no et sembla correcte.
– Jo et vaig fer un informe de pe a pa que no vaig poder presentar. El vaig haver de retallar. Un atentat, 50.000 veritats. Jo el que no faré és fer un informe en contra de serveis d’aquí Girona.
– No et permetré que tornis mai més un cas perquè tu creus que no se t’havia d’haver derivat. Nosaltres fem prestacions, i la resta no ens importa. Ens pot semblar bé o malament. I em sap molt de greu si et genera ansietat. Però si és un cas que et pertoca, tu… no el farem els altres, perquè nosaltres ja fem els nostres i també portem merders d’aquests.
– Ja, ja…
– Pues jo, fa unes setmanes, em vaig plantar, perquè la situació per mi va ser insostenible.
– No t’ho permetré. T’ho torno a dir. Em sap greu. T’hauràs de treballar tu aquest tema. Però no t’ho permetré, que tornis a plantar-te.
– Sí, sí, això ja ho entenc…
Aquests enregistraments que acabeu de sentir també els té l’Oficina Antifrau, que està investigant el cas.
Per cert: des que vam publicar el nostre reportatge hem rebut desenes de correus de treballadors d’aquest sector denunciant irregularitats.
En breu, oferirem més informació.
Segon escàndol: la DGAIA i els contractes a dit
Ara anem pel segon escàndol.
Al nostre reportatge de la setmana passada també vam denunciar que la Sindicatura de Comptes havia fet un informe duríssim on explicava que la DGAIA, que depèn del Govern de la Generalitat, havia atorgat centenars de milions d’euros en contractes a dit a entitats del “tercer sector” per gestionar els serveis d’acollida a menors i joves extutelats.
Doncs sobre aquest informe de la Sindicatura, aquesta setmana al Parlament de Catalunya ha passat una cosa molt greu que ha passat molt i molt desapercebuda als mitjans de comunicació.
Atenció, perquè és molt fort.