Llegeix

Assenyalar la directora adjunta de La Vanguardia

OPINIÓ / Albano Dante Fachin Pozzi

Cal assenyalar periodistes, amb noms i cognoms. Sé que alguns es posaran les mans al cap amb aquesta afirmació. Es taparan les orelles, tancaran els ulls i cridaran no-sé-què de la llibertat d’expressió. Però jo avui us vull parlar de la Lola García, directora adjunta de La Vanguardia.

Resulta que aquests dies el poder econòmic, polític i mediàtic de la ciutat de Barcelona està fent mans i mànigues per tal d’impedir un acord entre la CUP, ERC i JxC. La patronal Foment del Treball, el lobby Cercle d’Economia, el PSOE i els diaris i televisions en mans de la banca, intenten guanyar als seus bruts despatxos el que no van poder guanyar a les urnes el 14F. Ho explica molt bé la Gemma Aguilera en aquest article i ho vam intentar explicar a l’últim vídeo d’Octuvre.

Entre les diverses informacions que exposem a la llum al nostre vídeo, parlem del paper que juguen el periodisme i els mitjans de comunicació en aquesta trama per impedir un acord entre els partits independentistes. I una de les periodistes a la que fem referència al vídeo és Lola García, directora adjunta de La Vanguardia. 

Poques hores després de la publicació del vídeo, García responia via Twitter amb la frase: “assenyalar periodistes…”. Una resposta que barreja queixa i acusació. Es queixa que l’assenyalem i denuncia que l’assenyalem. Però, de veritat l’assenyalem?

L’assenyalament al que fa referència la Lola García és que al vídeo d’Octuvre parlem de com el lobby Cercle d’Economia carrega durament contra l’independentisme, el responsabilitza dels aldarulls i demana “un govern per a tots els catalans”, utilitzant les mateixes paraules que Ciutadans o el PSC.

Influir, criticar i defensar posicions concretes i de part és la feina típica d’un lobby. El que sí ens va semblar molt rellevant periodísticament és que dintre aquest lobby format per banquers (La Caixa, BBVA, Santander, Bankia, Sabadell…) i finançat per empreses de l’IBEX35 (Endesa, Naturgy, Repsol…) hi hagués periodistes en actiu, entre ells, la Lola García.

En teoria, la feina dels periodistes és fiscalitzar el poder i no signar manifestos amb ell. Que la directora adjunta de La Vanguardia sigui membre d’un ‘xiringuito’ propietat de la banca i l’IBEX ens sembla una notícia molt assenyalada. En tradicions periodístiques més sanes que la imperant al Regne d’Espanya, seria inconcebible que la directora adjunta d’un diari fos, a la vegada membre d’un lobby bancari.

Per això, l’assenyalament que denuncia la Lola García no és més que informació rellevant per a la ciutadania. Cada dia el diari que  la Lola García dirigeix s’adreça a la població oferint un producte pressumptament periodístic. La població té dret a saber qui la informa. Això pot ajudar a entendre coses rellevants que veiem a les pàgines de La Vanguardia: l’ocultació constant d’informació rellevant que compromet els poderosos, el blanquejament que es fa d’empresaris i empreses implicades en gravíssims escàndols i l’acceptació acrítica de les versions de les forces de seguretat en casos que, finalment, van acabar en no res, però que destrueixen la vida de moltes persones. 

Potser la Lola García no ho veu com jo i està en el seu dret. El que no és tolerable en una democràcia és que assenyalar i criticar que la Lola García mantingui una estreta relació amb banquers i empresaris sigui alguna cosa negativa. 

Qualsevol professional està exposat a la crítica pública: un lampista que fa malament la seva feina pot ser criticat per un client davant els veïns del poble i un metge o un calculista d’estructures no només poden ser criticats sinó que, si fan malament la seva feina, poden haver de fer front a conseqüències penals. Llavors: per què no es pot criticar la Lola García? Quina sacrosanta llei diu que no es pot criticar i assenyalar la manera en que la directora adjunta d’un diari fa la seva feina? O és que el periodisme és menys important que la lampisteria, la medicina o el càlcul d’estructures? Jo crec que no. Crec que el periodisme i el dret a una informació veraç és un pilar fonamental de la democràcia i, per tant, està especialment subjecte a escrutini i crítica. 

De fet, el que sembla increïble és que la directora adjunta d’un dels principals diaris catalans pugui arribar a pensar que no, que a ella no se la pot ni criticar ni assenyalar, ni destapar les estretes connexions que manté amb el poder econòmic i polític que intenta imposar la seva voluntat per sobre del que voten les persones.  

Probablement la Lola García fa massa anys que treballa pel poder. És normal que cregui que no està subjecta a crítica. Són massa anys a un diari on es vulnera la presumpció d’innocència d’activistes al dictat de les filtracions dels cossos de seguretat. Són massa anys treballant a un diari on s’amaguen els ‘pufos’ bancaris de l’amo del diari que li paga la nòmina. Són massa anys al servei d’un diari que ha silenciat sistemàticament els ‘pufos’ de la Monarquia més corrupta d’Europa. 

És molt probable que tants anys fent aquestes feines hagin fet creure la Lola García que ella -igual que els poderosos als que defensa- també està lliure de l’escrutini. És probable que estar tan aprop del poder que durant anys ha mentit, manipulat i ocultat la corrupció de manera impune, faci perdre la perspectiva fins al nivell de creure’s per sobre la crítica. O problablement -i això seria molt pitjor- el que passa és que la Lola García i els seus compinxes de l’IBEX i la banca, estiguin preparant el camí cap a una societat on ella i els seus no puguin ser criticats. Una societat que cada cop veiem més a prop quan els Mossos amenacen càrrecs electes, quan la figura del “delicte d’odi” es fa servir per defensar policies violents i grups neonazis i quan el diari de la Lola García dedica la portada d’avui a un grup d’empresaris (molts d’ells de molt dubtosa reputació fiscal) i els fa passar per “societat civil”. Una “societat civil empresarial” que fa pensar en tants moments històrics on als senyoritos no els va bé el que voti la gent.

Doncs no. Malgrat que li pesi a la Lola García i als seus amos, de moment vivim en un sistema democràtic que permet i protegeix la crítica, que permet assenyalar, informar i recordar que el diari pel que treballa la Lola Garcia té lligams molt estrets amb la banca, amb l’oligarquia de l’IBEX i amb la putrefacta corona espanyola. 

Segurament a tota aquesta gent li encantaria que aquest article no s’escrivís i, no ho dubteu ni un moment: fa temps que estan fent tot el que està a les seves mans per a que sigui cada cop més difícil assenyalar la seva farsa. Però malgrat que li pesi a la Lola García, directora adjunta de La Vanguardia, serem molts els que exercirem el nostre dret a crítica. El nostre dret a criticar i assenyalar els poderosos que no paren de prendre’ns el pèl. I el nostre dret a criticar i assenyalar les persones que, com ella, treballen amb l’objectiu que puguin seguir enfotent-se de tots nosaltres. Ja n’ hi ha prou. 

ACTUALITZACIÓ. Dissabte 6 de març, 7:41h. Durant la passada nit el Cercle d’Economia ha esborrat Lola Garcia del seu apartat “Les persones del Cercle”. Si feu clic en aquest link veureu que l’entrada ja no existeix: https://cercledeconomia.com//perfil/lola-garcia/. Aquesta és la informació que han esborrat:



NOTA: OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat.  La nostra feina és possible gràcies als nostres donants i subscriptors. Si vols conèixer el nostre projecte, en trobaràs els detalls aquí.