Hola, sóc Marta Sibina. Benvinguts al segon capítol de la sèrie Agressions Lingüístiques. Després de l’èxit del primer capítol (si encara no l’has vist, el trobaràs a octuvre.cat), el vídeo d’avui es titula —perdó— “¡Habla en castellano, c***, que estás en España!”.**
Tot el que veureu en aquest vídeo ha passat. Els fets, els noms i els llocs són reals. En algunes descripcions, aquest vídeo podria ferir sensibilitats. Relatem agressions lingüístiques reals i no ho fem per queixar-nos: ho fem per prendre consciència i plantar cara.
El 23 d’abril de 2001, a la cerimònia d’entrega del Premi Cervantes, Juan Carlos de Borbón va dir això:
“La lengua es un lugar de encuentro.”
Això de “llengua d’encontre” sona bonic, però si ets català i l’encontre és amb la Guàrdia Civil, la cosa es posa lletja.
“Doncs res, eh… durant el primer confinament baixo a tirar la brossa tranquil·lament. La tinc a res, deu metres de casa. Travesso cap a la vorera i veig un cotxe patrulla de la Guàrdia Civil…”
Aquesta és la portada de l’Informe de Discriminacions Lingüístiques de Plataforma per la Llengua del 2020. La frase de la portada fa referència a l’encontre que en Josep Maria va tenir amb la Guàrdia Civil.
Què hem de fer si ens trobem en una situació com aquesta? Com podem defensar-nos d’aquestes agressions les persones que parlem català? Aquí també intentarem posar llum a la foscor. Comencem.
“Tiro la brossa, em giro, vaig per la vorera i és quan venen. Es paren davant meu, al meu costat; jo anava per la vorera i el cotxe em queda a l’esquerra. Parlo amb ells i els dic: ‘No, no, jo he vingut a tirar la brossa’. I quan em giro, quan marxo, suspiro… perquè des de l’octubre hi ha cossos policials que a mi em costa de veure’ls, però sense cap connotació negativa ni res. I és quan em diuen: ‘¿Qué, equipo? ¿Qué le pasa?’. La frase era aquesta.”
“Els dic: ‘Us ho he dit: he vingut a tirar la brossa i me’n vaig cap a casa’. I em diu: ‘¿Lo puede decir en castellano?’. I jo: ‘No, no ho diré en castellà; seguiré en català’.”
Hi ha fins a dues lleis que deixen absolutament clar que el comportament d’aquests guàrdies civils no es pot tolerar. La primera —sobre la qual ja vam parlar en el primer capítol— és l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, que diu que els treballadors públics a Catalunya han de garantir l’atenció al ciutadà en la llengua que aquest sol·liciti.
Però això no és tot. Les Lleis 4/2010 i 12/2007, que regulen el règim disciplinari de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, diuen claríssimament que qualsevol actuació que suposi una discriminació per raó de llengua serà considerada una falta molt greu.
Un cop aclarit això, aterrem a la realitat. Tots hem de complir les normes de convivència que ens hem donat entre tots. Però, en qüestions lingüístiques, la policia i la Guàrdia Civil —que en teoria han de complir i fer complir les lleis— són els primers a saltar-se-les.
“I diu… baixa del cotxe, perquè jo parlava amb el conductor i l’altre baixa del cotxe, que era un tio molt més alt, i em diu: ‘¡Dilo en castellano, que no te entiendo! ¡Que no te entiendo!’. I jo: ‘És que no tinc l’obligació de parlar en castellà. Jo seguiré en català’. I ell: ‘Jo no t’estic dient que em parlis en català; t’estic dient que no t’entenc’. I jo: ‘A veure, que només he anat a tirar la brossa, no vinc a buscar problemes’.”
La cosa s’allargava. Els dos ja van parar, van baixar i em van demanar el carnet d’identitat. El poli que parlava en català em diu: “Però per què et costa parlar-li en castellà?” I jo: “No és que em costi o no: és que no en tinc l’obligació. Per tant, no li parlaré en castellà.”
Van començar a sortir veïns. Els veïns intentaven gravar. Gent que passava pel voltant. No els deixaven. L’altre cada cop estava més alterat. Va començar a cridar.
“Va començar a cridar: ‘¡Que lo diga en castellano, que estamos en España!’. I jo: ‘Ostres, no… i no cal cridar’. I ell: ‘¡Dejad de grabar! Que por el estado de alarma no está permitido grabar a los cuerpos de seguridad’…”
Sobretot uns que gravaven des del balcó: els van voler picar el timbre perquè baixessin.
Sobre aquest cas, Plataforma per la Llengua va ser contundent: es veu clarament la impunitat de què gaudeixen quan fins i tot arriben a amenaçar i intimidar els veïns que graven l’abús.
“Al cap d’una estona arriba una altra patrulla de la Guàrdia Civil. Em van dir que era el comandante o el cabo, digueu-li com vulgueu. El més curiós és que aquest cabo em diu: ‘És que jo vinc d’una regió que també té una altra llengua’. I jo: ‘Molt bé’. I diu: ‘De la Comunitat Valenciana’. I jo: ‘Del País Valencià’. I ell: ‘Bueno… el valenciano’. I jo: ‘Sí, el català que es parla al País Valencià’. I ell: ‘No, és valenciano’. I li vaig dir: ‘Miri, no tinc ganes de fer cap debat lingüístic perquè veig que no ens posarem d’acord, i no té raó. Però allò és català’.”
La sensació quan estàs en aquests llocs… ho veus de seguida: volen demostrar el seu poder. I ho volen fer obligant-te a parlar castellà o impedint que gravis des del teu balcó.
Arriben a dir:
“Ens haureu de donar totes les imatges, perquè si surt alguna imatge tindreu una multa.”
La tradició autoritària de la Guàrdia Civil és històrica. Però des de fa uns anys, gràcies a la Llei Mordassa, la impunitat és gairebé absoluta. Els cossos policials, per exemple, poden multar per qualsevol cosa que ells considerin una “manca de respecte”.
Això ho saben molt bé els activistes en defensa de l’habitatge, de la sanitat pública, de la llibertat d’expressió… i també les persones que parlen català.
Per a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, el simple fet de parlar català pot ser considerat una manca de respecte, mala educació o “desacato”.
“Quan finalment em retornen el DNI, després de no sé quantes estones, em diuen: ‘Bueno, estás denunciado por desobediencia o desacato’. És igual. Desobediència. Ja arribarà a casa.”
Curiosament, quan estàvem al carrer va passar una persona gran pel meu darrere. Jo estava relativament tranquil, i veia gent jove mirant sorpresos… però la cara d’aquella persona gran em va impactar. Suposo que recordava quan, en la seva joventut, si t’aturava la Guàrdia Civil sí que et podia comportar problemes.
Després, un amic meu —company seu— em va dir: “Ostres, ha arribat a casa espantat, comentant que t’havia vist al carrer amb la Guàrdia Civil, a veure què havia passat…”
Això sí que sap greu, perquè demostra d’on venim.
Una qüestió de fons és que tots tenim assumit que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil són cossos autoritaris i que les seves agressions formen part de la normalitat. Tanmateix, quan veiem abusos policials en manifestacions en defensa de la sanitat o de les pensions, ens escandalitzem. I això és bo: vol dir que, malgrat que passa sovint, com a societat no ho acceptem acríticament.
El mateix hauria de passar amb els abusos lingüístics. I per això cal que coneguem els nostres drets i que siguem cada dia més els qui ens plantem i diem prou.
“I sempre hi ha aquells que et diuen: ‘H****, per què provoques? Per què no passes l’estona i els hi parles en castellà i ja està?’. Doncs perquè per mi és molt important. Si anem deixant que ens trepitgin els drets, cada cop s’envalenteixen més. I després et diuen que ets un provocador. Però si això fos per un tema de sexualitat o de raça, tothom estaria al meu costat. Ningú dubtaria. Doncs un problema de cultura o de llengua també és tan important com els altres. I hem de lluitar-hi.”*
I els mitjans de comunicació, quin paper tenen en les agressions lingüístiques? Hi dedicarem un capítol sencer, però el cas d’en Josep Maria ens dona algunes pistes.
“Quan veia certes cròniques de mitjans espanyols —des de Crónica Global fins i tot la nostrada Vanguardia— semblava que el provocador era jo. Que jo havia anat contra la Guàrdia Civil. I pensava: ‘M’estan culpant a mi!’. Parlaven d’insults, de menyspreu a la Guàrdia Civil…”
L’objectiu d’aquesta sèrie no és fer contingut per entretenir ni per agafar mallet. L’objectiu és fer emergir una realitat que volen que es mantingui submergida. Necessiten que no siguem conscients de la imposició, que l’acceptem com un fet natural.
Per això cal posar llum a la foscor. I per això et demanem que comparteixis aquest vídeo amb els teus contactes.
I recorda: OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat. OCTUVRE es financia gràcies als seus socis i donants.