Article d’en Pere Antoni Pons. (A X el trobareu fent clic aquí).
La trampa sempre és la mateixa:
allò que val per a les identitats normals, és a dir les que tenen un estat al darrera, posem les identitats espanyola i francesa, no val per a la identitat catalana.
El colonialisme sempre funciona igual:
atorga més drets al fort i poderós que al feble i subaltern, imposa més deures al feble i subaltern que al fort i poderós. És el que passa, a escala identitària, en el conflicte entre Catalunya i Espanya, entre la catalanitat i la castellanoespanyolitat.
Per exemple: les identitats “normals” –posem-hi cometes perquè és una normalitat feta realitat a base de tota mena de violències, coercions i brutalitats que no haurien de ser normalitzades– tenen el dret exclusiu a definir-se a elles mateixes. A més, tenen el dret a definir-se d’una manera absoluta, no gaire discutible i poc o gens matisable.
En el cas de la identitat catalana, en canvi, tothom té dret a discutir-la, a proposar-ne una definició, a reinventar-se-la a partir de les conveniències, les circumstàncies, les manies i els traumes de cadascú.
Aquesta reinvenció quotidiana de la catalanitat, a més, es fa sense tenir en compte factors objectius de cap mena: les característiques etnonacionals que marquen identitat, la continuïtat històrica, la territorialitat, l’imaginari i la memòria que s’han creat comunalment al llarg dels segles… Aquests factors objectius, naturalment, sí que es tenen en compte a l’hora de definir la identitat espanyola i la francesa.
Ho hem tornat a veure amb l’intent anual per part de l’espanyolisme de presentar la Feria de Abril que se celebra a Catalunya com una mostra plena i normal de catalanitat.
Més i tot: com una mostra exemplar i admirable del que des de l’espanyolisme (i ara ja també des de certs sectors del catalanisme espanyolitzat) s’anomena la Catalunya real.
Això de la Catalunya real, però, no és res més que un eufemisme ideològic, una estratègia retòrica, que serveix per contraposar una Catalunya castellanitzada a la qual molt tendenciosament s’associen tota mena de conceptes i de valors positius (plural, inclusiva, oberta) a una Catalunya massa catalana –encara massa catalana–, a la qual s’associen valors i conceptes negatius (tancada, excloent, empobridorament homogènia i monolítica).
A pesar del que diguin l’espanyolisme (i els sectors més espanyolitzats del catalanisme), però, la catalanitat no és un terme buit amb el qual tothom pot fer el que li doni la gana. La catalanitat es defineix per una llengua, una cultura, un imaginari i una memòria, i és només sent fidels a això que es pot matisar, que es pot reinventar, que es pot enriquir. Si no, si es renuncia a aquesta llengua, aquesta cultura, aquesta memòria i aquest imaginari, la catalanitat passa a ser una altra cosa.
Per tant, no se’n pot dir catalanitat. Les identitats nacionals no són un tot monolític, es reinventen, s’amplien o es matisen, sí, però una cosa és reinventar el que un és (posar al dia la llengua que un parla, modernitzar la cultura a través de la qual un s’expressa i vehicula el que és) i una altra cosa totalment diferent és deixar-se suplantar, substituir el que un és (canviar la llengua que un parla per una altra llengua, renunciar a la cultura pròpia per assumir-ne una d’aliena al propi territori i a la pròpia tradició).
El tema concret de la Feria de Abril a Catalunya dona lloc a impostures espantoses, sí.
Hi ha espanyols d’esquerres, per exemple, que critiquen la Feria de Abril quan se celebra a Andalusia perquè la consideren rància, classista i representant d’una andalusitat folklòrica però que, després, la defensen entusiàsticament quan se celebra a Catalunya, presentant-la com una expressió preciosa d’andalusitat catalana, obviant completament que no són pocs els patriotes andalusistes que la critiquen sigui on sigui que se celebra.
Com s’entén aquest canvi en la valoració de la Feria de Abril en funció de si se celebra a Andalusia (valoració negativa: no s’hauria de celebrar) o a Catalunya (valoració positiva: està molt bé que se celebri)?
És senzill: perquè a Catalunya la Feria de Abril té una utilitat ètnico-política, és a dir, serveix a l’objectiu secular del nacionalisme espanyol hegemònic, que no és altre que diluir, arraconar i invisibilitzar la identitat catalana i suplantar-la per la identitat castellano-espanyola.
Una altra impostura espantosa, una mostra particularment demencial de discurs cínic, són els que pretenen desactivar les crítiques fetes a l’ús ideològic que es fa de la Feria de Abril a Catalunya per part de l’espanyolisme comparant la Feria de Abril amb els casals catalans que hi ha arreu del món.
La comparació és ofensivament improcedent: no hi ha cap casal català que es reivindiqui com l’Argentina real, la Suïssa o l’Alemanya reals, el Mèxic i la Veneçuela reals, i tampoc cap comunitat catalana a l’exterior té el suport de poders militars, econòmics i mediàtics per conquerir identitàriament els països d’acollida.
Més enllà de les impostures espantoses i dels discursos cínics, però, el que importa no és la Feria de Abril per ella mateixa, on com en tots els esdeveniments més o menys massius deu haver-hi de tot, és a dir, tot tipus de gent amb tota mena d’ideologies, d’identitats, d’actituds vitals, de maneres de ser i de fer i de concebre i sentir Espanya i Catalunya.
El que importa, l’únic que importa, és que voler fer creure que el castellà i la Feria de Abril representen la catalanitat exactament igual que el català i la Diada de Sant Jordi, o que la representen més i tot, d’una manera més fidel a la realitat, erosiona i afebleix encara més la catalanitat, i a més reforça aquella idea terrible i verinosament colonial, cada cop més expandida dins la mateixa Catalunya, segons la qual l’única catalanitat viable, tolerable, bona és la catalanitat que està totalment o parcialment castellanitzada.
¿La Feria de Abril representa la Catalunya i la catalanitat reals? No. O només des d’una concepció espanyolitzada i una voluntat espanyolitzadora de Catalunya i de la catalanitat.
¿No existeix, doncs, la Catalunya real? És clar que sí. La Catalunya real és tota aquella on hi ha catalans, tinguin l’origen que tinguin. I catalans són tots els que parlen la llengua dels catalans, o que volen assumir-la activament com a pròpia, i que s’autoperceben, se senten i volen ser catalans, tinguin l’origen que tinguin.
