Opinió
Si els catalans no reparteixen carnets de catalanitat, els repartiran els espanyols
L’esdeveniment polític més transcendental a la Catalunya del que portem de segle XXI ha estat l’espanyolització del catalanisme.
De què parl quan parl de l’espanyolització del catalanisme?
Del fet que el catalanisme ha comprat –ha passat a considerar com a propis, o si més no com a raonables, o, encara pitjor, com a naturals– la terminologia política, el marc mental socioideològic i les categories identitàries de l’espanyolisme.
El gir diria que va començar amb la gran revifalla neoespanyolista que varen teoritzar i varen impulsar José María Aznar, la FAES i els seus acòlits mediàtics durant la segona legislatura del PP de principis del 2000, quan va governar amb majoria absoluta, però en realitat aquelles idees i aquelles estratègies d’Aznar són les que han articulat secularment l’espanyolisme hegemònic, fanàticament obsessionat a dominar, desnaturalitzar i castellanitzar tots els territoris no castellans de l’estat.
Posem alguns exemples de l’espanyolització galopant del catalanisme.
L’aznarisme va criminalitzar el concepte de “nacionalisme” (suposadament excloent, tribal, reaccionari, sanguini) i el va contraposar tendenciosament al concepte de constitucionalisme (inclusiu, civilitzat, modern i democràtic, suposadament).
Davant d’aquella barroera manipulació conceptual i terminològica, el catalanisme, incapaç de replicar que hi ha nacionalismes d’autodefensa i nacionalismes depredadors (i que el constitucionalisme aznarista era pur nacionalisme banal destructor i expansionista: tribal amb un estat i un exèrcit al darrera, modern només de façana, democràtic únicament de boqueta), va decidir en bona mesura renunciar al nacionalisme i a les polítiques nacionalitzadores per por de ser acusat de tots els mals.
Òbviament, la renúncia al nacionalisme va comportar una progressiva dissolució o un progressiu abandonament d’aquells trets que ens identifiquen com a nació: llengua, cultura, memòria, imaginari, i un projecte comunal autocentrat de futur basat troncalment en tot això.
Un altre exemple, aquest referit al marc mental, és a dir a la perspectiva des de la qual el catalanisme mira i valora la realitat, i prova de maniobrar-hi i d’actuar-hi. Per por, de nou, a ser titllats d’egoistes, d’insolidaris, de xenòfobs i d’un enfilall llarguíssim més de tares i de maldats, el catalanisme ha deixat de mirar el món i d’actuar políticament des d’un posicionament autocentrat (prioritzant els interessos del propi país, de la pròpia gent, de la pròpia identitat) i ha passat a mirar-ho tot i a actuar políticament de manera subalterna del que demana Madrid i del que Madrid considera legítim, raonable o permissible.
Com si tot el que el catalanisme vol i desitja i reclama només fos acceptable o vàlid si alguns actors polítics castellans, si alguns ressorts del poder estatal, ho accepten o li donen el vist i plau.
Allà on es nota més l’espanyolització del catalanisme, però, és en el tema de les identitats, de les definicions i categoritzacions identitàries.
En què i com es nota? Molt senzill.
En el fet que el catalanisme –el gruix del catalanisme oficial, si ho volem dir així– fa anys que permet que la catalanitat, la identitat catalana, sigui definida per l’espanyolisme, o amb paràmetres que beneficien el projecte de l’espanyolisme, que no és altra que el de suplantar la identitat catalana per la identitat castellanoespanyola en els territoris on la catalanitat és històricament pròpia.
En qualsevol conflicte nacional, el primer camp de batalla és el de la definició de les identitats en conflicte, cosa singularment important per a la identitat feble o subalterna, que ha de perimetrar bé què és i què li és propi.
La nostra pitjor derrota, en aquest sentit, és que molts suposats catalanistes han validat i continuen validant diàriament les definicions que imposa l’espanyolisme.
Mentre que l’espanyolisme té claríssims quins són els trets identitaris de l’espanyolitat –per alguna cosa la Constitució espanyola imposa el deure de saber el castellà, però només estableix el dret de saber el català–, el catalanisme ha renunciat fins i tot a definir el que significa ser català, què és i què no és la catalanitat.
I no només això, sinó que fins i tot criminalitza qualsevol intent de definir, més enllà de la vacuïtat nacional administrativa, què és ser català.
L’altre dia mateix, Gabriel Rufián negava als catalans el dret a repartir “carnets de catalanitat”. O sigui: un suposat líder de l’independentisme d’esquerres nega que els catalans tenguin dret a repartir –identitàriament, culturalment, nacionalment– carnets de catalanitat… mentre que Espanya imposa als catalans –literalment– carnets d’espanyolitat.
Bé, això Rufián –i tots els que, com ell, han disminuït i reduït la catalanitat a una pura qüestió administrativa o difusa, buida d’autèntic contingut nacional– ho fa pensant que així es mostra més tolerant, més d’esquerres i més internacionalista.
Però no:
en realitat, amb aquest discurs, el que fa és legitimar i deixar via lliure a l’imperialisme castellanista.
Si els catalans no tenen dret a decidir i a definir què és la catalanitat, si tothom pot decidir què és i definir-la a conveniència, la catalanitat no és res.
O, mentida, la catalanitat serà allò que decideixi que sigui el que té més força, menys manies, més poder, més capacitat de violència: l’estat i tots els seus paladins i esbirros espanyolistes i espanyolitzadors.
En relació a això, val la pena apuntar que, a diferència del que diuen els que defensen que la catalanitat no s’ha de definir per una llengua o per una cultura sinó per una condició administrativa o per un determinat compromís ideològic perquè així serà més forta i més àmplia i més inclusiva, en realitat el que fan és diluir la catalanitat i fer-la més dèbil, més petita i més excloent.
La catalanitat no va ni pot anar lligada a una ideologia, ni a una concepció del món, ni a un esperit ètic, sinó que va i ha d’anar lligada a una llengua, a un imaginari cultural, a una memòria i a un projecte autocentrat col·lectiu de futur, la qual cosa la fa molt més inclusiva que si anàs lligada a una ideologia, una concepció del món o un esperit ètic.
(A la pràctica, és molt fàcil incorporar-se a la catalanitat. És a l’abast de qualsevol persona que, tingui els orígens que tingui, tingui les creences sociopolítiques i religioses que tingui, vulgui inserir-se sense desnaturalitzar-la dins la comunitat nacional del país que és Catalunya.)
Algú dirà: i quins catalans d’ara tenen dret a decidir què és la catalanitat? Bé, aquesta és la qüestió: la catalanitat, ben igual que totes les identitats nacionals (almenys europees), i amb tots els matisos i tota la flexibilitat que vulguem, és una realitat objectiva, construïda durant segles per moltes generacions d’homes i de dones i per molts esdeveniments i per molts fets, i ningú, en ple segle XXI, té dret a obviar això, o a refer-ho a conveniència, o a flexibilitzar-ho només perquè va bé per als seus interessos curt-terministes i espuris.
En aquest sentit, és objectiu i comprovable que un factor identitari clau en la categorització de qui és català i qui no ho és, ha estat des de fa molt de temps i continua sent encara avui en dia la llengua: per tant, qualsevol catalanista que deixi de banda aquest factor no està fent catalanisme, sinó espanyolisme.
Val la pena remarcar, aquí, que aquells catalanistes d’ara que posen l’exemple dels nacionalismes irlandès i basc com a possibles models per a un nacionalisme català en què la llengua no és central, l’únic que fan és trair la ideologia que diuen defensar alhora que fan trampes de la manera més indecent: si els nacionalismes irlandès i basc no incorporen la llengua com a cosa central identitària és perquè quan hi hagué la formulació moderna del nacionalisme, per a ells la llengua ja estava tan perduda o arraconada que no la podien incorporar.
Va ser, en el seu cas, una renúncia retroactiva, un no incorporam la llengua no perquè no vulguem sinó perquè no la tenim i no podem. Si bascos i irlandesos poguessin pitjar un botó i recuperar la llengua i convertir-la en un element identitari central, però, és segur que ho farien. En canvi, per covardia, per pura comoditat, molts suposats catalanistes sembla que es moren de ganes de poder renunciar-hi… Demencial.
Quan des del catalanisme es renuncia a definir nacionalment la identitat catalana usant els components amb què es defineixen totes les identitats nacionals en l’Europa moderna des de fa com a mínim uns quants segles (repetim: llengua, cultura, memòria, imaginari), quan es criminalitza la possibilitat o el dret que els mateixos catalans reparteixin carnets de catalanitat, el que s’està fent és anul·lar el dret de cada territori i de cada comunitat a decidir com és, a continuar sent el que és.
En aquest sentit, en una Catalunya tan diversa i plural com és la Catalunya del segle XXI, és de lògica democràtica deixar que la gent identitàriament se senti i es defineixi com vulgui, però també és de lògica democràtica i antiimperialista recordar que cada territori té dret a continuar sent el que ha estat segons la seva història humana i lingüísticocultural.
Cada cop que sent algun presumpte catalanista negant el dret als catalans a repartir carnets de catalanitat, i obviant que si no són els catalans qui els reparteixen seran els espanyols que els repartiran (evidentment amb la intenció imperialista de sempre de castellanitzar), cada vegada que sent algun d’aquests catalanistes, dic, i són legió, pens que Catalunya és com l’ha destruïda Espanya, però que sobretot és com s’ha deformat i autodestruït ella mateixa.
Pere Antoni Pons