[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
L’espanyolisme i l’autonomisme tenen una estratègia política que es repeteix: fer servir qualsevol cosa que passa al món per intentar desmuntar el moviment sobiranista. Per exemple: ara no és el moment de plantar cara a l’Estat perquè hi ha una pandèmia; ara no és el moment perquè hi ha una guerra a Ucraïna; ara no és el moment perquè hi ha inflació. Doncs el mateix passarà amb la victòria de Meloni: ara no és el moment de plantar cara a l’Estat perquè cal combatre l’extrema dreta.
És per això que a OCTUVRE creiem que cal una lectura catalana de l’ascens de l’extrema dreta. Comencem amb tres imatges.
La primera és de Miquel Iceta, l’octubre de 2017, manifestant-se amb Vox a Barcelona.
La segona també és d’Iceta, aquell mateix octubre, tornant-se a manifestar a Barcelona.
I la tercera és un tuit de Jean-Marie Le Pen celebrant aquella manifestació on participaven Iceta i Vox: “España, una, grande y libre”.
Això podria semblar una anècdota o una coincidència, però a OCTUVRE creiem que aquest missatge de Le Pen il·lustra perfectament la connivència de certa esquerra europea amb l’extrema dreta. Una connivència que hem vist a França i a Espanya i que, si no fem res per evitar-ho, farà forat a Catalunya.
Fem una mica d’història.
A les eleccions de 1981 i 1982, el Front Nacional de Le Pen va obtenir al voltant d’un 0,2% dels vots. Però només dotze mesos després, a les municipals del 1983, Le Pen assolia un 11% a la seva circumscripció de París. L’any següent, 16 escons al Parlament Europeu; i el 1986, 35 diputats a l’Assemblea Nacional.
La pregunta és: com passa un partit de pràcticament no existir a posar-se al centre de la política francesa en només cinc anys?
La resposta és que el president socialista François Mitterrand va ajudar Le Pen.
L’any 1994, tres periodistes francesos van publicar el llibre La mà dreta de Déu, una investigació sobre Mitterrand i l’extrema dreta on aporten la documentació que prova que l’any 1982 Mitterrand va donar ordres als directors de les televisions públiques franceses perquè donessin veu al Front Nacional. No són rumors.
Le Pen va escriure una carta a Mitterrand el 26 de maig de 1982 demanant sortir a la televisió pública. El 22 de juny, Mitterrand li contestava assegurant-li que hi posaria mà. Una setmana més tard, Le Pen era entrevistat a la primera cadena francesa. A partir d’aquí, les seves aparicions mediàtiques no van deixar d’augmentar i, de seguida, va obtenir els seus primers grans resultats electorals.
Mitterrand va admetre que havia pressionat perquè el Front Nacional sortís a la televisió, i ho justificava dient que ho feia “per garantir el pluralisme”.
Curiosament, però, el pluralisme només era per a l’extrema dreta: els partits a l’esquerra del Partit Socialista continuaven vetats.
El primer ministre de Mitterrand, Pierre Bérégovoy, va reconèixer que tot plegat era una estratègia: “Ens interessa impulsar el Front Nacional. Això fa que la dreta sigui inelegible. Com més fort sigui el Front Nacional, més forts serem nosaltres. Aquesta és l’oportunitat històrica dels socialistes.”
L’estratègia era impulsar l’extrema dreta per dividir la dreta i mantenir-se al poder.
Avui, l’extrema dreta francesa està a punt d’assolir la presidència, i del Partit Socialista francès no en queda gairebé res.
Però malgrat aquesta lliçó, els socialistes espanyols han intentat la mateixa jugada.
A les generals de 2019, Pedro Sánchez va refusar participar en el debat organitzat per RTVE amb els quatre partits més votats. En canvi, va preferir participar en un debat d’A3Media on també convidaven Vox, que a les eleccions anteriors havia tret pocs vots. L’escàndol va ser enorme i el PSOE va haver de recular. Però l’aliança d’interessos entre A3Media, el PSOE i Vox havia quedat al descobert.
La idea era inflar Vox, afeblir el PP, presentar-se com l’antídot contra l’extrema dreta i, de pas, frenar l’independentisme.
La periodista Marta Roqueta explica que, en l’estratègia per contrarestar Vox, el govern PSOE-Podemos ha instrumentalitzat la por a l’ultradreta perquè l’independentisme i les altres nacions acceptin el seu model disciplinari sota el xantatge que “en vindrà un de pitjor”.
I què passa a Catalunya?
El programa FAQS de TV3 va ser un dels primers programes d’una televisió pública important a donar veu a Vox, convidant en repetides ocasions Ortega Smith quan Vox no tenia representació.
A les mateixes eleccions del 28 d’abril —on Pedro Sánchez intentava inflar Vox de la mà d’A3Media—, els serveis informatius de TV3 van donar més cobertura a Vox que al Front Republicà.
Ara, amb Vox perfectament instal·lat, a Catalunya detectem com des de sectors de l’esquerra catalana es treballa activament per donar visibilitat a un suposat avenç de l’extrema dreta independentista.
Un dels episodis més ridículs va ser protagonitzat per un activista proper als Comuns, Steven Forti, i el periodista de La Vanguardia Enric Juliana. Tots dos van amplificar una fotografia d’una pintada diminuta i anònima que deia: “Volem un Salvini català”. Tot i que la pintada no tenia signatura, mesurava pocs centímetres i estava amagada, la publicitat que en van fer va ser immensa. Poc després s’hi va sumar Gabriel Rufián.
En una entrevista a Televisió Espanyola, el diputat d’Esquerra advertia sobre els “feixistes amb estelada”.
Des de llavors —i en plena pugna ERC–Junts— aquesta idea ha estat repetida per càrrecs d’ERC i per directors de mitjans afins.
Però quin és l’interès d’insistir tant en els “feixistes amb estelada”?
Marta Roqueta escriu: “L’ultradreta catalana és un espantall llaminer pels partits: mentre se la magnifiqui, el col·laboracionisme d’ERC amb els poders de l’Estat i la gesticulació estèril de Junts passaran per opcions raonables.”
Tot indica que a Catalunya estem davant d’una maniobra molt semblant a la de Mitterrand o la de Pedro Sánchez.
I això és perillós per diversos motius:
1) Donar publicitat a l’extrema dreta pot beneficiar electoralment certa esquerra, però a qui beneficia de veritat és a l’extrema dreta.
2) L’ús partidista de la por a l’extrema dreta distoriona i perverteix la feina imprescindible dels col·lectius antifeixistes.
3) L’unionisme que es manifesta de la mà de Vox explica arreu del món que l’independentisme és un moviment supremacista. L’Estat té tot l’interès a potenciar un hipotètic grup d’ultradreta independentista.
En aquest sentit, Josep Costa avisava: “Si parlem de l’extrema dreta o dels temes que interessen a l’extrema dreta, tindrem cada vegada més extrema dreta. Si volem la independència, els independentistes hem de parlar de la independència.”
I per acabar, és intolerable veure com els mateixos que denuncien un suposat —i inexistent— avenç dels “feixistes amb estelada” miren cap a una altra banda davant del feixisme instal·lat en les estructures de poder de l’Estat.
A Catalunya s’ha imputat per delicte d’odi un mecànic que no volia atendre la Policia Nacional que ens va apallissar.
A Catalunya es va acusar nou professors de delicte d’odi per explicar què va passar l’1 d’octubre.
En canvi, aquesta setmana un grup neonazi apunyala un noi negre i, segons fiscalia i jutge, no hi ha delicte d’odi.
Aquesta setmana també hem sabut que jutges en actiu imparteixen cursos a una organització ultradretana fundada per la néta de Jean-Marie Le Pen.
I veiem com tota l’estructura jurídica persegueix Baños i Reguant per oposar-se a Vox.
Davant de tot això, com pot ser que càrrecs de l’esquerra catalana donin la mateixa importància a les declaracions de quatre titelles ultres que a una estructura d’extrema dreta que forma part dels pilars de l’Estat espanyol?
La lluita contra el feixisme és d’una importància enorme. Justament per això cal impedir qualsevol temptació partidista d’aprofitar l’extrema dreta per guanyar vots. Ho va fer Mitterrand i va sortir malament. Ho va fer el PSOE i avui tenim Vox fins a la sopa.
Cal impedir que a Catalunya les cúpules de l’esquerra repeteixin aquesta estratègia miop i suïcida.
Al nostre web trobaràs lectures recomanades sobre aquest tema, tan important com apassionant.
I, com sempre, si t’ha semblat interessant, passa-ho.