[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
El 3 de febrer el Congrés votarà si aprova la reforma laboral proposada pel PSOE i Podemos. Aquesta reforma afecta els drets dels treballadors catalans, però també afecta tot l’independentisme. I per això a OCTUVRE farem una anàlisi des d’una perspectiva catalana.
La proposta que es votarà és un acord entre el PSOE, Podemos, Comissions Obreres, UGT i la patronal de l’IBEX, la CEOE. Tots ells demanen que es voti a favor de la reforma sense tocar ni una coma. És un acord tancat: o caixa o faixa.
Fa uns dies vaig llegir una entrevista a la ministra de Treball al diari El País. Li pregunten a la ministra “qui guanya i qui perd amb aquesta reforma?” i ella respon: “És massiu qui ha guanyat, els treballadors i treballadores i el país.”
La periodista li torna a preguntar: “Llavors han perdut els empresaris?” I la ministra contesta: “No, jo crec que no.”
Al final sembla que tantes revolucions, tantes vagues i tantes lluites per guanyar drets pels treballadors davant l’explotació era una cosa masclista. Sembla que el que és femení és que tothom surti guanyant, i sembla que el PSOE i Podemos, de la mà de la patronal de l’IBEX, han aconseguit una cosa que no havia aconseguit mai ningú a la història de la humanitat: que els explotadors i els explotats es posin d’acord i que tots estiguin contents.
Que la suposada esquerra espanyola accepti per enèsima vegada pactar amb l’IBEX no ens hauria de sorprendre, però no li hauríem de permetre la seva traïció del feminisme.
Dit això, aturem-nos un moment a fer una mica d’història.
El sindicalista Raúl Navas ens explica: els anys 70, la classe obrera de l’Estat espanyol ressorgia amb força després de patir durant 40 anys la més absoluta i salvatge repressió. Fruit d’aquest potent moviment obrer, es van aconseguir pujades salarials i drets històrics.
Amb aquesta força acumulada arriben als treballadors els Pactes de la Moncloa del 77 i l’Estatut dels Treballadors, la llei que regula la relació entre treballadors i empresaris.
Com explica Josep Fontana, aquest combat va anar deixant pas a uns grans consensos que van ser una traïció al moviment obrer antifranquista per part de les cúpules dels partits d’esquerres i dels sindicats majoritaris.
Els guanyadors inicials de la Transició van ser els hereus del franquisme i la monarquia.
I això va tenir a veure, en gran mesura, amb el paper dels dos partits de l’esquerra. La legalització dels partits d’esquerra, especialment la del Partit Comunista, es feia amb l’esperança que aquests aconseguissin frenar les mobilitzacions dels sindicats.
El PSOE va acceptar el paper d’esquerra monàrquica moderada i es va acomodar al bipartidisme, renunciant a la seva tradició de lluita social.
Per la seva banda, el Partit Comunista va acceptar el paper apaivagador a canvi de míseres concessions personals per als seus dirigents. En comptes de recolzar-se en la força del carrer per aprofundir en el canvi, l’esquerra va renegar de gairebé tot allò que havia mantingut en els seus programes al llarg del franquisme, “dessabent” els que s’havien jugat la llibertat i fins i tot la vida en una lluita que creien que tindria uns objectius més ambiciosos que els d’assegurar uns pocs escons de diputats als seus dirigents.
Imaginem que aquesta és la foto fixa de l’equilibri en què entren a l’etapa democràtica els treballadors i el gran capital franquista.
I ara, de la foto fixa, passem a la imatge en moviment.
Amb el PSOE governant, l’Estatut dels Treballadors de l’any 80 rep la primera reforma el 84, que obre la porta a la temporalitat.
La reforma del 92 retalla la prestació d’atur i la del 94 obre la porta a les ETTs i als acomiadaments col·lectius.
El 96 arriba el PP a la Moncloa i el 2001 Aznar fa la reforma on s abarateix l’acomiadament.
Torna el PSOE amb Zapatero i la seva reforma del 2010, abaratint de nou l’acomiadament.
I després d’això torna el PP amb la seva reforma del 2012: més abaratiment de l’acomiadament, més acomiadaments col·lectius i menys poder negociador per la part laboral.
Però després de dècades de desmobilització, el 15-M mobilitza milers de persones arreu de l’Estat i al cap de poc neix Podemos, que entre d’altres coses reclama derogar la reforma laboral de Rajoy.
Sembla que alguna cosa canvia i fins i tot el PSOE s’apunta a les demandes.
“Lo que significará derogar la reforma laboral.”
“Vamos a acabar con la reforma laboral.”
“Vamos a derogar la reforma laboral.”
Semblava que havia arribat el moment de girar la truita.
“Indudablemente algunos aspectos de la última reforma laboral pueden necesitar unos retoques o ajustes…”
“Recordarle a Pedro Sánchez que no cumplir promesas… reformar la laboral y no lo han hecho…”
“Si no hay un acuerdo con la patronal…”
Amb la promesa de derogar les reformes laborals, PSOE i Podemos arriben al govern amb una majoria parlamentària que, per primer cop en molts anys, té prou vots per tirar enrere les últimes reformes.
Quan tenen la força, quan res els impedeix fer les reformes que havien promès, han decidit no fer-ho.
I en aquest punt cal desmuntar les mentides del PSOE i Podemos.
Efectivament, hi ha alguns canvis que milloren el que hi havia:
• Es posa fi al límit d’un any dels convenis en ultraactivitat.
• Es dificulta una mica la contractació temporal.
• S’impedeix a mitges que les condicions dels convenis canviïn a pitjor.
Aquestes millores són molt o són poc? Mirem les coses que no es deroguen i que queden intactes de la reforma del PP:
• La baixada d’indemnitzacions és la del PP.
• Els acomiadaments col·lectius són els del PP.
• Els acomiadaments per previsió de pèrdues són els del PP.
• El tema dels salaris de tramitació és del PP.
• Els convenis estatals passen per sobre dels autonòmics, com va imposar el PP.
• La modificació unilateral de conveni, la mobilitat geogràfica sense negociació, les pròrrogues unilaterals de jornada, la modificació de classificació professional sense acord… tot plegat queda exactament igual que com va imposar el PP.
Amb aquest panorama, Yolanda Díaz diu: “És veritat que no hem aconseguit tot el que volíem, però les condicions milloren.”
Aquí algú podria dir que cal negociar, que la patronal de l’IBEX volia això, que els sindicats volien allò, i que al final hem arribat a un punt mig.
Primer: com ja hem vist, de punt mig, res de res. La patronal s’ha quedat pràcticament amb tot.
Segon: per què calia trobar un punt mig entre els treballadors i l’IBEX?
Per reformar les lleis laborals, l’únic que cal és majoria al Congrés.
Quan el PP té majoria al Congrés, no busca cap punt mig amb els sindicats i fa el que li diu l’IBEX.
Llavors, per què l’esquerra, ara que té majoria, ha de buscar el punt mig amb l’IBEX?
“Vamos a derogar la reforma del PP… Vamos a acabar con ella…”
“No basta con retocar la reforma laboral… Lo que toca ahora es ser valiente…”
“Si usted quiere, puede derogar las reformas laborales.”
Ara mateix, el govern d’esquerres té la majoria democràtica suficient per desmuntar la reforma del PP. És a dir: parlem clar, han decidit no complir amb la seva promesa als treballadors que els han votat.
Per acabar, una altra excusa de Podemos és que ells ho farien, però només tenen 35 diputats i que el PSOE no vol canviar les coses.
Perfecte. Llavors, per què Díaz no surt i ho denuncia? Podria sortir i dir que el PSOE pacta amb l’IBEX, com ha fet durant els últims 40 anys, i que per culpa seva és impossible millorar de veritat les condicions dels treballadors.
Però en comptes d’això, Yolanda Díaz ven una suposada victòria i explica que ha aconseguit un consens amb la patronal i que aquí no hi perd ningú, ni empresaris ni treballadors. Que això de perdre o guanyar és masculí i que, mica en mica, anem avançant.
Aquesta estafa feta a mida de l’IBEX afecta els treballadors de tot l’Estat i també els treballadors catalans.
Però, com deia al principi, aquesta història també té implicacions polítiques que van més enllà de les qüestions laborals.
El moviment sobiranista porta anys sotmès a un xantatge constant per part del PSOE i Podemos:
-
O ens doneu suport o us acusarem de ser de dretes, insolidaris i supremacistes.
-
O ens doneu suport o vindrà Vox i vosaltres sereu els culpables que governi l’extrema dreta.
Fins ara aquest xantatge ha funcionat, i ho ha fet a canvi de res: ni blindatge d’inversions, ni millores reals, ni gestionar els fons europeus, ni res.
Tornarà a funcionar aquest cop?
Aquest cop el PSOE i Podemos ho tenen difícil per donar lliçons als independentistes sobre progressisme.
Són el PSOE i Podemos els que s’estan negant a complir la seva promesa sobre la reforma laboral, que podrien derogar demà mateix si volguessin.
L’altra part del xantatge és això de “si no feu el que diem, vindrà Vox”.
Cal ser absolutament clar i deixar-se de complexos: l’arribada de Vox a la Moncloa no serà culpa de l’independentisme.
Vox arribarà a la Moncloa gràcies al PSOE i Podemos.
Són ells els que estan mentint els treballadors.
Són ells els que estan enviant el missatge que votar-los no serveix per res perquè no compleixen les seves promeses.
L’independentisme ha de deixar de ser còmplice d’aquesta estafa democràtica i posar-se a treballar per fer front a l’arribada de l’extrema dreta al poder per culpa de les mentides del PSOE i Podemos.
No es poden acceptar ni un minut més aquests xantatges.
I una manera d’aturar-los és que tothom sàpiga com funciona.
Per això, si aquest vídeo t’ha semblat interessant, passa’l.