Comencem posant una mica de context. CSQP estava format per tres partits i dos «independents»:

Podem Catalunya4 diputats

• Albano Dante Fachin
• ÀMÀngels Martínez
• JGJoan Giner
• JAJéssica Albiach

ICV4 diputats

• JCJoan Coscubiela
• MVMarc Vidal
• HGHortènsia Grau
• MRMarta Ribas

EUiA1 diputat

• JNJoan Josep Nuet

« »

Independents2 diputats

• LRLluís Rabell
• GLGemma Lienas

Això era sobre el paper. Però dins el grup la cosa era més complexa:

1. Els «independents» estaven totalment alineats amb ICV. A la pràctica, eren dos diputats més d’ICV.
2. La Jéssica Albiach era de Podem Catalunya, però atenció: des de Madrid se’ns acusava als de Podem Catalunya de ser «massa propers als independentistes». Per això, en aquestes qüestions, l’Albiach es desmarcava de mi, de l’Àngels i d’en Joan i s’alineava amb ICV.
3. En Joan Josep Nuet anava fluctuant entre els blocs, però en les qüestions que explicarem avui, en Nuet es va separar d’ICV i va actuar al costat de Podem Catalunya.

Això volia dir que, a la pràctica, hi havia només dos blocs dins CSQP:

Abstenció, no «no»

Aquell era el primer ple després de l’estiu. A l’horitzó hi havia dues lleis, que es votarien en dos dies seguits: la Llei del referèndum i la Llei de transitorietat.

Després de diverses reunions, el Consell Ciutadà de Podem Catalunya, el seu màxim òrgan, va decidir que ens abstindríem en la primera i votaríem en contra de la segona. Però ICV i la Jéssica Albiach no hi estaven d’acord perquè deien que calia votar-ho tot que NO.

L’Àngels, en Joan i jo seguiríem el mandat del Consell Ciutadà. En Joan Josep Nuet, d’EUiA, també tenia el mandat d’abstenir-se. A peu dret, a la Sala de Passos Perduts, en Nuet i jo li vam comunicar a la Marta Ribas. Ella ens va dir que ICV votaria en contra i que esperaven que nosaltres també ho féssim. La meva resposta va ser aquesta:

«Molt bé, que cadascú voti el que cregui. Nosaltres tenim un mandat i el respectarem. Ens abstindrem. Al nostre programa parlàvem d’un referèndum. És veritat que no és el que voldríem i per això no podem votar a favor… Però no votarem en contra.»

Informe urgent des dels escons 4 i 5, p. 102

Al final, ICV no va tenir més remei que assumir l’abstenció. Tot el grup es va abstenir.

Per això, vam decidir repartir el temps d’intervenció al Ple de la Llei del Referèndum. El grup parlamentari tenia un total de 15 minuts per intervenir i vam acordar el següent: 10 minuts per a Lluís Rabell i 5 minuts per a mi.

D’aquesta manera, en Rabell defensaria la visió del Bloc ICV i jo defensaria la visió del Bloc Podem.

Amb aquest pacte tancat, el Ple del 6 de setembre va començar a les 10 hores i 16 minuts del matí. El ple es va obrir com si fos un ple normal. La llei del referèndum no era a l’ordre del dia. Tot just començat el ple, la Marta Rovira va invocar l’article 81.3 del Reglament per incorporar-la:

A partir d’aquest moment es va desfermar una tempesta parlamentària que havia de durar més de 12 hores, amb sis suspensions de ple i interminables juntes de portaveus que eren d’una agressivitat extrema.

El bloc unionista (PSC+PP+Ciutadans) feia tot el possible per tal que no es pogués debatre la Llei del Referèndum: interrupcions constants, crides a la suspensió del ple i tota mena d’argúcies parlamentàries que tenien l’objectiu d’impedir el debat.

És a dir: no es tractava de debatre sobre el referèndum sinó d’impedir que el Parlament pogués debatre sobre el referèndum.

La cosa és que Coscubiela es va unir al PSC, PP i Ciutadans i també va fer tot el possible per impedir el debat. La veritat és que, vist amb la distància, encara impressiona més. Mira el vídeo:

Això és només una mostra de com Coscubiela, seguint la postura d’ICV i de Pablo Iglesias, es va unir al 100% amb el bloc unionista. I en aquest punt van començar a aparèixer els primers aplaudiments de Ciutadans a Coscubiela:

Des dels nostres escons, nosaltres ens ho miràvem esparverats. Desesperat, en un moment donat, me les vaig empescar per poder dir-hi la meva i desmarcar-nos del Coscubiela més ultra que havíem vist:

En fi, la qüestió és que després de més de nou hores de terrabastall, amb sis suspensions del ple i juntes de portaveus a porta tancada, a les 19.30 va començar, per fi, el debat de la llei.

Cada grup tenia 15 minuts. Com he explicat abans, dins del nostre grup havíem pactat repartir-los: 10 minuts per a en Rabell i 5 per a mi. Feia dies que les diferències dins del grup eren molt grans, i aquesta divisió del temps que havíem acordat tenia com a objectiu que, com a mínim, les diferents visions estiguessin representades al ple. Per una banda, la visió d’ICV, de la Jéssica Albiach i de la direcció de Podemos a Madrid. Per l’altra banda, la nostra, més partidària del referèndum de l’1-O.

Però pocs minuts abans del torn del nostre grup, on havíem de parlar en Rabell i jo, al xat del grup parlamentari va passar això:

L’Àngels i jo ja érem fora de l’hemicicle i en Rabell es disposava a començar el seu torn, però les coses es van complicar encara més. Dins l’hemicicle quedava en Joan Giner, que va fer un últim intent perquè poguéssim parlar. (Per cert: si us fixeu al fons del vídeo, mentre en Rabell intenta començar a parlar, es veu com l’Àngels i jo marxem.) En Joan Giner fa el seu intent:

Però en Coscubiela diu que no, que no es reparteix el temps i que només parlarà en Rabell… Però encara havien de passar més coses. Quan en Nuet veu que l’intent d’en Joan Giner fracassa, ell intervé des de la Mesa. Ara, 9 anys després, sembla increïble, però el que estava veient tot el país era un grup parlamentari trencant-se en directe… fins i tot a crits… Atenció:

Finalment en Nuet s’aixeca i se’n va. L’única diputada de Podem que queda a l’hemicicle és la Jéssica Albiach, en permanent contacte amb la direcció de Madrid…

El ple va continuar, s’apropava el moment de la votació de la Llei del Referèndum i nosaltres vam tornar a ocupar el nostre lloc a l’hemicicle. En aquell moment la CUP i JxSí van anunciar que ens cedien temps de la seva intervenció perquè els de Podem ens poguéssim expressar:

Era molt poc temps i per això vam anar al gra:

Després de tot això, després de prop de 12 hores de ple, finalment va arribar el moment de votar. Va ser en aquest punt que el PP, Ciutadans… i el PSC! van abandonar l’hemicicle i van deixar als seus escons unes quantes banderes espanyoles.

I va ser en aquest punt que va arribar un dels moments més recordats d’aquells dies: l’Àngels aixecant-se i retirant les banderes espanyoles.

Aquell gest no va agradar a tothom. L’endemà al matí, la Pepa Bueno entrevistava en Pablo Iglesias a la Cadena SER i li va preguntar si l’Àngels havia de demanar perdó per haver tret les banderes. La resposta del secretari general de Podemos va ser aquesta:

Pocs minuts més tard, davant dels micròfons que l’esperaven a l’entrada del ple, l’Àngels li va contestar:

Finalment, a les [hora], vam votar la Llei del Referèndum. Resultats:

Finalment, els que quedàvem a l’hemicicle vam cantar Els Segadors.

El ple havia durat prop de quinze hores i mitja i, després de l’enorme tensió, havia acabat a tres quarts de dues de la matinada. Així que la presidenta Carme Forcadell, en comptes de convocar-nos a les 9 del matí, que és l’hora habitual de començament dels plens, ens va convocar a les 10. Calia debatre i aprovar la Llei de transitorietat, i tot indicava que el ple següent seria igual d’intens.