Il·lustració: Lluís Cadafalch
Noel Huguet Sabà
(Twitter: @NoelHuguet)
És cert que les esquerres no parlem d’immigració? Si és cert, què és el que no diem? Com hauria de canviar el plantejament i discurs? Què no hauria de canviar? On és la frontera entre la dreta i l’esquerra en aquest àmbit? Són preguntes que urgeix respondre. Hem pogut esquivar-les durant anys, aferrats a un gran consens social segons el qual aquest debat estava tancat. Però aquest consens tenia els peus de fang i, ara que el debat públic l’ha desbordat, no estem preparats.
Què és d’esquerres? Quin és el marc de la dreta?
Val la pena tornar a definir clarament el terme “esquerres”, perquè avui en dia ja no és gaire clar què significa, i d’aquí se’n deriven moltes discrepàncies. Per a mi, l’esquerra engloba una barreja d’idees, persones i organitzacions, heterogènia i sovint contradictòria, que busquen l’equitat i que identifiquen i combaten les relacions de dominació entre éssers humans.
L’esquerra moderna neix quan es constata que les revolucions liberals i la igualtat formal dels ciutadans reprodueixen les jerarquies de classe sota noves formes. De la lluita per la igualtat material o republicana n’han sorgit fruits dolços que avui hem normalitzat, com el sufragi universal, la prohibició del treball infantil o la sanitat pública i universal, entre molts altres.
Tot i que la qüestió de classe és allò més definitori de l’esquerra i allò que clarament la contraposa a la dreta, l’etiqueta d’esquerres ha anat englobant moltes més qüestions, lluites i posicions en relació a dimensions com el feminisme, l’ecologisme, l’alliberament sexual, l’antiracisme, etc. La confrontació política i l’acumulació d’aliances i experiències de lluita han determinat aquest procés d’articulació.
Tot plegat ha anat quallant en un mapa ideològic concret, amb blocs simplificats que lliguen una bateria de posicionaments que no necessàriament es dedueixen dels seus principis essencials. Avui dia ens trobem una distribució polaritzada de l’espai ideològic en dos blocs: si t’identifiques amb els principis de l’esquerra, et veus arrossegat a assumir un conjunt de posicions concretes en molts temes; el mateix li passa a la dreta. Potser l’eix nacional és l’únic que ha aconseguit trencar aquesta dicotomia simplista.
Per algun motiu que no aconsegueixo entendre, en aquest repartiment de cartes les esquerres hem regalat a la dreta molts àmbits i valors com la seguretat, l’ordre, la defensa nacional, l’eficiència, la cultura de l’esforç, l’emprenedoria, la preocupació per la sostenibilitat de les pensions o la denúncia de la burocràcia, entre molts altres. També li hem regalat la concepció mateixa de fronteres nacionals, un element fonamental per tal que existeixi qualsevol comunitat política i, per tant, qualsevol república.
“Hem regalat a la dreta molts àmbits i valors com la seguretat, l’ordre, la defensa nacional, l’eficiència, la cultura de l’esforç, l’emprenedoria, la preocupació per la sostenibilitat de les pensions o la denúncia de la burocràcia, entre molts altres”.
El fet que l’esquerra estigui perdent la batalla cultural, especialment entre els joves, ha empitjorat aquesta polarització via atrinxerament. L’esquerra avui té aversió a la discrepància i es mira les eleccions que s’aproximen amb terror. Atrapada en una espiral autodestructiva, retira el carnet d’esquerres amb tanta facilitat que està esdevenint un espai dogmàtic, antipàtic, petit i estèril. Ha renunciat a convèncer i a guanyar debats, perquè en el fons és conscient que la seva postura no sempre és sòlida.
En relació a la migració, l’esquerra defensa la igualtat de drets i la dignitat dels migrants, combat el racisme, denuncia la desigualtat econòmica que la causa i la segregació que pateix la gent d’origen estranger. Però també defensa, de manera explícita o implícita, altres idees més discutibles o directament inaplicables: la desregulació de fronteres, l’abolició de la condició legal d’estrangeria i la no intervenció política sobre el flux de migrants.
“L’esquerra avui té aversió a la discrepància (…) Ha renunciat a convèncer i a guanyar debats, perquè en el fons és conscient que la seva postura no sempre és sòlida”.
Aquí és on hem vist que l’esquerra generalment s’ha alineat amb el que fins fa poc havia estat un gran consens a dreta i esquerra: que la immigració era un fenomen inevitable, desitjable i positiu, en qualsevol forma i quantitat. Que oposar-s’hi era el mateix que ser xenòfob, intolerant i discriminador. O que les fronteres vulneren els drets humans. Aquest curiós consens entre dretes i esquerres ha estat trencat per l’auge de la nova dreta xenòfoba antiglobalització, fet que ha reforçat el tancament de files de l’esquerra a l’hora de defensar aquest consens.
Així doncs, hi ha intel·lectuals d’esquerres que reprodueixen les mateixes idees que figures i organitzacions liberals com Mas Colell, The Economist, la patronal, OCDE, FMI, Banc Mundial, i que neguen que la immigració impliqui problemàtiques específiques, tot apostant per promoure més la migració. S’assumeix implícitament que l’única alternativa a això és la violència interètnica i fronterera o la segregació. En conseqüència, ens trobem atrapats en el següent dilema: o negacionisme dels problemes aferrat als vells consensos liberals, o la nova violència xenòfoba.
Què ha de canviar de l’esquerra en relació a la migració?
Abans que res, què no ha de canviar? Les esquerres hem estat capdavanteres en la defensa de valors humanistes, antiracistes i universalistes que avui dia es veuen seriosament amenaçats. Es treballa en la defensa de la dignitat de la gent immigrada, i es desmunten mentides i discursos fraudulents que distorsionen o amplifiquen problemàtiques vinculades a la migració. Cal continuar explicant que no som davant d’un xoc civilitzatori ni d’una invasió d’estrangers que vinguin a delinquir, a viure d’ajudes o a substituir-nos.
Així mateix, hem de continuar defensant que molts dels problemes vinculats a la immigració són en el fons una qüestió de classe, i s’han d’abordar amb polítiques de garantia de drets socials. Aquests principis constitueixen els punts forts de l’esquerra en la qüestió migratòria. Ara bé, cal anar més enllà d’això, més enllà de polítiques contra la segregació.
Això vol dir revisar un conjunt d’idees que s’han establert acríticament en el cànon d’esquerres:
En primer lloc, no podem negar que la immigració és un fenomen molt important que ha transformat i transforma de forma ràpida les nostres societats. Tant la magnitud com la rapidesa són rellevants, així com la manca d’arrelament. A Catalunya hi arriben cada any aproximadament 325.000 persones i en marxen vora 200.000. Perquè siguem conscients de la magnitud, la segona ciutat de Catalunya té 282.000 habitants.
“A Catalunya hi arriben cada any aproximadament 325.000 persones i en marxen vora 200.000. Perquè siguem conscients de la magnitud, la segona ciutat de Catalunya té 282.000 habitants”.
Es tracta d’un fenomen intens a l’Europa occidental i sobretot als Països Catalans. Tanmateix, el mer fet de posar les dades sobre la taula ja fa que molts alcin la cella i et mirin malament. Com a resultat, el ciutadà mitjà i especialment el polític d’esquerres habitual no coneix ni tan sols les característiques més simples i objectives del fenomen. No sap ni quanta gent immigrada hi ha, ni on viu, ni de què treballa, ni de quins països ve.
En segon lloc, podem discutir la importància que donem a aquests temes de cara a construir discursos i programes polítics, però no podem obviar-los. Dins de la intel·ligència estratègica de l’esquerra, s’ha establert la següent doctrina: parlar d’immigració és “comprar el marc de la dreta” i “no ens convé apuntar el focus aquí”. La solució màgica és no parlar-ne. Ja està, tema resolt.
En lloc de donar-hi respostes d’esquerres, oferim silenci, i aquest silenci l’ocupen sense cap resistència els nostres adversaris, amb les seves anàlisis i les seves propostes. Davant l’auge de les forces antiimmigració, s’ha considerat que dialogar-hi era una concessió inacceptable. No hi havia res a discutir. Cada cop resulta més obvi que aquesta ha estat una estratègia suïcida.
Tercer, cal entendre que existeix un malestar real i legítim vinculat al fenomen immigratori. Això és així perquè, al costat d’efectes positius, també hi ha problemes reals que es deriven d’aquest fenomen tal i com s’està produint. Això es nega per por d’alimentar la dreta i la xenofòbia, i es nega fins i tot el dret a discutir-ho. Per tancar el debat i sentenciar els presumptes efectes positius, es gasten acríticament els mateixos arguments i discursos de la patronal a favor de la lliure migració. Perquè, si hi ha una cosa que agrada als poderosos, és disposar d’un flux infinit de pobres desarrelats.
“Per tancar el debat i sentenciar els presumptes efectes positius, es gasten acríticament els mateixos arguments i discursos de la patronal a favor de la lliure migració. Perquè, si hi ha una cosa que agrada als poderosos, és disposar d’un flux infinit de pobres desarrelats”.
Alguns sospitem, des del sentit comú i amb bastantes proves, que un volum gran i ràpid de migració pot tenir impactes negatius a molts nivells: cohesió social i risc de fractura ètnica, salaris, equitat, sostenibilitat ambiental, solidaritat comunitària, actituds masclistes, identitat nacional, reproducció de la llengua catalana o accés a l’habitatge. La resposta madura seria afrontar aquests reptes, estudiar-los, discutir-los i proposar solucions des d’un prisma coherent amb els nostres principis, no pas amagar el cap sota l’ala.
Pel que fa a la llengua i la identitat nacional, les enquestes indiquen una correlació entre immigració i retrocés del català. Indiquen que la majoria de gent immigrada socialitza en castellà i s’integra al marc nacional espanyol. Això no vol dir que els immigrants en siguin culpables, ni vol dir que el problema principal hagi deixat de ser en cap moment l’opressió dels estats espanyol i francès. Tampoc vol dir que sense immigració es resolgués la qüestió. O que no puguem impulsar polítiques per mitigar aquesta correlació, com per exemple lluitar contra la diglòssia i promoure el costum de mantenir la llengua.
“Les enquestes indiquen una correlació entre immigració i retrocés del català. Indiquen que la majoria de gent immigrada socialitza en castellà i s’integra al marc nacional espanyol”.
Resulta especialment ridícul que parlem tant de l’auge de l’extrema dreta xenòfoba i no siguem capaços de relacionar aquest auge amb el fet immigratori i els possibles problemes que s’hi associen. El 2017, a Ripoll, van passar-hi dues desgràcies. D’una banda, uns joves van impulsar uns atemptats etnicistes, cosa que va posar de relleu problemes subjacents greus de vertebració social. De l’altra, les diverses forces polítiques van ser incapaces d’oferir a la població una resposta satisfactòria a aquell problema i a la preocupació legítima que va provocar.
En comptes d’oferir solucions republicanes als problemes i les preocupacions legítimes de la població, com la presència de dinàmiques molt masclistes en comunitats immigrades, ens dediquem a assenyalar bolets neonazis a tot arreu. I creiem que tot se solucionarà amb informes i llibres (contra la suposada ignorància), amb mediadors (contra la intolerància) i amb cops de puny (contra el gen feixista). Tal és el nostre nivell de pedanteria, que la nostra estratègia d’expansió consisteix a insultar el votant que ha virat.
En quart lloc, cal distingir entre les persones i el fenomen. Assenyalar els problemes del fenomen no vol dir culpar o demonitzar l’immigrant ni alimentar i justificar la violència en contra seva. Una cosa són les anàlisis i polítiques nacionals/estructurals i una altra cosa són els discursos morals individuals. De la mateixa manera que podem estar en contra dels problemes que genera el turisme massiu i voler limitar-lo, sense que això vulgui dir culpar els turistes de res.
De fet, segurament qui pot tenir més interès a reduir el flux migratori és precisament la mateixa gent que ha immigrat, per l’anomenat dilema insider-outsider. És aquesta gent qui necessita, més que ningú, una societat cohesionada i funcional, i no la distopia neoliberal, la competència laboral i habitacional i la societat de castes cap a la qual avancem ara mateix.
Per això hi ha gent immigrada que vota opcions antiimmigracionistes, i que ho fa amb tota la racionalitat i no pas per autoodi. Per això són poc creïbles els acadèmics i polítics de classe mitjana i alta que, des de Sarrià, Cadaqués o Sant Cugat, neguen cap tipus de problema. Des de barris que són refugis ètnics i de classe, des de despatxos de blanquitud a la Generalitat o a la universitat, ells no veuen que hi hagi cap problema.
“Són poc creïbles els acadèmics i polítics de classe mitjana i alta que, des de Sarrià, Cadaqués o Sant Cugat, neguen cap tipus de problema. Des de barris que són refugis ètnics i de classe, des de despatxos de blanquitud a la Generalitat o a la universitat, ells no veuen que hi hagi cap problema”.
Cinquè, les migracions no són un fenomen natural ni inevitable sobre el qual no podem i no hem incidir. Tenim arguments de pes per considerar que el model productiu català es basa en l’atracció de grans quantitats de gent immigrada en condicions precàries, i que això és el principal factor que explica els nostres fluxos migratoris. A més, això és el resultat de polítiques de les quals els governs catalans en són coresponsables, perquè hi ha molts catalans que n’han estat beneficiaris.
La prova d’això és que el País Basc, amb la mateixa política de fronteres i un Estat del benestar més potent que el nostre, té un creixement de població molt més suau i integrador. Mentre Catalunya ha incrementat en 1,8 milions de persones la població des del 2000, un +29%, el País Basc ho ha fet en 161.000 persones, el +8%. De fet aquí rau una de les majors contradiccions de la dreta xenòfoba, que es nega a qüestionar aquest model econòmic. El seu programa no vol reduir la immigració, sinó segregar-la.
“Mentre Catalunya ha incrementat en 1,8 milions de persones la població des del 2000, un +29%, el País Basc ho ha fet en 161.000 persones, el +8%”.
Podem fer polítiques per transitar cap a un model productiu de creixement més equilibrat, sostenible i de qualitat. Un model no orientat a generar rendes fàcils al capital i al terratinent, sinó feines i vides dignes als treballadors i, per extensió, al conjunt de la comunitat nacional. La demografia és una qüestió molt política, sigui per l’envelliment, la natalitat o la immigració, i en cap cas és un element neutral que l’esquerra hagi d’obviar. En aquest sentit, l’esquerra ha de deixar de donar cobertura moral a un tipus de creixement que ningú vol i que no generarà benestar.
Sisè, creure que l’única política que podem fer en matèria de migració és la crueltat ètnica i la violència fronterera. Quan creiem això, alimentem el marc de la nova dreta xenòfoba, i assumim la seva proposta com a única alternativa possible. Com he dit, alguns considerem que la solució que beneficia el país i la mateixa gent immigrada són polítiques que portin a la creació de menys llocs de feina però de més qualitat, tal com han apuntat economistes com Miquel Puig. En aquest sentit, podem explorar els increments de salari mínim o de convenis col·lectius.
Setè, superar el mite del pecat imperialista a expiar. És cert que Europa i Catalunya s’han beneficiat d’una història de colonialisme contra el Sud global, que arriba en noves formes fins avui dia. Però també és cert que això no explica gaire els fluxos migratoris actuals de cada país, com explicava comparant el País Basc i Catalunya.
Hem de fer polítiques que ajudin i no que enfonsin els països del Sud, però no podem definir la política migratòria sacrificant els nostres interessos nacionals en pro d’un sentiment de culpa històric. Entre molts altres motius perquè la migració tampoc és, òbviament, la solució als problemes del Sud global. O perquè, estadísticament, la majoria de migrants no provenen dels països en pitjor situació, i perquè migrar acostuma a requerir un cert capital.
Vuitè, cal deixar d’equiparar el dret a migrar als drets humans, i deixar de posar tots els migrants al mateix sac. Immigrar no és un dret humà fonamental per la vida, ni passa per sobre del dret dels pobles a autogovernar-se i governar les seves fronteres. Tampoc és la solució a la desigualtat global. No és el mateix un expat que un migrant precari, o algú que busca els estàndards de vida europeus que algú que fuig d’una guerra.
Aquest país, de fet, no té polítiques d’asil serioses, i les poques que té són més que discutibles. No és igual de dura la frontera amb l’Àfrica que amb Amèrica Llatina, i podríem preguntar-nos per què el govern espanyol aplica aquesta diferència. No són iguals les polítiques d’asil a favor de refugiats d’esquerres colombians que amb la dreta veneçolana. I no, la majoria de gent immigrada no arriba en pastera ni saltant la tanca. Cada cop que projectem aquesta escena miserable, que té una forta càrrega moral, demostrem que no sabem quina immigració tenim.
“No és igual de dura la frontera amb l’Àfrica que amb Amèrica Llatina, i podríem preguntar-nos per què el govern espanyol aplica aquesta diferència”.
Novè, hem de pensar en clau nacional i realista. Tenim l’obligació d’oferir solucions i acabar amb aquesta addicció als discursos buits. Alguns s’omplen la boca de justícia global mentre col·laboren passivament a fer que el nostre país sigui cada dia un lloc menys habitable. Amb uns salaris reals en caiguda des de fa 40 anys i amb una crisi d’habitatge salvatge que només empitjorarà, sense que l’esquerra pugui oferir cap horitzó esperançador a una classe treballadora que busca desesperada altres referents i respostes.
La nostra contribució al món hauria de ser revertir aquest rumb i millorar les condicions de la població catalana. I, dins de la població catalana, hi incloc la gent d’origen migrant, però n’excloc els que aspiren a immigrar: no podem pretendre abarcar tot el món en les nostres polítiques: no tenim aquesta capacitat màgica. No és seriós pensar en aquests termes. A qualsevol proposta li demano, abans que res, que sigui viable.
Desè, reconèixer que tenim dret a voler una vida digna en una societat cohesionada i arrelada, i que això pot implicar que no vinguin cada any centenars de milers de persones i en marxin desenes de milers, xifres molt altes en el context europeu. Molta gent s’escandalitza quan un POUM projecta un gran creixement de població al seu municipi, o quan veu el desplaçament massiu actual de gent de Barcelona a “comarques” fugint de l’encariment de l’habitatge.Però aquest malestar legítim no es pot formular en termes nacionals, perquè això ho etiquetem de xenofòbia i ho reprimim.
Onzè, deixar de reproduir els mites neoliberals segons els quals la població necessita créixer per cobrir les necessitats productives. L’economia ha d’estar al servei de la població i no viceversa. Deixar de repetir aquesta idea tan classista de que “fan les feines que ningú vol”. Amb això normalitzem una societat de castes permanent amb feines de primera i feines de segona, i d’això en diem acollir!
“Deixar de repetir aquesta idea tan classista de que “fan les feines que ningú vol”. Amb això normalitzem una societat de castes permanent amb feines de primera i feines de segona, i d’això en diem acollir!”
És cert que la immigració des dels 2000 ha estat un factor que ha contribuït a retardar els dèficits de les pensions públiques. Però també és cert que aquesta no pot ser la solució al problema. La solució a aquest i altres reptes, que practiquen altres països, són polítiques enfocades a l’increment salarial, que implica un increment de cotitzacions. Precisament el contrari del que hem aplicat en aquest país.
Dotzè, cal superar aquesta indigestió que molta gent d’esquerres pateix amb la qüestió nacional. Les nacions importen molt i són el marc modern de la política. A més, la defensa nacional és un aliat natural dels drets dels treballadors. No és només això: vivim en un conflicte nacional. Hem d’entendre que la nostra realitat nacional és la d’un país oprimit, i que això altera completament els paràmetres dels debats i escenaris.
És a dir, si un nord-americà es queixa de la desaparició de la cultura nacional per culpa de la immigració, segurament som davant d’un cas de “llàgrimes de fatxa”. Però nosaltres estem sotmesos a una forta política estatal per anorrear-nos com a poble diferenciat, per la qual cosa partim d’una preocupació legítima per continuar existint. Cal afegir-hi una manca d’instruments estatals que operin amb normalitat, inclosa la integració nacional.
En aquest sentit, cal deixar de simpatitzar i donar espai a tesis neolerrouxistes que identifiquen la defensa dels drets nacionals catalans amb el racisme. Cal combatre el marc ideològic espanyolista que arriba a penetrar fins i tot a l’esquerra catalana. La permanent acusació de nacionalisme etnicista, essencialista i excloent a la defensa legítima de la sobirania i la catalanitat. Afortunadament, la batalla està servida i les respostes s’han fet sentir, també per part de catalans d’origen migrant.
“Cal deixar de simpatitzar i donar espai a tesis neolerrouxistes que identifiquen la defensa dels drets nacionals catalans amb el racisme. Cal combatre el marc ideològic espanyolista que arriba a penetrar fins i tot a l’esquerra catalana”.
Contra la dreta xenòfoba: Sumo o Jiu-jitsu?
Per acabar, el més important és que es puguin discutir totes aquestes qüestions amb normalitat, i ara això és totalment impossible. Igual que quan tens una ferida cal obrir-la i netejar-la perquè pugui curar, encara que faci mal. A la societat en conjunt i als espais d’esquerres en particular no podem seguir sent covards i mantenint un no-debat per por a què diran de nosaltres.
Quants cops algú ha plantejat dubtes i preocupacions, fins i tot en espais madurs, crítics i polititzats, i com a resposta no ha rebut res més que l’acusació d’estar-se desviant cap a la foscor?
Les acusacions gratuïtes de nazis, d’introduir la xenofòbia a l’esquerra, d’asfaltar-li el camí a l’extrema dreta o de comprar el marc antiimmigració no són simples contraarguments. Són atacs personals usant termes carregats de connotacions negatives que busquen condemnar a l’ostracisme la dissidència i continuar cancel·lant els debats.Cal trencar el tabú i donar espai a l’exploració d’arguments. Si no, l’única manera de parlar de totes aquestes qüestions és als marges, en espais informals, fora dels canals públics i fora dels consensos socials democràtics fonamentals. El tancament de files en aquest tema està expulsant militants, simpatitzants i votants com una centrifugadora a màxima potència. No només a l’esquerra: és un problema general que ha erosionat la credibilitat social de la majoria de partits i mass media.
“Les acusacions gratuïtes de nazis, d’introduir la xenofòbia a l’esquerra, d’asfaltar-li el camí a l’extrema dreta o de comprar el marc antiimmigració no són simples contraarguments”.
Tot això ha portat a una absoluta pèrdua de credibilitat i a una hipocresia salvatge i palpable. Alguns no podran sumar mai cap suport electoral significatiu perquè les seves propostes són còmodes i inútils cartes als reis. Altres arribaran a governar, i aplicaran unes polítiques contràries al que defensaven. Cada cop és més freqüent trobar-se que els militants d’esquerres diguin una cosa en públic i tota la contrària en privat. El rei va despullat i, per protegir la mentida que s’esfondra, els crits negacionistes han apujat el volum en un últim intent desesperat de protegir-se.
Potser el cas més radical d’aquest abús instrumental de l’acusació de nazi i extrema dreta es va produir en una comissió parlamentària d’aquest gener. Davant d’un informe de la Sindicatura de comptes que denunciava serioses irregularitats en la contractació del servei de caritat pública a joves extutelats de la DGAIA, vam poder veure com ERC, vinculada a aquestes irregularitats, va acusar la Sindicatura de fer-li el joc a l’extrema dreta per tapar l’acusació. Si aquest cas va ser escandalós, el silenci de molts espais i mitjans d’esquerres amb aquesta notícia va ser la cirereta del pastís.
“Potser el cas més radical d’aquest abús instrumental de l’acusació de nazi i extrema dreta es va produir en una comissió parlamentària sobre la DGAIA aquest gener”.
O potser la medalla se l’emporta aquestes setmanes Podemos, fent caure el traspàs d’unes minses competències en immigració a Catalunya, votant al costat de PP i Vox. La justificació? Que, atenent als arguments de Junts, aquest traspàs era una política racista. Podemos ha acusat el nacionalisme català d’estar “comprant el marc de l’extrema dreta”, obviant que quan ells han governat han participat en la matança de persones a la frontera.
L’esquerra d’avui dia està especialment paranoica i psicòtica per l’expansió del “virus nazi”, que colpeja en qualsevol moment i de manera incomprensible qui menys t’esperes. En lloc de reconèixer errors i mancances, com les que plantejava a l’anterior punt, la doctrina és l’atrinxerament fix en les idees preconcebudes. Qualsevol revisió és vista com una concessió al feixisme. S’ha activat la contrareforma en previsió de qualsevol reforma. Però, si la postura que defensem és objectivament errònia en alguns aspectes, defensar aquesta posició serà cada cop més insostenible.
La nova dreta xenòfoba i conservadora està guanyant per molts motius. Un d’ells és una estratègia de comunicació de xarxes molt més ben articulada. Una altra, perquè són els únics que aconsegueixen projectar-se com una alternativa d’ordre al caos al qual ens ha portat la globalització neoliberal. I una tercera, perquè no tot el que diu són mentides i falsedats, perquè és cert que l’esquerra i el règim polític vigent evitem temes incòmodes com aquest encara que suposi erosionar la nostra pròpia credibilitat.
No hem d’intentar parar tots els cops i mantenir la nostra posició inamovible com un guerrer de sumo: cal que canviem l’estratègia i acceptem que no tots els canvis de postura son una concessió. Més com l’Aikido o el Jiu-jitsu, una altra tècnica de combat, la nostra victòria dependrà de buscar els punts febles i els abusos de l’adversari i tombar-lo des d’allà. Per exemple, quan intentin demonitzar i atacar la dignitat d’algú pel seu origen.
Altres punts febles d’aquestes forces xenòfobes és que no ataquen el model productiu que explica gran part del fenomen migratori, fet que va aprofitar CUP comarques gironines aquest estiu. També pateixen una contradicció ideològica profunda: intenten barrejar un programa de liberalisme econòmic amb conservadorisme cultural, dos enfocaments que són incompatibles entre si. Projecten regeneració política perquè la població s’ha cansat dels partits que tenim, però només aportaran noves frustracions i més fractura social.
“Altres punts febles d’aquestes forces xenòfobes és que no ataquen el model productiu que explica gran part del fenomen migratori”
La qüestió migratòria és un àmbit molt complex, molt més del que hem volgut assumir. Obrir el debat és només el primer pas. Estudiar les diferents polítiques que han seguit altres països de l’entorn ens pot ajudar a aprendre de les diferents experiències, dels errors i dels encerts. I a trobar un encaix sòlid entre els principis de justícia social i el govern d’un món que necessàriament opera a escala nacional.
Conclusió
Cada cop més activistes i militants d’esquerres ens n’adonem que la frase “l’esquerra no parla d’immigració” és una acusació tan certa com greu. Que ser antiracista i lluitar per la dignitat i inclusió de la gent d’origen migrant no és el mateix que normalitzar i defensar el fenomen migratori.
El creixement de població al qual estem avui dia orientats és objectivament un problema per a la nació catalana, per a la classe treballadora i també per la gent d’origen migrant. I això s’ha de deixar d’amagar per por a alimentar la xenofòbia. Precisament el fet d’amagar-ho és el que ha alimentat aquestes perspectives, presentades com a única alternativa al negacionisme.
Hi ha marge per a afrontar aquesta qüestió i altres de forma diferent a com s’ha fet. El debat podrà començar el dia que superem falses dicotomies.
