Brussel·les, 19 de maig de 2022.
Molt honorable president de la Generalitat, senyor Pere Aragonès.
Benvolgut, president.
Atès que m’heu demanat una reunió formal, és el meu deure comunicar-vos amb franquesa la meva visió sobre el moment greu que viu la societat catalana sota el vostre lideratge. Per tal que quedi constància de les meves consideracions, us les exposo aquí per escrit.
El govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència ni la té com a objectiu. En comptes d’esmenar els errors i les simulacions que van impedir materialitzar-la el 2017, n’ha aprofundit la gravetat. Mentre feu com si el conflicte de fons no s’hagués agreujat, el país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament. Promoveu la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permeti conviure i negociar de tu a tu amb el govern espanyol i créixer com a país. Però no és cert. Oferir la desescalada del conflicte ha estat un error que paguem tots.
El govern espanyol i els aparells de l’Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre govern per accelerar el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats. Tal vegada voldríeu que la consciència col·lectiva del país interioritzés que el 2017 els catalans vam anar massa enllà i que, perquè hi hagi solució, ara cal claudicar. Però tots sabem que això és fals. Les apel·lacions al diàleg són només una manera de comunicar que no sereu un problema per al nacionalisme espanyol. La suposada via lenta és el missatge pels poders fàctics de Barcelona, que no fareu res que perjudiqui els seus interessos i les seves relacions promíscues amb els poders de l’Estat a costa del benestar i la llibertat dels catalans. A Madrid ho han entès i actuen en conseqüència. Això afebleix les nostres institucions de manera immediata. Però tota la societat catalana en pagarà els plats trencats. Les conseqüències concretes ja no poden dissimular-se.
Us dono quatre exemples recents.
Primer, l’estabilitat ens afebleix a Europa. Haver estabilitzat l’Estat a través del Congrés, de la desmobilització de Catalunya i de l’acord amb les elits de Barcelona és un error històric difícil d’exagerar. L’Estat ha aconseguit tancar la carpeta catalana i torna a ser acceptat a l’arena internacional justament perquè Catalunya —i el govern que presidiu— li ha calmat les aigües. Tota la feina que fem al Parlament Europeu per denunciar els abusos de l’Estat i la complicitat de les autoritats europees queda en no res davant d’una fotografia amable i cordial entre el president de la Generalitat, el president del Gobierno i la presidenta de la Comissió Europea. És als catalans que ens interessa fer evident l’existent i a l’Estat amagar-lo. Però vos us afanyeu a fer veure que no passa res. Això ens deixa més febles del que som i menys hàbils per revertir la situació.
Segon, la llengua. L’actitud passiva davant el govern espanyol i la necessitat de fer veure que els partits catalans el moderen han deixat les nostres institucions sense força per organitzar cap resposta als atacs contra la llengua catalana, tant a l’escola com en altres àmbits, sense capacitat ni estratègia, actuant a remolc de les estocades que les institucions espanyoles claven al català. El govern mostra com a única prioritat esquivar les possibles inhabilitacions, renunciant a defensar la llengua i estendre’n l’ús. L’heu deixat a mercè dels que volen anihilar-la.
Tercer, els Jocs Olímpics d’hivern. El projecte dels Jocs d’hivern del Pirineu és un exemple paradigmàtic. Més enllà del desencert econòmic, social i ecològic que suposen, uns Jocs Olímpics són un esdeveniment polític que serveix només per estabilitzar encara més la situació de l’Estat als ulls del món. Aquesta candidatura espanyola anuncia al públic internacional que els catalans tornen a ser integrats en l’Estat espanyol i que Espanya concedeix a Catalunya les oportunitats que mereix. Aquest intent de reciclar els Jocs del 1992 espanyolitza la societat, promou el nacionalisme espanyol i erosiona les eines que tenim per ser més lliures políticament.
Quart, Pegasus. El cas d’espionatge als polítics, advocats i activistes independentistes i els seus familiars és una vulneració flagrant dels drets individuals i polítics de la societat catalana. Demostra que Espanya tracta els catalans com a mancats de drets de ciutadania i que opera amb les eines pròpies dels conflictes entre nacions i no pas amb les eines pròpies dels ciutadans iguals. Davant d’un fet que evidencia tan cruament la naturalesa del conflicte, la vostra resposta i la del vostre partit consisteix només a fer esforços per rebaixar la tensió, girar full i evitar que l’afer no esdevingui un escàndol massa gran i desestabilitzador pel govern espanyol.
La pitjor conseqüència de l’estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit de les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament. Quan des de la suposada moderació caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional que pretén la independència sense la mínima serietat, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i malmeteu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent, perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la llibertat.
Per això, la idea més tòxica que heu posat en circulació i que ara impregna la nostra política és que l’Estat és massa fort, que cal amagar el cap sota l’ala i apel·lar al diàleg o a un referèndum pactat des d’una actitud de superioritat moral passiva-agressiva. Però la realitat és una altra: Espanya és un Estat feble. La seva democràcia fa aigües. El seu poder judicial ha perdut tota contenció. La seva capacitat d’influència internacional és negligible i ha demostrat que davant una revolta generalitzada no té eines per aturar l’autodeterminació sense autodestruir-se. Mai no hi havia hagut tant de marge per explicar el conflicte i treballar per guanyar-lo. Mai els catalans havien estat tan oberts a sentir aquestes veritats. Però normalitzant que l’Estat és imbatible, convideu els catalans a comportar-se com ovelles obedients i cada cop els feu més inefectius, perquè treballeu a partir de l’exageració de les seves febleses en comptes d’avançar a partir de les seves evidents fortaleses.
El nostre debat polític està viciat des de fa almenys 5 anys i l’actitud dominant és no discutir mai obertament aquestes qüestions. Però la realitat és la que és i amagar-la o dissimular-la només puja el preu de la nostra llibertat. Com a president no teniu dret a esquivar els debats de fons que s’agiten al país i que tothom veu; teniu l’obligació de mirar el futur, de no desarmar la població davant dels reptes que se li plantegen i d’estar disposat a enfrontar-vos als poders fàctics que viuen d’impedir les nostres aspiracions legítimes de prosperitat, justícia i llibertat. En cas contrari, la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat de les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc.
Ben cordialment,
Clara Ponsatí.