[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
Benvinguts al primer vídeo d’OCTUVRE de 2023. Avui parlarem d’un article publicat aquesta setmana per Sònia Sierra, exdiputada de Ciudadanos. “Franco no prohibió el catalán.”
Vam dubtar sobre si fer un vídeo sobre el tema. Que algú de Ciudadanos defensi el franquisme no és cap notícia, però en aquest país hi ha hagut massa patiment com per deixar-ho passar.
L’article de Sierra diu que durant el franquisme mai es va empresonar ningú per parlar en català. Diu que escriure en català mai va suposar un perill. I diu una cosa que reprodueixo textualment, perquè, si no, pensaríeu que m’ho estic inventant:
“El catalán no era lengua oficial durante el franquismo, pero negar que estuviera prohibido. Al no ser lengua oficial no se solía enseñar en los colegios.” [sic]
Josep Benet va publicar l’any 73 Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya.
Benet explicava que va escriure el llibre per lluitar contra l’estratègia dels franquistes de negar la repressió patida per la llengua catalana. Deia que, en un món on s’arriba a negar l’existència dels camps de concentració nazis, tot es pot esperar del fanatisme i el sectarisme.
Quan Sònia Sierra va publicar l’article a les xarxes, la van acusar d’ignorant. Però no és ignorància. Sierra fa exactament igual que els que neguen l’Holocaust: ignorar els fets.
És un fet que la imposició del castellà era una part fonamental de l’estratègia franquista. Ho va dir el mateix Franco:
“La unidad nacional la queremos absoluta. Con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.”
És un fet que el 28 de juliol de 1940 el governador civil de Barcelona va establir que els funcionaris que en actes de servei s’expressessin en un idioma que no fos l’oficial de l’Estat quedarien destituïts ipso facto. El mateix decret deia que els mateixos criteris s’aplicarien especialment als mestres i professors, que quedarien incapacitats per a l’exercici de la funció docent.
És un fet —com recorda Josep Fontana— que en l’informe policial elaborat amb motiu de la detenció del periodista Carles Rahola figurava l’acusació, atenció:
“Que ha sentido siempre devoción a la cultura catalana.”
Rahola va ser afusellat el 15 de març de 1939 amb 58 anys.
És un fet que l’any 1971 Jordi Carbonell va ser torturat durant dies a la comissaria de Via Laietana per haver-se atrevit a declarar en català davant la policia.
Sònia Sierra obvia tots aquests fets i molts d’altres. Segons ella, el català no estava prohibit i posa dos exemples: el 1947 s’impulsen els Premis Joanot Martorell en català i el 1964 RTVE emet una hora mensual d’obres de teatre “en lengua autóctona”.
Sierra no diu que aquesta “obertura” del franquisme en qüestió lingüística era propaganda del règim feixista. Després de la caiguda de Mussolini i Hitler, el règim de Franco estava aïllat internacionalment i necessitava rentar la seva imatge fent veure que el català no estava perseguit. El que fa Sierra al seu article és repetir la propaganda franquista.
Ens parla d’un premi literari i d’una hora mensual de teatre en català. Però no diu res de les 1.200 publicacions periòdiques en català tancades pel règim.
Tampoc diu que durant quatre dècades a Catalunya no es va permetre cap diari en català.
La llista d’agressions contra la llengua catalana i els seus parlants és gairebé infinita. Però des de fa dècades es dediquen moltíssims recursos a esborrar la memòria col·lectiva d’aquesta agressió patida per milions de catalans. I això no és només una qüestió de com s’explica el passat: té un impacte directe en el present.
Ho explica Elena M. Piquer a la seva tesi doctoral Revisionisme històric i negacionisme. La persecució política de la llengua catalana.
La finalitat última del revisionisme és denunciar una suposada persecució del castellà i de la població castellanoparlant a Catalunya.
I això és exactament el que fa Sierra.
Parlant sobre la immersió lingüística, diu —atenció—:
“Para subsanar una prohibición del catalán que nunca existió, se establecen medidas contra el español que suponen, de facto, su veto en algunos ámbitos.”
És a dir: per Sierra, la repressió franquista contra el català mai va existir, però avui a Catalunya hi ha una repressió enorme contra el castellà.
És una versió lingüística del famós “con Franco vivíamos mejor”.
La negació de la realitat permet continuar avui agredint amb impunitat els parlants de català.
L’any 1996, Antoni Cañellas, alcalde de Farrera, va ser detingut per parlar català a la Guàrdia Civil.
El 2010, Àngels Moner va ser jutjada per insistir a parlar català davant la Guàrdia Civil a l’aeroport de Girona.
El 2013, Carles Mateu Blai va ser condemnat a sis mesos de presó per no obeir l’ordre de parlar castellà que li van donar dos guàrdies civils.
La llista és infinita. I arriba fins avui.
Assenyalar i denunciar les maniobres dels negacionistes hauria de ser una feina prioritària del Govern de la Generalitat. Però, lamentablement —com advertia el mateix Benet—:
“El tema del negacionisme de la persecució política de la llengua catalana és una qüestió molt important que no s’ha tingut gaire en compte.”
Què ha fet el Govern per contrarestar aquest negacionisme?
Ben poc.
A OCTUVRE creiem que és imprescindible difondre al màxim tota la informació sobre el que Benet va descriure com un “genocidi cultural” de Catalunya.
Per això, al nostre web hem recopilat bibliografies sobre la repressió del català.
El coneixement és la millor arma contra aquells que volen esborrar la repressió patida per milions de catalans al llarg de la història. Els negacionistes tenen molts mitjans al seu abast per ocultar la seva agressió. Nosaltres ens tenim els uns als altres.
Si aquest vídeo t’ha semblat interessant, comparteix-lo amb els teus contactes.
Gràcies.