Pere Antoni Pons
(NOTA: Si vols seguir en Pere Antoni Pons a Twitter, fes clic aquí. Molt recomanable!)
Les identitats nacionals són una mescla de memòria i d’imaginació, és a dir, s’hereten, però també es construeixen. La identitat castellanoespanyola precedeix la construcció de l’estat-nació espanyol, però la construcció de l’estat-nació espanyol culmina la identitat castellanoespanyola.
Durant el segle XIX, l’estat-nació castellanoespanyol es va concebre i articular (des del punt de vista simbòlic, ideològic, d’adhesió emocional i d’autopercepció comunitària) a partir de tres guerres: la del francès a principis de segle, la del Marroc a meitat de segle, la de Cuba a les acaballes del segle. És clar que en paral·lel també hi va haver un procés –més o menys reeixit, més o menys fallit– de modernització, centrat en la higienització, en l’alfabetització… Però la guerra, les guerres, és el que permeteren alçurar el personal, cohesionar-lo al voltant d’una causa, a favor d’un col·lectiu (nacionalment molt marcat: una bandera, uns símbols, una llengua, un passat, un projecte de futur) i en contra d’uns altres col·lectius. Això és: a favor d’un país i en contra dels altres països, en contrast amb els altres països.
Actualment, a l’Europa occidental no tenim (per sort) guerres. Però tenim futbol. Que és l’esport de masses per excel·lència i, per tant, la màquina més eficient per crear identitat nacional: és a dir, per fer que els ciutadans d’un territori s’uneixin al voltant d’una causa, d’uns símbols, d’uns objectius, d’una èpica… Quan no hi ha futbol en el seu màxim apogeu patriòtic, és a dir, quan no hi ha competicions esportives de seleccions, com ara l’Eurocopa, la principal màquina d’expedir i de fabricar identitat castellanoespanyola a Espanya és l’odi als enemics interiors: bascos i sobretot catalans. Quan juga la Roja, en canvi, la fabricació i l’expedició d’identitat pot ser més neta: propagandísticament igual de brutal que en temps de guerra, però més aparentment inofensiva i noble.
Això sobretot s’ha vist en la gestió política que l’esquerra espanyola ha fet de l’èxit de la Roja a l’Eurocopa. L’esquerra espanyola, experta en malabarismes, es passa la vida dient que el nacionalisme és molt dolent, que cal ser internacionalista i cosmopolita, que les identitats nacionals són relíquies ràncies del passat, i tot això mentre, a la vegada, reforça sempre, d’una manera més o menys implícita o explícita, subtil o frontal, dissimulada o directa, unes polítiques identitàries que hegemonitzen la castellanoespanyolitat i que van en detriment de les altres identitats nacionals de l’estat.
Gràcies a l’èxit futbolístic de la Roja a la recent l’Eurocopa, però, ara hem pogut veure com aquesta esquerra espanyola deixava de dissimular: han celebrat el triomf de la Roja amb una efusivitat, un fanatisme i un desplegament de colors rojigualdos perfectament equiparables als de qualsevol Manolo el del Bombo de la dreta més carca.
Bé, tampoc no és cert, que hagin deixat de dissimular. Han continuat dissimulant ni que sigui una mica, o amb unes dosis extra de cinisme: perquè, mentre enarboraven la bandera monàrquica i aplaudien i cridaven els gols espanyols a l’uníson amb Felip VI i tots els seus súbdits lleials i orgullosos, molts esquerranosos espanyols s’han omplert la boca dient i repetint que la victòria de la Selección és una victòria, atenció, de l’Espanya plural (perquè hi havia catalans, bascos, andalusos…), multiracial i multicultural (perquè hi havia jugadors d’origen immigrant), obrerista (perquè alguns d’ells han crescut en barris populars sovint deixats de la mà de Déu per ajuntaments suposadament progressistes)…
Tot això, però, només és propaganda, arguments enrevessats que l’esquerra espanyola té la necessitat d’inventar per justificar o per poder permetre’s el seu nacionalisme desbocat. En realitat, la victòria de la selección és una victòria del nacionalisme espanyol clàssic, que sempre i en qualsevol circumstància instrumentalitza tot el que té a mà per perpetuar una idea centralista i castellana d’Espanya. A més, són uns arguments, els que han brandat els esquerranosos espanyolistes, que, lluny de disfressar el seu nacionalisme depredador, el posaven encara més en evidència. Celebren la diversitat, però només si juga amb –si va a favor, si reforça– Espanya, si representa els seus colors, el seu himne, el seu idioma. Si realment Espanya es reconegués en la seva diversitat, faria dècades que, igual que el Regne Unit, permetria que les seleccions catalana i basca, entre altres, fossin oficials. Però no: l’espanyolisme d’esquerres, ben igual que el de dretes, només tolera la diversitat si la pot usar al servei d’una idea castellana, centralista, uniformitzadora i identitàriament autoritària i jeràrquica d’Espanya i de l’espanyolitat.
En relació a tot això, val la pena recordar que no han estat pocs els ideòlegs i dirigents de partits de l’esquerra sobiranista dels Països Catalans (ERC, la CUP, Compromís, Més per Mallorca) que durant els darrers deu anys, i encara ara, han diluït acomplexadament el seu nacionalisme perquè els partits espanyols d’esquerres, el PSOE de Pedro Sánchez, el Podemos de Pablo Iglesias, el Sumar de Yolanda Díaz i els Comuns d’Ada Colau, els han fet creure que ells eren federalistes i internacionalistes i cosmopolites i que tot això de les identitats nacionals i del nacionalisme és perillós i està passat de moda perquè vivim en temps d’identitats postnacionals. Comprar, creure, assumir l’argumentari de l’enemic és la manera més rotunda de perdre.
I com és que l’esquerra espanyolista abraça Espanya i les seves glòries d’una manera tan entusiasta i acrítica, tan semblant a com l’abraça la dreta espanyolista? Bé, primer de tot perquè són espanyols, és clar. Però, també, perquè s’adonen que, a l’Espanya castellana, en especial al gran Madrid, no és possible establir-s’hi i prosperar-hi políticament si no és abraçant d’una manera més o menys explícita el nacionalisme espanyolista. Si no ho fas, quedes en fora de joc, tothom et posa en dubte, no interesses als grans poders. O bé et converteixes, directament, en enemic seu.
Ara bé, les efusions nacionalistes de l’esquerra espanyola mai els faran ser acceptats pels seus compatriotes nacionalistes de dretes o d’extrema dreta, que els consideraran, igual que sempre, mals espanyols. Hi pensava en llegir un tuit d’Elisabeth Duval, escriptora i pensadora trans, una de les ideòlogues de l’esquerra transformadora espanyola. Duval va fer un tuit patriòtic celebratori dient: “Y volvería a nacer española”. Doncs bé, el seu TL es va omplir d’espanyolistes ultres i transfòbics dient-li irònicament coses com ara “olé tus huevos”, “cojonudo” i etcètera, és a dir, tot plegat d’un sarcasme testicular brutíssim i penós.
En aquest sentit, el paral·lelisme és claríssim. Així com els catalanistes d’esquerres mai no es faran del tot simpàtics pels espanyols d’esquerres (no es faran mai del tot simpàtics vol dir que mai no seran percebuts per aquests com a prou d’esquerres, prou obreristes, amb prou consciència de classe, prou internacionalistes i etc. perquè per als espanyols d’esquerres el nacionalisme català és una tara que no es pot curar, o si més no sempre ha d’estar sota sospita), així com això passa als catalanistes d’esquerres amb els espanyols d’esquerres, dic, doncs de la mateixa manera els espanyols d’esquerres mai no es faran del tot simpàtics pels espanyols de dretes i d’extrema dreta, els quals tenen un sentit patrimonial restrictiu de l’espanyolitat i, en conseqüència, mai no els consideraran prou bons espanyols.
El problema és que, tant per manca de voluntat i d’imaginació com perquè el context els és hostil i advers, els catalanistes d’esquerres no són capaços d’alliberar-se del segrest ètic, ideològic i estratègic de l’esquerra espanyola creant un nacionalisme català del tot emancipat d’Espanya, i que els espanyolistes d’esquerres, tant per manca de voluntat i d’imaginació com perquè el context els és hostil i advers, no són capaços d’inventar-se un patriotisme espanyol diferent. Qui guanya al final, com sempre, és, per descomptat, Espanya. La de sempre.
