No sabem si difondre aquest vídeo és delict d’injúries a la Corona, però ara escoltaran un testimoni directe explicant que els Borbons són comissionistes i traficants de petroli. Passa-ho.
— Primer, no sé qui és Manolo Prado. — Com que no saps qui és Manolo Prado? — T’ho juro pels meus morts, que no sé qui és Manolo Prado. — Ho veus? Ets un passerell. Ets l’únic tio a Espanya que no sap qui és Manolo Prado!
Fem famós Borja Prado (petroli, electricitat i reis comissionistes). Hola! Segurament tu també ets un passerell i no tens ni idea de qui és Manolo Prado. Però no et preocupis, perquè ara ho solucionarem. Manolo Prado, que en pau descansi, era el pare d’aquest senyor de la foto, que es diu Borja Prado. Una de les coses que més li agrada a en Borja és que la gent vegi la seva foto. I nosaltres volem ajudar-lo.
I per això, començarem explicant qui era Manolo Prado, el seu pare. Ens saltarem la part en què don Manolo Prado va ser condemnat a presó per algunes malifetes econòmiques que ara no venen al cas. Manolo Prado va ser, durant vint anys, administrador privat de Joan Carles I de Borbó. El que li portava els assumptes de diners al rei. El Borbó va arribar al tron amb una mà darrere i una altra davant, i al cap d’uns anys tenia una fortuna de 1.800 milions d’euros. Manolo Prado era, sens dubte, un bon administrador.
Els grans mitjans espanyols mai han investigat l’origen de la fortuna del Borbó. I els súbdits sempre ens hem hagut de conformar amb xafarderies protagonitzades per xeics àrabs i barrils de petroli. I per això volem compartir amb vosaltres un vídeo molt revelador. El protagonista del vídeo és Roberto Centeno. Potser us sona d’haver-lo vist a Antena 3 o altres llocs on se li dona veu als defensors del franquisme. Però en els anys setanta, en Roberto era conseller delegat de CAMPSA, i Adolfo Suárez i el seu ministre d’Hisenda, Francisco Fernández Ordóñez, li van fer un encàrrec molt important.
Roberto Centeno: «No és una cosa que m’hagin explicat, sinó que ho vaig viure jo en primera persona. A finals dels anys 70, durant la segona crisi del petroli, el Govern d’Adolfo Suárez em va donar la responsabilitat de buscar subministraments perquè no tinguéssim un tall de subministrament de gasolina a Espanya. Una persona, en Fernando Schwartz, un diplomàtic de la vella escola, em va trucar per telèfon i em diu: “Mira Roberto, que m’he assabentat que tens la responsabilitat de comprar subministraments per a Espanya. Jo tinc molt bones relacions amb la família Al-Sabah (que era la família regnant a Kuwait) i, si vens, podré aconseguir-te subministraments directament a través de la família Al-Sabah”.
Me’n vaig anar cap a Kuwait i, efectivament, en Fernando va aconseguir un primer carregament de 150.000 tones de cru de la Kuwait Petroleum Corporation, que era la companyia nacional kuwaitiana. Jo vaig tornar a Madrid i la meva secretària em va dir: “Té vostè unes quantes trucades del senyor Fernández Ordóñez”, de qui depenia CAMPSA. Jo era un subordinat seu i vaig pensar per a mi: “em felicitarà i segur que em donarà un bonus impressionant!”. Total, que agafo i vaig a veure en Paco [Fernández Ordóñez], arribo al seu despatx i diu:
— Roberto, però què has fet? M’has buscat la ruïna! — Paco, però què m’estàs dient? — Però com se t’acudeix anar a Kuwait i contractar un carregament de petroli? — Doncs molt senzill, perquè el vicepresident Fernando Abril m’ho ha demanat, i tenim l’obligació de trobar subministraments per a Espanya. — Però com se t’acudeix anar a Kuwait? No saps la que has liat! Ha estat aquí en Manolo Prado i m’ha dit que com se’ns acudeix anar al Pròxim Orient, perquè el Pròxim Orient és terreny vedat! — Però a veure, Paco, primer que no sé qui és Manolo Prado! — Com que no saps qui és Manolo Prado? — T’ho juro pels meus morts que no sé qui és Manolo Prado, Paco! — Ho veus? És que ets un passerell! Ets l’únic tio a Espanya que no sap qui és Manolo Prado! Ni se t’acudeixi tornar a l’Aràbia Saudita o als Emirats del Golf a buscar petroli, perquè aquest terreny és d’en Manolo Prado!
Me’n vaig anar a veure en Fernando Abril, li vaig explicar la història, i en Fernando Abril es pixava de riure: “La veritat, Roberto, és que ets un passerell”. Què passava? Que tots els subministraments d’Espanya amb comissions impressionants els feia en Manolo Prado en nom del Rei.
— I qui se n’emportava les comissions? — El Rei! Però a veure, Fernando, jo he aconseguit un vaixell sense cap mena de comissió, i els que estan venint de l’Aràbia Saudita tenen unes comissions impressionants. I em diu en Fernando: “A veure, Roberto. Les comissions aquestes les pagues tu? Doncs llavors oblida-te’n!”. Què te’n sembla?»
Doncs ja està. Ja coneixeu Manolo Prado. I a més ja podem intuir d’on va sortir la fortuna de Joan Carles I de Borbó. Sembla que l’hem pagat entre tots durant quaranta anys cada vegada que anàvem a una benzinera. Ens hem anat desviant del tema, i ens hem deixat en Borja pel camí. En Borja, com a bon fill, va seguir la tradició familiar, i es va dedicar també en cos i ànima a subministrar energia a Espanya i als espanyols, aquest cop al camp de l’electricitat.
El 2015 en Borja Prado era president d’Endesa, i com dèiem al principi, li agradava sortir a tots els mitjans de comunicació. En el seu llibre El director, l’exdirector del diari El Mundo, David Jiménez, ens explica una anècdota molt divertida sobre en Borja: en Borja volia una fletxa cap amunt al diari El Mundo. David Jiménez explica que quan en Borja va trucar demanant la seva fletxa, va pensar: [DUBTÓS/FRAGMENT TALLAT?].
Després de llegir el que explica David Jiménez, vam decidir fer una petita investigació. Hem anat a l’hemeroteca d’El Periódico de Catalunya i hem mirat les estrelletes dels tres primers mesos de 2014 i… Sorpresa! El nostre Borja no tenia una, sinó dues estrelletes. Òbviament verdes! La primera va arribar el 27 de febrer. La hi van donar perquè tot i que la seva empresa hagués guanyat un 8% menys que el 2013, la culpa no era d’en Borja, sinó de la reforma energètica governamental. L’altra estrelleta verda va arribar el 13 de març perquè en Borja li havia demanat al govern “més estabilitat reguladora”. Com es pot veure, els mèrits d’en Borja bàsicament són pressionar governs perquè la seva empresa, Endesa, sigui tenint beneficis milionaris.
De tal pal, tal estella. L’any 2019 en Borja va deixar de ser president d’Endesa i, tot i la pobresa energètica que pateixen milions de persones, va rebre 13 milions d’euros d’indemnització. Si els nostres avis i pares van haver de pagar les mossegades de Manolo Prado a peu de benzinera, a nosaltres ens toca pagar el sou milionari del seu fill Borja a la factura de la llum.
En el nostre repàs a les estrelletes i semàfors de La Vanguardia i El Periódico en només tres mesos trobem: quatre vegades als caps d’Abertis, tres vegades a Isidre Fainé de La Caixa, tres vegades a la gent de Gas Natural, dues vegades el president de Bankia, dues vegades el del Banc de Sabadell, dues vegades a César Alierta de Telefónica, dues vegades els caps d’El Corte Inglés i del Mercadona, i dues vegades els capitostos de Repsol i el Banco Santander, Ferrovial, Agbar, Bankinter, Acciona, Iberia i, naturalment, el nostre amic de Zara, Amancio Ortega, un cop cada un.
I això en només tres mesos. Aquests diaris són els que ens informen cada dia sobre política i economia. El 90% de la gent no té ni idea del que acabem d’explicar. Però si nosaltres ens organitzem, podem fer que la informació que ells ens volen amagar corri per milions de telèfons mòbils. Per això et demanem que comparteixis aquest vídeo per tots els mitjans que tinguis al teu abast. I a més estarem ajudant Borja Prado a aconseguir el que més li agrada: que tothom sàpiga qui és!