Àngel Ferrero · Periodista / @angelferrero
Fa uns dies La Base va dedicar una edició als programes de televisió d’Iker Jiménez. Alguns col·legues de professió em van compartir el seu escepticisme: Paga la pena dedicar tot un programa de televisió a una cosa així? Els propis presentadors de La Base es feien aquesta pregunta. La resposta, per desgràcia, hauria de ser afirmativa. Fins i tot una observació superficial d’aquest fenòmen condueix a la conclusió que tant l’esquerra com els mitjans de comunicación han tendit a subestimar la capil·larització social d’aquesta mena de productes audiovisuals –que formen una constel·lació, en molts casos difosa, que comparteix una visió del món, encara que no estiguin directament connectats entre ells–, i en bona mesura segueixen fent-ho, malgrat notables intents a l’hora de corregir aquesta mancança (penso en el reportatge ‘La xarxa ultra’, de Raúl Cuevas i David Bou, emès mesos enrere per TV3). Aquest és un error que la dreta no ha comès.
Ja a les eleccions presidencials del 2016, el director de la campanya de Donald Trump, Steve Bannon, va saber veure el potencial polític de les comunitats de jugadors si era convenientment mobilitzat. Bannon havia treballat el 2005 per a Internet Gaming Entertainment (IGE), una empresa que tenia com a objectiu monetitzar les compres virtuals dels jugadors a World of Warcraft. Aquella experiència, segons escriu un biògraf de Bannon, li va permetre descobrir «un submón que no sabia que existia, habitat per milions d’homes joves (la majoria de gamers són homes) […] Encara que no fossin molt destres socialment, eren intel·ligents, centrats, relativament afluents i molt motivats en aquelles qüestions que els interessaven. [Bannon] va començar a preguntar-se si aquestes forces podien ser arreades i, en aquest cas, com explotar-les». Bannon declararia més tard que «l’audiència de Fox News era geriàtrica i ningú estava connectant amb aquest grup de gent jove».
Steve Bannon va ser també clau en el fitxatge de Milo Yiannopoulos per a Breitbart, el mitjà del qual era president executiu abans de dirigir la campanya de Trump. Amb els articles de l’histriònic Yiannopoulos sobre el Gamergate –una campanya de ciberassetjament a les dones del sector dels videojocs– Breitbart va canalitzar la frustració d’aquest grup cap a la nova dreta radical. «Em vaig adonar que Milo podia atreure a aquests nois d’immediat», va assegurar Bannon, «venen pel Gamergate o el que sigui i després passen a la política i a Trump».
Joe Rogan i companyia
Els vuit anys que van des de la victòria de Trump a les eleccions del 2016 fins a la de les eleccions del 2024 no han passat debades per a aquesta nova dreta radical, que ha estès i profunditzat la seva influència a les xarxes.
En el seu discurs de victòria, Trump va convidar a pujar a l’escenari a Dana White, el president de l’Ultimate Fighting Championship (UFC), el torneig més important d’arts marcials mixtes (MMA). El gest va sorprendre a alguns. Però la veritat és que hi havia motius de sobres per a ell, com els mitjans de comunicació estatunidencs van relevar en els dies següents: White –i aquí convè recordar que Trump va donar suport a l’UFC quan ningú creia en ella i que el promotor esportiu ha tornat el favor amb el seu suport al candidat republicà– ha estat en aquesta ocasió una altra de les persones clau en la campanya de Trumpa a les xarxes (l’altra, òbviament, és Elon Musk, i l’ús polític d’X que n’ha fet que ha vessat rius de tinta). En la seva breu intervenció, White va agrair «als Nelk Boys, a Adin Ross, a Theo Von, a Bussin’ with the Boys i, en darrer lloc, però no menys important, al gran Joe Rogan». La majoria d’aquests noms probablement siguin desconeguts per al lector català.
Certament, també ho són per a molts estatunidencs, amb l’excepció de Joe Rogan, el podcast del qual, The Joe Rogan Experience, té més de 18 milions de subscriptors, la majoria d’ells homes joves. El de Rogan és un nom que també pot arribar a sonar a un observador de la realitat política estatunidenca des de Catalunya per la freqüència amb la que surt a les xarxes socias. Tot i que menys coneguts, la resta de podcsaters esmentats per White també van aportar el seu granet de sorra a l’esforç per portar a Trump de nou a la Casa Blanca. Theo Ross va entrevistar Trump a l’agost al seu podcast, This Past Weekend, i, dos mesos després, a l’octubre, al seu candidat a la vicepresidència, JD Vance. Nelk Boys és un canal de YouTube amb 8 milions de seguidors –també majoritàriament homes joves– que va pivotar de les bromes pesades enregistrades en vídeo al suport a la dreta. ‘Bussin with the Boys’ –un altre canal de YouTube amb més de mig milió de subscriptors, dedicat a la Lliga Nacional de Futbol Americà (NFL)– va entrevistar igualment Trump a l’octubre. Adin Ross, que va ser «cancelat» a YouTube i Twitch pels seus comentaris i ara retransmet per la plataforma Kick, va entrevistar a l’agost a Trump i va demanar als seus subscriptors –més de 500.000, com ‘Bussin with the Boys’– que votessin per ell. Aquests podcast poden arribar a durar diverses hores en les quals es tracten diferents temes, no només política, i el seu efecte és similar al del vell estereotip del taxista que sentia la COPE durant les seves llargues jornades de treball: no la vella i desacreditada teoria de la comunicació «de l’agulla hipodèrmica», sinó una mena de pol·linització políticocultural en la qual el receptor, després de diverses hores d’exposició al podcaster o el youtuber, transmet els missatges clau a la seva xarxa de contactes a través d’un dels múltiples serveis de missatgeria existents o en les seves trobades personals.
Aquest esforç conjunt, encara que no coordinat, va ajudar Trump a collir vots entre els oients de l’anomenada ‘manosfera’, a la qual no arriben els mitjans de comunicació de masses tradicionals, el rebuig dels quals al candidat republicà era pràctica unànime. Mentrestant, el Partit Demòcrata va decidir tirar del suport de les grans estrelles del cinema i la música en la recta final de la seva campanya. «Si alguna cosa bona ha de sortir de la ruïna de la campanya de [Kamala] Harris, que sigui la mort definitiva de la idea que els suports des del show business poden ajudar a guanyar unes eleccions», escrivia Marina Hyde a The Guardian. «No poden», continuava, «ni tant sols si és Taylor Swift».
La Norma Desmond dels mitjans de comunicació
«Després de les eleccions als Estats Units seguim sentint molt parlar sobre fake news, que és l’única manera que algú com Trump guanyi unes eleccions és que els seus votants estiguin desinformats», observava Wolfgang Münchau a EuroIntelligence. «Es tracta d’un pensament tranquil·litzador», seguia, «t’ajuda a ignorar les preguntes d’importància (hard questions) sobre les nostres polítiques» (i que també és aplicable, caldria afegir, a la histèria col·lectiva desencadenada per Brussel·les sobre la capacitat de la «desinformació de Rússia i la Xina» per manipular els processos electorals europeus). A més, recordava Münchau, «les xarxes socials contenen desinformació, però també els mitjans de comunicació tradicionals, especialment durant les guerres i les pandèmies». Per exemple, senyalava aquest analista, «els mètodes moderns de visualització de dades han introduït noves maneres de mentir amb les estadístiques». «Els mitjans de comunicació tradicionals (legacy media) són la Norma Desmond del món mediàtic: completament delirant sobre la seva pròpia influència», reblava Münchau. El 80% dels joves de 16 a 24 anys –l’anomenada «generació Z»– va citar les xarxes socials com a principal font d’informació en un estudi del 2023. En la resta de països europeus les xifres són similars.
Quan Elon Musk va adquirir Twitter per 44 mil milions de dòlars molts van fer uns ulls com unes taronges. Avui sabem que la inversió de Musk ha tingut el seu retorn, fent-lo més ric del que ja era i donant-li una influència política major després que Trump li hagi obert les portes a crear una agència d’eficiència governamental des de la qual supervisarà profundes retallades en l’administració pública i en els quals la tisora, previsiblement, passarà de llarg per davant de les subvencions que reben les seves empreses. La resposta ha estat una fuga d’usuaris cap a Blue Sky, la xarxa millor posicionada per acollir-los per les facilitats que concedeix a la migració de l’usuari.
Com que aquest mateix mitjà [El Salto] ha publicat un excel·lent article en el qual mostrava com aquesta xarxa social «ni és descentralitzada ni està fora de la influència dels ‘criptobros’ que han portat Trump a la Casa Blanca», em limitaré a apuntar que, en la meva modesta opinió, i fins i tot obviant les seves fonts de finançament, aquest èxode d’usuaris s’ha produït cap a un miratge del desert social que a mig termini no resoldrà res: no només X no desapareixerà, com no ho han fet les xarxes socials i fòrums en els quals la nova dreta radical es troba (és més, s’ha produït tot el contrari: ara n’hi ha més), sinó que l’era de les xarxes socials de masses ha arribat efectivament a la seva fi i ha començat una altra de xarxes socials segregades i especialitzades. D’altra banda, no hem vist que el grandiloqüent gest de diversos mitjans de comunicació d’abandonar X hagi vingut acompanyat d’una reflexió sobre la seva responsabilitat en el present estat de coses. S’ha parlat de la pluralitat de veus i d’opinions en ells? De les condicions dels seus treballadors i de l’impacte en la qualitat de les informacions que transmeten? Del seu model de negoci? Seguiran fitxant com a columnistes a gent el major, i en ocasions l’únic, mèrit de les quals és polemitzar a xarxes i aplegar desenes de milers d’usuaris?
A alguna cosa així apuntava el president de The Nation i soci fundador de Jacobin Bhaskar Sunkara en la seva resposta a un usuari d’X que atribuïa l’èxit de Joe Rogan al suport financer que rep d’adinerats mecenes de la nova dreta radical. «Això és totalment equivocat», assegurava Sunkara, «Rogan no té èxit perquè tingui el suport tèrbol de multimilionaris, té èxit perquè treballa al nivell de l’entreteniment i ha estat capaç d’acumular una audiència, molts dels mitjans de comunicació de l’esquerra liberal depenen de donants adinerats i no són bons a l’hora d’arribar a una audiència de masses». La resposta de Sunkara tocava nervi, perquè, sense treure la importància que sense dubte tenen les xarxes socials a l’hora de canalitzar la informació avui dia, l’espai polític que ocupa avui l’esquerra i el llenguatge del seu discurs realment es corresponen amb el del seu votant objectiu? El retrocès de l’onada populista de la crisi del deute no és precisament una mostra del problema que suposa fiar-ho gairebé tot al funcionament de les xarxes socials i als mitjans de comunicació com a plataforma, oblidant-se de l’organització a peu de carrer, molt més difícil de construir, però els resultats de la qual s’han demostrat com a més solvents i duradors?
BlueSky té tot el potencial per convertir-se en un safe space mentre la nova dreta radical converteix totes i cadascuna de les administracions públiques occidentals en una rage room.
Article publicat originalment a El Salto: https://www.elsaltodiario.com/opinion/bluesky-espacio-seguro