En periodisme és imprescindible saber des d’on expliques la realitat. Les coses són d’una manera o són d’una altra segons el lloc des del qual les mires. Un exemple típic (i extrem): si hi ha un atemptat a Indonèsia que mata 100 persones, els mitjans espanyols donaran aquesta informació. Però si entre els 100 morts hi ha 10 espanyols, els diaris espanyols destacaran aquest fet. Aquests 10 espanyols, però, passaran desapercebuts pels titulars dels diaris de, per exemple, Brasil o Austràlia. Els fets són els mateixos, però impacten d’una manera o d’una altra segons el lloc des del qual els observem. No cal que hi hagi morts pel mig. Aquest mecanisme funciona exactament a tota mena de notícies.
Per això, no és el mateix mirar periodísticament l’escàndol de Ferreras, Villarejo i Pablo Iglesias des de Madrid que des de Catalunya. Lamentablement, però, ens estem empassant la mirada madrilenya del cas. I això no ens convé gens.
Mirar l’escàndol de Ferreras des de Catalunya significa destacar en titulars que fa molt de temps que polítics catalans han estat -i encara són- víctimes de muntatges similars.
Mirar l’escàndol de Ferreras des de Catalunya significa contextualitzar per tal que la ciutadania tingui en compte que Ferreras va donar notícies falses per criminalitzar les mobilitzacions dels CDR.
Mirar l’escàndol de Ferreras des de Catalunya significa denunciar la poca vergonya de periodistes com Àngels Barceló que avui fan veure que fan “autocrítica”:
Autocrítica que no faran mai en relació a les seves mentides sobre Catalunya:
Mirar l’escàndol de Ferreras des de Catalunya suposa cenyir-se a les dades. I les dades diuen que quan les víctimes de Ferreras i La Sexta eren ciutadans independentistes, gran part de l’esquerra espanyolista va donar suport a les mentides.
És normal que Pablo Iglesias es defensi de les maniobres fent servir el seu marc polític. I el seu marc polític és que les mentides de Ferreras tenien per objectiu perjudicar Podemos a les eleccions espanyoles. Però aquest no és el nostre marc polític.
El nostre marc polític, a Catalunya, és aquest diàleg entre Ferreras i Pablo Echenique:
El nostre marc polític és recordar que la major part dels que avui es lamenten pel tracte rebut per Pablo Iglesias no van dir res quan va passar això a La Sexta amb Miriam Nogueras:
Sempre he defensat la necessitat d’establir aliances davant els abusos de l’Estat. En una situació ideal cal estar al costat de Podemos i Pablo Iglesias davant les maniobres de Ferreras. Però la situació no n’és gens d’ideal: sabem que davant els mateixos fets amb víctimes independentistes, aquesta correspondència no existeix. I sense aquesta correspondència és impossible establir aliances davant la injustícia. Al contrari: és acceptar que quan ens afecta a nosaltres no és tan greu. És acceptar que no és tan greu quan els jutges vulneren drets dels catalans, que no és tan greu quan hi ha actuacions desproporcionades contra catalans i que hi ha maniobres periodístiques que no són tan greus si s’apliquen contra catalans.
Sona dur, però això no és una opinió: són dades. O heu vist que algú de Podemos hagi mogut un sol dit per defensar, per exemple, les víctimes de l’espionatge practicat pel PSOE contra els catalans? Allà segueixen, ferms, al govern, de la mà del PSOE.
No és el mateix mirar periodísticament l’escàndol de Ferreras, Villarejo i Pablo Iglesias des de Madrid que des de Catalunya. Juan Carlos Monedero, per exemple, ho té clar quan aquesta mateixa tarda escrivia a Twitter:
A Madrid la “trinchera” “solo tiene dos lados”. I ja podeu tenir clar que a cap de les dues hi ha lloc pels catalans. No mirar l’escàndol de Ferreras amb ulls propis des de Catalunya és la millor manera de desaparèixer enmig de les línies i les trinxeres que es dibuixen a Madrid, des de l’esquerra, la dreta i les clavegueres de Ferreras.
Ho deixo aquí. Tot el que acabo d’explicar és evident i estic segur que la major part de la gent que ho llegeixi des de Catalunya sap de què estic parlant. Però en un món on es dediquen tants esforços a mentir i tants esforços a què els catalans no tinguin ni llengua, ni veu ni ulls, dir aquestes obvietats és més necessari que mai. Altrament, acabarem celebrant victòries que no són nostres i demanant disculpes per morts (a l’armari) que són d’altri.
PD: Sobre mirades i periodisme, us deixo aquest article de l’Àngel Ferrero que vam publicar a OCTUVRE fa un temps: “La «mà morta» que assenyala periodistes”
PD2: Ahir vaig fer un fil de tuits que va córrer força. El podeu llegir aquí.
