Hola a tothom, sóc Marta Sibina. Gràcies per acompanyar-nos. Tot el que veureu en aquest vídeo ha passat. Els fets, els noms i els llocs són reals. En algunes descripcions, aquest vídeo podria ferir sensibilitats. Relatem agressions lingüístiques reals. I no ho fem per queixar-nos, ho fem per prendre consciència i plantar cara.
El capítol d’avui anem fins al barri de les Corts de Barcelona. El 18 de setembre de 2019, la Mercè i la seva filla de 26 anys s’adrecen al centre d’atenció primària del seu barri. La filla de la Mercè, que pateix una discapacitat intel·lectual, fa dies que se sent marejada. Quan entren a la consulta, la noia comença a explicar els seus símptomes a la metgessa que les atén. Però la metgessa interromp la noia. Així ho explica la seva mare. Nerviosa i indignada pel tracte rebut, la Mercè va acabar havent de traduir al castellà les paraules de la seva filla per tal que pogués ser atesa.
Agressions lingüístiques com aquestes es repeteixen cada dia amb total impunitat. La situació és indignant, però a Octuvre volem anar més enllà de la indignació. Cal plantar cara i cal que tots els catalanoparlants coneguin els seus drets. Per això, fem aquest vídeo. Què diu la llei sobre aquests casos? Ha estat sancionada la metgessa? Com podem defensar-nos d’aquestes agressions? I, també, intentarem posar llum a la foscor. Comencem.
Se’n va sense ser atès perquè la metgessa li exigeix que parli en castellà i l’increpa perquè parla en català. El metge li exigeix que li parli en castellà, no li volen donar un formulari de queixa i truquen a la Guàrdia Civil perquè el facin fora. Les infermeres li exigeixen que parli en castellà; afirmen que parlen mallorquí, no català, i li criden “viva España”. Va a fer-se la prova del coronavirus i l’increpen perquè parla en català.
Cada any, la Plataforma per la Llengua publica un recull de discriminacions lingüístiques patides per persones que parlen català. La Plataforma explica que un dels llocs on més queixes es registren és el sistema sanitari públic. Però, és legal que una metgessa, una infermera o un administratiu d’un centre sanitari ens digui que hem de parlar en castellà? L’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic estableix al seu article 54.11 que els empleats públics han de garantir l’atenció al ciutadà en la llengua que sol·liciti, sempre que sigui oficial en el territori. Segons aquest article, tots els empleats públics, independentment de qui pagui el seu sou, han de garantir l’atenció en català a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. Punt i final.
La qüestió és que el dret de ser atesos en català, sobre el paper, hi és. Si un professional concret no l’entén, el que s’ha de fer és buscar un substitut que sí que l’entengui. Però, és possible que la metgessa que va atendre la Mercè i la seva filla desconegués la seva obligació de buscar un substitut? És possible que hi hagi casos en què el funcionari no coneix la llei, i això seria molt greu. Però el problema de fons és que l’agressor lingüístic sap que pot actuar amb tota la impunitat del món, perquè no hi ha mecanismes fiables per depurar responsabilitats. A més, molt sovint, els superiors jeràrquics i els responsables polítics encobreixen aquestes males praxis.
Després de superar els diversos entrebancs que li van posar les autoritats sanitàries, la Mercè i la seva filla van poder posar una queixa pel tracte rebut. La resposta, però, va ser desoladora. Atenció al que diu el responsable del CAP de les Corts: “Els professionals assistencials sabem que, a vegades, hi ha entrevistes clíniques que es compliquen per diferents motius”. Aquí el que veiem és la pràctica que hem esmentat abans, d’encobrir les agressions lingüístiques. Això que els va passar a la Mercè i la seva filla no és una entrevista clínica que es complica; això és una agressió patida per un catalanoparlant pel simple fet de ser-ho. I en comptes d’actuar, el que fan els responsables del bon funcionament del servei és minimitzar l’agressió.
La carta continuava dient que: “La metgessa resident reconeix que va ser una entrevista difícil, però l’atenció va ser possible”. A veure, primer: si va ser una entrevista difícil és perquè la metgessa es va negar a atendre la Mercè i la seva filla en català. I sí, clar que l’atenció va ser possible; va ser possible perquè la Mercè i la seva filla van renunciar al seu dret a ser ateses en la seva llengua. La resposta del CAP continua: “Els nostres pacients parlen moltes llengües i molt diferents, i sempre aconseguim fer-nos entendre”. El problema és que en moltíssimes ocasions aquest “fer-nos entendre” es basa en el fet que els pacients catalanoparlants acaben renunciant a parlar la seva llengua per poder ser atesos. Això de dir que els nostres pacients parlen moltes llengües és que no té cap sentit. L’Estatut de Catalunya reconeix jurídicament el català com a llengua oficial, i a més a més és considerada llengua pròpia del país. Intentar diluir-la en un magma de diverses llengües és pervers, i encara més venint justament d’un centre on s’imposa el castellà als pacients catalanoparlants.
Per acabar, un clàssic de les falses disculpes: “Volem fer-li arribar les nostres disculpes per si no es van sentir ben ateses”. El que venen a dir els responsables del CAP és que “nosaltres ho hem fet tot bé, però si vostès no es van sentir ben ateses, doncs disculpes, doncs miri”. El problema no és si la Mercè i la seva filla es van sentir bé o mal ateses: van ser ateses malament, i punt. Se’ls va impedir l’accés a un dret: a ser ateses en la seva llengua. Al cap i a la fi, relativitzar alguns drets és una manera de jerarquitzar-los, de dir entre línies que hi ha uns drets de primera i uns drets de segona.
L’objectiu final quin és? L’objectiu final és pintar el catalanoparlant com un ploramiques, com si el seu dret de parlar en català fos d’imaginar-nos, per exemple, que a algú se li negués l’atenció sanitària pel seu color de la pell o la seva identitat sexual. Oi que no? Doncs la gravetat de la discriminació per llengua objectivament és la mateixa. Aquest és el primer capítol d’una sèrie d’Octuvre sobre les agressions lingüístiques que pateixen les persones que parlen català. L’objectiu de la sèrie no és explicar aquestes injustícies; l’objectiu és que cada dia siguem més els que plantem cara.
Si t’ha semblat interessant, passa-ho. Moltes gràcies per haver-nos atès.