Em sol passar sempre amb les polèmiques fratricides que sovint es desfermen entre els espanyols: m’interessen molt més les reaccions que les polèmiques en elles mateixes. És el que m’ha passat amb la famosa i controvertida trobada sobre la guerra civil que s’havia de celebrar a Sevilla sota el títol: “1936: la guerra que perdimos todos” (al títol, després hi varen afegir un parell d’interrogants, però tant en forma d’afirmació com de pregunta tot ve a ser el mateix). A la trobada, organitzada entre altres per Arturo Pérez-Reverte, hi havien de participar des d’historiadors i acadèmics rigorosos i de prestigi fins a polítics exaltats i manipuladors de la dreta dura i l’extrema dreta rampant, això és, hereus uns dels nacionalcatòlics i hereus uns altres dels falangistes que sí que varen guanyar la guerra.
El títol de la trobada ha generat una polèmica fàcil d’entendre: afirmar, o plantejar com a hipòtesi raonable, que tothom va perdre la guerra és una falsedat inconsistent, l’enèsima manera d’eximir els vencedors de les maldats que varen cometre durant dècades, un joc de mans infame per posar en un mateix sac els botxins i les víctimes. Això és més o menys el que han dit tots els intel·lectuals, periodistes i acadèmics espanyols d’esquerres, o, si més no, no blanquejadors del cop d’estat del juliol del 36 i de la dictadura franquista que en va derivar:
“No és cert que tothom perdés la guerra civil. La guerra la van guanyar els feixistes, i els catòlics integristes, i els que aconseguiren el poder i durant dècades el van ostentar aprofitant-se’n, i, en paral·lel, la guerra la va perdre l’esquerra, i els demòcrates, i les feministes, i els que creien en la llibertat, i en definitiva tots els que van veure com la seva ideologia, la seva personalitat, la seva visió del món i de la societat eren vexades, perseguides, arrasades, prohibides”.
És una bona resposta. En efecte, la guerra la van guanyar uns i la van perdre uns altres. El problema és que els espanyols d’esquerres que durant aquests dies han recordat la llista de derrotats de la guerra civil i han fet inventari de les víctimes dels botxins franquistes, per sistema tots han descuidat unes víctimes tan derrotades com ho van ser les esquerres, les feministes i els demòcrates. Quines són aquestes víctimes del franquisme obviades sistemàticament per l’esquerra espanyola? Les identitats no castellanes de l’estat, és a dir, els homes i les dones que no haurien volgut mai de la vida renunciar a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva manera comunitària de ser en el món, al seu dret a l’autogovern i a la seva plena institucionalització nacional, i a qui el franquisme va prohibir la llengua, va folkloritzar la cultura, va desnaturalitzar o va desfer la seva manera comunitària de ser i va negar el dret a tenir una política institucional pròpia.
I per què els espanyols d’esquerres no les mencionen mai, aquestes víctimes? Ben senzill: perquè, en termes nacional-identitaris, les esquerres espanyoles són, de vegades en la més evident superfície, en el fons gairebé sempre, igual que els franquistes i els seus hereus. I compte: això no és un problema que tengui a veure només amb els esdeveniments més o menys remots de la guerra civil. (En realitat, el conflicte identitari es remunta molts segles enrere, però això seria matèria per a un altre article.) Que l’esquerra espanyola, en tot cas, sigui tan identitàriament igual a la dreta espanyola hereva del franquisme fa, entre altres coses, que li resulti impossible combatre bé del feixisme i desactivar-ne l’auge. Perquè sempre hi estaran d’acord, i sempre s’hi hauran d’aliar, en un fet absolutament central i estructural de la realitat sociopolítica espanyola, aquell que té a veure amb la gestió de la pluralitat nacional de l’estat i que la identitat secularment més poderosa –la castellana– ha decidit que només es pot gestionar des del supremacisme més jeràrquic i exterminador. Això és: amb la castellanitat político-institucional i lingüísticocultural a dalt i en expansió i amb les altres identitats i les seves manifestacions polítiques i institucionals –en especial la catalana i la basca, les més fortes– a baix de tot, sempre subordinades i empetitint-se.
Els mateixos intel·lectuals, acadèmics i periodistes de l’esquerra espanyola que aquests dies han posat el crit al cel per la polèmica trobada de Sevilla solen ser els que des de fa uns anys avisen de l’auge de l’extrema dreta, i solen ser també els que afirmen que els nivells d’odi que ara es veuen (contra els immigrants, contra les feministes, contra els més desvalguts, contra els demòcrates en general…) no s’havien vist ni sentit mai abans en l’Espanya democràtica. De nou, menteixen per omissió: aquests nivells d’odi sí que s’havien vist abans… Contra els representants no subalterns i contra les representacions desacomplexades de les identitats no castellanes de l’estat. I en el cas de Catalunya, contra la lliure decisió expressada democràticament de dur a terme un procés d’autodeterminació contra el qual el PSOE, el principal partit de l’esquerra espanyola, es va alinear amb tots els poders i tots els representants reaccionaris de l’estat.
En l’antifeixisme oficial espanyol, és a dir, entre aquells periodistes, acadèmics i polítics més o menys valents, més o menys honestos i més o menys rigorosos que dediquen part de les seves energies i del seu temps a alertar sobre l’auge real i preocupant de l’extrema dreta, mai no es diu que el pinyol del feixisme espanyol, el motor primer de l’extrema dreta espanyola, és el nacionalisme espanyol, la voluntat de preservar la unitat de la pàtria, el projecte d’expandir la identitat castellanoespanyola (llengua, memòria, imaginari i símbols) arreu del territori de l’estat, en detriment de les altres identitats històriques que hi ha. I no ho diuen, bàsicament, per dues raons: o bé perquè comparteixen el programa nacional identitari de l’extrema dreta, per molt que ells siguin d’esquerres o d’extrema esquerra, o bé perquè, tot i que no ho comparteixen, saben que associar castellanització i feixisme els posaria en problemes, els faria perdre clientela (lectors, votants) i feines. És un peix que es mossega la cua, i el peix és un malparit idiota i verinós.
El nacionalisme banal dels estats-nació fundats modernament tot al llarg del segle XIX és l’autèntic ou de la serp del feixisme. Això és una evidència que només es pot negar si vas ebri de nacionalisme banal. El problema és que el nacionalisme banal és un licor tan potent que gairebé tothom en té el cap emboirat. I clar: així és normal que tots els debats quedin coixos i siguin incomplets, confusos, tramposos.
Si vols seguir en Pere Antoni Pons a Twitter, fes clic aquí. Recomanat.
(Aquest article forma part del correu d’OCTUVRE a la seva comunitat. Si el vols llegir, fes clic aquí.
