Per Gerard Furest / Twitter: @gerard_furest / Instagram: @gerard_furest
El 15 de desembre de l’any passat es va difondre el cas de l’agressió lingüística de què va ser objecte una parella -ella, pacient oncològica- a l’hospital Can Ruti de Badalona. Després de tres hores d’espera a la sala d’urgències, la metgessa que els havia d’atendre, demostrant una ínfima vocació de servei públic, els va exigir que s’expressessin en espanyol. Davant la fermesa amb què els pacients van exercir el seu dret a fer servir la llengua catalana, va optar per denegar-los l’atenció sanitària i els va foragitar de males maneres de la consulta. Un cop al passadís, per si no n’hi hagués prou, els administratius del taulell d’admissions van rebutjar vehicular una possible intervenció del coordinador d’urgències, i la totalitat del personal de planta (amb l’honrosa excepció d’un infermer de triatge) va secundar les raons de la metgessa. Dues hores i un full de reclamacions més tard, a les tres de la matinada, la parella va tornar a casa amb un cúmul d’humiliació i malestar que els va impedir dormir. Fins aquí, els fets.
La sepulcralitat que va acompanyar la difusió per part d’alguns mitjans de comunicació d’aquest conflicte hospitalari, un més dels que indexarà l’anuari de discriminacions lingüístiques que publica la Plataforma per la Llengua, va ser poc menys lamentable que l’episodi en si. L’apatia amb què l’opinió pública sol acollir aquesta mena de vexacions és un mirall de l’estat d’ànim del país, i en concret de l’independentisme, que és l’únic espai polític que ha mostrat un cert interès per assuavir l’opressió que pateix la comunitat catalanoparlant al seu territori històric. Matisem: diem cert i assuavir perquè (l’interès) l’ha mostrat al mateix temps que arraconava al calaix dels mals endreços la política lingüística i el discurs que l’havia de justificar, i mentre jurava i perjurava que una Catalunya sobirana experimentaria pocs canvis en el reconeixement oficial de les llengües. És a dir: en els drets i deures dels seus parlants.
Sigui com sigui, la successió de fets descrits –com més va més recurrent- imposa diverses reflexions:
PRIMERA: La metgessa és, per ignorància o per militància, ideològicament espanyolista. El més greu és que, tot i treballar en un servei assistencial bàsic, percep que es mou en unes coordenades estructurals prou consistents com per permetre-li ser-ho a la màxima expressió. Malgrat els seus escassos mesos de residència al país, se sent amb prou autoritat i força per fer valdre la supremacia de la llengua castellana sobre la catalana, i per fer-ho sense cap respecte per l’alteritat (en aquest cas, els pacients). A banda del naufragi ètic a nivell personal, hi ha factors específics i generals que poden explicar la seva actitud.
Entre els específics, una acollida per part de la gerència de l’hospital que va ser, amb tota probabilitat, deficient a l’hora d’estipular pautes conductuals. Com sol ser-ho també la del professorat errant –i, ai las!, l’estable- del nostre sistema educatiu. L’absència d’un argumentari legitimador i, en conseqüència, la inexistència d’una política lingüística sistematitzada, fa que l’educació (sobre el paper encara més regulada) no sempre garanteixi el dret dels alumnes a conèixer amb solvència la llengua catalana, i que la resta de l’Administració pública –la sanitat inclosa- conculqui amb massa freqüència els drets lingüístics –els drets civils- dels catalanoparlants.
Pel que fa als factors generals, cal remarcar que el context global propicia que la metgessa hagi interioritzat una cosmovisió que la duu a abraçar el supremacisme ètnic inherent a l’espanyolisme. Ella, al capdavall, ha vingut a La Madre Patria. I és que no és endebades que l’espanyolisme sigui una ideologia hegemònica patrocinada a diversos rangs: un de caire estatal (l’executiu, la CEOE, l’ÍBEX35, l’aparell militar i burocràtic, la Brunete mediàtica i militar) i un de caire extraestatal (la globalització capitalista, que ha redimensionat els mercats i que considera que alguns, en funció de la seva mida, són prescindibles). Segons aquesta lògica, el català –els drets lingüístics que li són consubstancials-, que no compta amb un estat propi(ci) com altres llengües amb menys parlants, és un entrebanc per al paradigma turbocapitalista que tendeix al monopolisme financer.
Així doncs, la correlació sistèmica emblanqueix l’arbitrarietat dels agressors i la submissió d’uns catalanoparlants que, ara sí i ara també, actuen amb un grau d’inseguretat psicològica tan extremat que, a ulls de l’espectador mínimament conscient, pot arribar a semblar fins i tot patològic. Certament, la parella de Can Ruti i la seva enteresa no s’inscriurien en aquest club.
Els codis de la quotidianitat també provoquen que l’hospital es mostri d’entrada més amoïnat per la seva imatge pública que per reparar el mal causat als pacients o per protocol·litzar l’acollida i l’atenció lingüístiques de l’hospital. D’aquí la verbalització per part de membres rellevants de l’organigrama que “el soroll” generat pels comunicats i piulades esparsos “no ajuden”, i que sempre és millor rentar els draps bruts a casa. Més típic i tòpic que la filmografia espanyola dels anys 70, vaja.
SEGONA: Partits i entitats sobiranistes, qui sap si encara exhaustos pel Procés i les seves ressonàncies, no baden boca. Es palesa el que alguns denunciem fa temps: que l’increment de la consciència nacional ha estat inversament proporcional al de la consciència lingüística, i que la part més organitzada del país, condicionada per la ideologia hegemònica, ha pretès independitzar-se políticament sense independitzar-se mentalment. Ras i curt: l’independentisme és, de facto, espanyolista. La voluntat d’eixamplar-ne el perímetre electoral, mimetitzant quan ha calgut el relat discursiu de l’enemic en lloc de confrontar-lo, no podia ser ni ha estat innòcua. La persistència en el transvestiment l’ha abocat a no entendre que les circumstàncies dels catalanoparlants no són les de la comunitat negra a Alabama als anys 50 (Déu ens en guard, de fer correlacions tan hiperbòliques com insultantment banalitzadores), però que, com a acte concret, negar l’atenció sanitària per raó de llengua a una pacient en situació de vulnerabilitat oncològica és com a mínim tan execrable com negar-li el seient a algú (posa-li Rosa Parks) per la seva pigmentació cutània.
Un descentrament tan gros té, és clar, altres aliats: el desmelenament de l’espanyolisme, l’essencialisme xarneguista o la patètica fal·làcia que instrumentalitza la classe social per a posar en quarentena drets lingüístics i nacionals. Uns i altres han aconseguit acomplexar part de l’esquerra del país, fent-li sentir la necessitat inconscient d’expiar la seva extracció social. En un àmbit més material, l’existència de submons endogàmics i autoreferencials dels sectors més polititzats, que deixen veure l’arbre però no el bosc, també influeix en una certa alienació d’un conflicte lingüístic que és omnipresent.
Així doncs, i més enllà de la consigna buida, la llengua –en un sentit estricte: el dret dels catalanoparlants a parlar-la sempre i a tot arreu- és vista tot sovint com una superfluïtat identitària per unes esquerres que, paradoxalment, són cada cop més metafísiques que materialistes. La interseccionalitat que trompetegen queda amputada sense remei i a anys llum de la convicció del líder sindicalista quebequès Marcel Pepin quan afirmava que “la lluita pel francès és un puntal de la lluita quebequesa contra les forces de dominació econòmica, política i social.”
El còctel resultant d’aquest batibull de traumes i insubstancialitats és la incapacitat per contrapesar l’esperit integrador i la fermesa irrenunciable, la qual cosa desbrossa el camí a la percepció creixent que la defensa (si més no retòrica) de la identitat lingüística i nacional és privativa de l’extrema dreta. Una extrema dreta que (oh, sorpresa!) no té cap escrúpol a valdre’s de la demagògia de broc gros com a catapulta per assolir els seus objectius institucionals. Malauradament, no es pot dir que l’establishment independentista estigui lliure de culpa en aquesta propulsió; les lleis de la demoscòpia dicten que tot espai que la incompareixença pròpia no ocupi serà patrimonialitzat per la voracitat ocupadora d’altri. O, com diu la paremiologia nostrada, després de les rialles venen les ploralles.
TERCERA: És fals que el sobiranisme controli el territori. És més: és dubtós que estigui en condicions de controlar-lo de debò sense un sentit de la dignitat col·lectiva que doni resposta als atacs quotidians (el registre dels quals s’ha disparat un 500% els últims anys) que rep el nervi de la nació: la llengua. En un escenari de tramuntanada assimilacionista que ens acula cap al penya-segat, postular amb alegria (com s’ha fet a tort i a dret) que hi pot haver nació sense un nacionalisme que alimenti l’autoestima, equival a jugar perillosament al conceptisme terraplanista.
Sense un apoderament col·lectiu (us en recordeu, de com la companyia d’autobusos que va humiliar Rosa Parks va acabar arruïnada per obra i gràcia del boicot de la comunitat negra d’Alabama?) que, més enllà de l’incert mannà independentista, faci trontollar la injustícia establerta, tot continuarà igual però pitjor, i tothom serà igual però uns més que els altres. Al seu torn, el projecte d’alliberament nacional persistirà en la seva levitació deliqüescent, mancat de credibilitat i força per reeixir.
La meselleria és un reflex del desinterès per tot allò que afecta el proïsme i les generacions que han de venir, un antònim de la dignitat pròpia i col·lectiva, un tribut a l’individualisme thatcherià que dictaminava que la societat –i per tant la nació, afegim- no existeix, que només existeix l’individu. La meselleria no serveix ni pot servir la llibertat, sinó el vassallatge, i en últim terme la transsubstanciació definitiva d’un poble en un altre.
P.S: Algunes de les reflexions que nodreixen aquest article es van desencadenar arran de la conversa que vam mantenir sobre l’afer de Can Ruti amb el professor de filosofia Roger Castellanos Corbera. Apunteu-vos el seu nom.
