Per Albano Dante Fachin
Les paraules de Josep Costa davant el TSJC han circulat moltíssim, saltant de telèfon a telèfon, movent-se per Twitter i per WhatsApp, provocant multitud de comentaris, la majoria d’ells, elogiosos. Però les paraules d’en Costa han anat acompanyades d’alguns silencis clamorosos.
Comencem amb la premsa de paper. La Vanguardia, El Periódico i el diari Ara no van dedicar ni un centímetre quadrat de les seves portades al judici de la Mesa del Parlament. Els responsables de tots tres diaris van decidir que el tema no era prou important. Una decisió que no té res a veure amb el periodisme sinó amb el seguidisme de la premsa a les necessitats de l’Estat i l’autonomisme: on queden la “taula de diàleg”, els pactes d’ERC amb el PSOE i les proclames contra la judicialització dels Comuns quan l’Estat rebenta la separació de poders i esclafa qualsevol possibilitat que el Parlament de Catalunya serveixi per alguna cosa? Amagar el judici a la Mesa era una necessitat de l’Estat i dels seus aliats autonomistes. La Vanguardia, El Periódico i el diari Ara van fer la feina i van esborrar el judici de les portades.
A les pàgines interiors, refregits d’agència i algun columnista fent esment del judici. Però res a les portades, allà on l’editor i el director demostren qui mana. I qui mana ha decidit que un judici contra la Mesa del Parlament de Catalunya, no mereix ni un breu a portada. Només queda preguntar-se si és casualitat que tots tres hagin pres la mateixa decisió, si s’han posat d’acord tot dinant o han rebut la mateixa trucada tots tres. L’únic diari català imprès que ha dedicat espai de portada al judici ha estat El Punt Avui.
El diari El País i El Periódico han combinat el silenci de les portades amb l’intent de desprestigi a les pàgines interiors.
Per al diari El País el que fa Josep Costa és un “show”. Per la seva banda La Vanguardia titlla l’estratègia de Costa com a “artimaña”, paraula que, segons la RAE vol dir “artificio o astucia para engañar a alguien”. Doncs jo crec que “l’artimaña” és la dels periodistes que signen les notícies.
Com es pot qualificar de “show” i “d’artimaña” el que va fer Josep Costa? Estem parlant d’un jurista que ha aconseguit tombar dos jutges que l’havien de jutjar, demostrant d’una manera tan contundent que aquests jutges eren tan absolutament impresentables, que ni tan sols el poder judicial espanyol els va poder sostenir i va haver d’apartar-los del cas, admetent de manera molt explícita la infiltració ultra que pateix la justícia espanyola. Per als redactors d’El País i La Vanguardia, però, tot plegat és un “show” i una “artimanya“.
Els silencis que envolten Josep Costa en particular i el judici a la Mesa, en general, també es poden sentir a les xarxes. He repassat alguns comptes de Twitter i no he trobat rastre del judici a la Mesa.
Gabriel Rufián, per exemple, ha fet tuits publicitant el seu programa a 8TV, als crits masclistes d’uns estudiants madrilenys, a l’accident de l’Alvia. Però no he pogut trobar ni un sol tuit sobre el judici a la Mesa del Parlament de Catalunya. El mateix amb Joan Tardà, Joan Ignasi Elena, Victòria Alsina, Jessica Albiach o David Cid. Potser l’han fet i els algoritmes de Twitter els han amagat? Potser no ho han dit a Twitter però sí a altres llocs? És possible. Però, tot i això, crec que aquesta “desgana” tuitaire a l’hora de denunciar que el Parlament de Catalunya està sota atac, s’assembla molt a la “desgana” periodística de La Vanguardia, El Periódico i el diari Ara i potser dibuixen una línia, un fil conductor, que connecta les redaccions d’aquests diaris amb les seus dels partits d’aquests polítics que no han trobat el moment per esbombar l’escàndol democràtic que ha tingut lloc al TSJC.
Crec que és remarcable que Rufián o Albiach o Enric Juliana estiguin sempre disposats a assenyalar i esbombar “els feixistes amb estelada” però no hagin trobat ni un moment per fer un tuit denunciant que al TSJC els feixistes de VOX aixafen el Parlament de Catalunya amb l’ajuda del sistema jurídic espanyol i la complicitat de l’entramat mediàtic. I mentrestant, a pocs metres del TSJC, el Parlament de Catalunya continuava fent feina. Com si res.
Crec que és molt remarcable tot plegat. La bona notícia és que aquests silencis fan que la veu d’en Josep Costa al TSJC ressoni encara més fort.
Acabo recomanant les cobertures que han fet del judici en Josep Casulleras Nualart per Vilaweb i en Quico Sallés a El Món.
(Llegeix la carta de l’Albano a la comunitat d’OCTUVRE sobre el Cas Costa)
