Comparem les portades dels diaris quan la Guàrdia Civil va detenir la Tamara Carrasco acusada de terrorisme i quan la Tamara Carrasco va ser absolta de tots els càrrecs.
Golpe policial a los comités de defensa de la civil.
Que les ràdios i les televisions tampoc es van fer ressò de res. En el que està succeint a Catalunya, de la República, és una situació similar a la que ocorria al País Basc, que cometien el que anomenem terrorisme de baixa intensitat, però terrorisme al cap i a la fi. La posició jurídica que ha adoptat la Fiscalia de l’Audiència Nacional i el jutge central d’instrucció… és correcta, és molt defensable.
Els mitjans de comunicació han estat una peça fonamental en una operació de l’Estat contra el CDR. A continuació, fem un cop d’ull al funcionament d’aquesta claveguera mediàtica i judicial.
Aquesta foto la va fer Sergi Alcázar l’abril de 2017 durant una visita de Soraya Sáenz de Santamaría a Barcelona. Soraya parla amb Màrius Carol, llavors director de La Vanguardia; Enric Hernández, llavors director d’El Periódico de Catalunya; Xavier Vidal-Folch, del diari El País; i Joan Tàpia, primer a La Vanguardia i després a El Periódico. Quan es va fer la foto faltaven sis mesos per al referèndum de l’1 d’octubre.
Molta gent va creure que la imatge era la confirmació de com el govern de Rajoy dictava als mitjans la línia a seguir. Altres van dir que és normal que un polític parli amb periodistes, però atenció: aquests no són uns periodistes qualsevol. Són els que decideixen què surt i què no surt a les portades que acabem de veure. La pregunta és: l’Estat espanyol va orquestrar una acció coordinada amb els grans mitjans per criminalitzar l’independentisme, reprimir i perseguir activistes?
El periodista Daniel Camon i l’organització Media.cat van publicar un informe que pot ajudar a respondre aquestes preguntes.
El 26 de setembre de 2017 passa un fet curiós. Aquell dia, el mateix dia, els tres principals diaris espanyols —El País, El Mundo i l’ABC— publiquen la seva primera notícia sobre el CDR. Quatre dies després del referèndum, la Prefectura Superior de la Policia Espanyola fa un informe on assenyala el CDR com a principals responsables del fracàs de les operacions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per impedir la celebració de l’1 d’octubre.
Aquests i d’altres informes policials comencen a ser filtrats a la premsa i, a partir de llavors, el relat de la violència del CDR és imparable.
El dia 6 d’octubre, l’ABC parla de kale borroka i equipara metafòricament el CDR. L’11 d’octubre, Ok Diario parla d’algaradas callejeras i el mateix dia El Confidencial parla obertament de milicias urbanas.
Ara fem un salt fins al mes de març. En aquell moment s’està enllestint la instrucció del judici del Procés i el relat de la violència es fa imprescindible.
El 26 de març, el ministre de l’Interior, Zoido, afirma que actuaria amb contundència davant el CDR i la violència. Que estava desbordat el separatisme, que era un moviment pacífic.
El 27 de març, García Albiol anuncia que presentarà una votació al Parlament per condemnar “la violència de los CDR, que están sembrando el caos en distintos puntos de Cataluña”. El dia següent s’hi sumen Ciudadanos i el PSC i exigeixen que es condemnin enèrgicament els actes violents.
Aquell mateix dia, l’ABC es refereix a “los comités violentos” i el 29 de març El Español parla obertament de terrorismo callejero i diu que els membres del CDR estan “unidos por la llamada a la violencia”. Aquell mateix dia, José Luis Ábalos, del PSOE, diu que “por desgracia es el germen de la kale borroka”.
El 31 de març, l’ABC parla de kale borroka i afirma que el Procés entra en una “nueva fase de violencia”. 24 hores més tard, Miquel Iceta adverteix d’un possible enfrontament civil.
El 2 d’abril, l’editorial de La Razón es titula “Hay que parar la violencia de los CDR”, als quals defineix com a “fuerza de choque que ejerce la violencia”. Hores més tard, Pedro Sánchez parla d’actos vandálicos i Salvador Illa, actual ministre de Sanitat, torna a parlar d’enfrontament civil a Catalunya. Aquell dia és el primer dia que Albert Rivera fa servir “los comandos separatistas”. Comandos de violencia, uns comandos separatistes.
Després d’aquest bombardeig mediàtic, l’opinió pública ja està preparada i el 2 d’abril la Fiscalia de l’Audiència Nacional anuncia actuacions contra el CDR. El dia 3 d’abril diu que està preocupada per la “actividad violenta e intimidatoria” d’aquests grups i determinada a combatre aquestes conductes amb “medios policiales y judiciales a su alcance”. El que procedeix, doncs, és criticar “a estos comités de personas violentas”.
Tres dies més tard, però, aquest relat de violència total pateix un cop important. El dia 6 d’abril, la justícia alemanya deixa en llibertat Carles Puigdemont descartant el delicte de rebel·lió violenta. Segons Alemanya, no hi havia la violència imprescindible del delicte de rebel·lió.
Més tard, la Fiscalia de l’Audiència Nacional llença la seva primera onada de detencions al CDR. I aquell dia, Tamara Carrasco és descrita a l’opinió pública espanyola com una perillosa terrorista que intenta fer “terrorismo en kale borroka”.
Los CDR, los Comités de Defensa de la República, demuestran que había violencia. La hubo en la comarca dels Terres. Violencia, hay una violencia terrible… la que se sufre en la Cataluña interior, la que se sufre en Igualada, la que sufren crean inocentes… Han emepzado gente que están negando esas determinadas… y haciendo un denominarle kale borroka a la catalana… Esta mañana hay detenciones de separatistas… Lo de los camisas durante la República de Weimar… hechos gravísimos… rebelión… la Guardia Civil… una de las mejores democracias del mundo… una gran democracia del mundo… acusadas de terrorismo… proclamar la independencia por medio de la violencia… Goma-2… planes con objetivos… los radicales separatistas pretendían estos explosivos… comandos de separatistas radicales que tienen planes y objetivos… Aquests explosius no deixen tot tipus de dubtes sobre les investigacions… felicitar a los Guardias Civiles… productos incendiarios.
És inacceptable, sense cap mena de proves, aquest patró de criminalització de l’independentisme, ni es pot minimitzar la gravetat de les acusacions.
Han passat prop de tres anys i la maniobra queda totalment al descobert. Malgrat l’estat d’alarma creat per la suposada violència, el terrorisme, la kale borroka i els “soldados del CDR” dels quals parlaven els mitjans, tres anys després totes les causes estan quedant en un no-res.
Però les detencions de Tamara Carrasco, la persecució de l’Adri, les detencions dels nous CDR i les corresponents acusacions de terrorisme no haurien estat possibles sense la cobertura mediàtica dels grans mitjans.
Ahir, quan es va conèixer la notícia de l’absolució de la Tamara, alguns van dir que era la prova que la justícia funciona. No. L’absolució arriba després de prop de 3 anys de patiment personal.
“Jo m’esperava que parlarien malament, però no m’esperava que fos tan heavy, perquè s’han saltat la presumpció d’innocència. Han utilitzat un llenguatge molt… o sigui, molt molt bèstia. Que si terrorisme, cabecilla, comandos… Explicant mentides que jo no sé d’on les treien.”
Quines mentides?
“Doncs bé: jo no havia sortit encara de casa i estaven dient que si tenia quarter del Pla dels Organons del quarter de la Guàrdia Civil, que tenia còctels molotov… O sigui, una… no sé. És que no arribava a entendre el perquè de tot això. I aquest odi que es projectava sobre mi… És que no ho podia entendre. O sigui: durant tres dies, la persona més odiada de tota Espanya sense haver fet res. I no entenia.”
L’absolució arriba quan les clavegueres de l’Audiència Nacional, el periodisme i la política han fet la feina d’atemorir, manipular, mentir i coartar el dret a manifestació. Aquest era el seu objectiu i és per això que avui tots els que van atemorir, manipular i mentir callen i no demanen disculpes. Al contrari: ja treballen en la propera campanya.
Aquest vídeo l’hem fet amb l’esperança que, les properes vegades que la maquinària mediàtica es torni a posar en marxa, estiguem més preparats per plantar cara davant el terror que volen provocar els mitjans al servei de les clavegueres de l’Estat.
Passa-ho.