“La nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica”.
Per Júlia Ojeda Caba (@juliaojedacaba)
Resulta preocupant detectar l’absència de la variable político-ideològica en la majoria dels debats al voltant de la situació actual de la llengua catalana. És a dir: les dades, les enquestes i les interpretacions tècniques i sociodemogràfiques descriuen una part de la realitat lingüística i nacional, però no sempre detallen tots els matisos de la imatge completa.
Si la cosa neguiteja especialment, incapacitats nostrades (que requeririen tot un altre article) al marge, és precisament perquè aquesta qüestió, la que entén que hi ha una dimensió política i ideològica indestriables del context lingüístic català (aquí també com a exemple de qualsevol altra llengua minoritzada de l’Estat espanyol), és un factor que l’espanyolisme i els seus homes de lletres, de Ortega i Gasset a Javier Cercas, sempre han tingut molt més clara i han deixat molt més escrita.
No sorprèn, doncs, que un professor titular d’economia, ètica i ciències socials de la Universitat de Barcelona, com és Félix Ovejero, publiqui un article amb data 7 de juliol del 2022 al diari El Mundo, titulat El cuento de la diversidad lingüística, on reflexiona sobre el debat lingüístic al voltant de la normalització de les llengües pròpies i aposti, seriosament, per minimitzar-ne la diversitat.
Encara sorprèn menys que ho faci dins d’una secció d’opinió (Otras Voces) que porta associades les etiquetes de Tribuna i Nacionalismos. Un cop acceptat el repte d’endinsar-nos en la lectura –de ressonàncies margaretatwooderianes (El conte de la serventa)– d’Ovejero, podrem comprovar, un cop més, que la nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica.
Ovejero, tot ell molt poc previsible (noti’s el to irònic), inaugura el seu article amb la típica captatio benevolentiae de barra de bar o de sobretaula de cunyats: un acudit sexual.
[L’acudit d’Ovejero: “Muchos recordarán el chiste. Un responsable de recursos humanos pregunta a un candidato a un puesto de trabajo: ‘Cuántos idiomas habla?’, a lo que este contesta: ‘Alemán, francés, inglés e italiano”. Muy impresionado, el primero, quizá nacionalista, le pide una precisión más: ‘Excelente, excelente, pero, pensar ¿en que piensa?, a lo que el candidato, en un alarde de sinceridad que, es de temer, no será tenida en cuenta, replica: ‘¿Yo?, puen en follar, como todo el mundo”.
Sense estalviar-se ja d’entrada les consideracions personals sobre quins protagonistes de l’acudit són nacionalistes i quins no, eleva l’anècdota a categoria per parlar generalistícament sobre processos que, al seu entendre, expliquen el funcionament de la psicologia humana i l’establiment d’algunes convencions socials relacionades amb temes com ara el sexe o el menjar escombraria. Tot per, amb la frivolitat característica de qui parla des del privilegi, arribar a allò de què veritablement vol parlar un no-nacionalista-espanyol, que no és altra cosa que la innecessària existència d’altres llengües que no siguin la castellana.
Abans de desplegar el seu conjunt d’arguments neoimperialistes i desacomplexadament exterminadors contra la idea de normalització de la llengua catalana, en tant que llengua pròpia dels territoris on aquesta és parlada, Ovejero té l’amable consideració de deixar per una altra ocasió l’anàlisi desconstructiva dels sintagmes “normalización y lengua propia”.
[Escriu Ovejero: “quede para otra ocasión desmontar esos dos sintagmas de ‘normalización’ y ‘lengua propia’, engendros tan tramposos como imprecisos cuya única función es instrumental: convertir la lengua de todos en “anormal” e “impropia”.]
Serà si més no divertit veure com intenta atorgar a una llengua minoritzada amb poc més de 10 milions de parlants als Països Catalans, la capacitat d’anormalitzar una llengua amb 543 milions de parlants arreu del món.
Per bé que cal poc més que una dada com aquesta per desmuntar tot el seu artefacte de retòrica mesquina i hiperbolitzada, Ovejero aconsegueix enfilar diverses “crítiques” al que ell entén per diversitat lingüística, per arribar al nucli dur del seu argument: entendre-la com un problema i no com un potencial.
[Escriu Ovejero: “Pensemos en las apelaciones, tan repetidas, a las bondades de la ‘diversidad’ que, incluso ya en deriva completamente trastornada, se equipara a ‘riqueza’, cuando sobran los estudios que muestran que, salvo para el gremio de los filólogos, la diversidad de lenguas -como la de pesos y medidas, anchos de via, leyes y hasta convenciones culturales- tiene un alto precio; propicia efectos frontera; dispara los costes de coordinación; multiplica las ineficiencias. Seamos serios: la diversidad en el caso de la lengua no es una ventaja sino un problema, que atenta contra la función fundamental de las lenguas: entendernos. Y cuántas más lenguas, más serio es el problema”.]
Resulta realment esperpèntic que algú que treballa a la universitat catalana pugui arribar a plantejar que la coexistència de diverses llengües en un mateix territori sigui un desavantatge que generi efectes de frontera o ineficiències socials estructurals, com si el concepte de llengua de cohesió social i d’immersió o els contextos d’intercomprensió lingüística, que durant dècades han funcionat a casa nostra, ara fossin absolutes quimeres.
Evidentment, això només s’explica des del seu marc mental d’espanyolista monolingüe que sent absoluta aversió per qualsevol expressió de diferència cultural, lingüística o nacional que pugui amenaçar la seva supremacia de matriu castellana.
[Escriu Ovejero: “Ahora bien, como decía, que la defensa [de la diversidad lingüística] resulte insolvente no quiere decir que sea inconsistente. Ni que deje de cumplir una función política. La condensó impecablemente Junqueras en un artículo de 2010: ‘la identidad colectiva o nacional de un pueblo (Volk) se expresa a través de la lengua (…) la lengua (que) puede unir a los hombres, también tiene la capacidad de diferenciarlos’. Ahí está todo: tenemos una lengua que nos dota de una sensibilidad especial y nos separa de los otros, una identidad que justifica una nación. Ese es el reto fundamental al que debemos hacer frente, el que no podemos escamotear. Y lo primero es no hacernos trampas, dar por buena la quincalla palabrera que todo lo enreda”.]
Deixa entreveure, sota un fals pragmatisme, un inconfessable desig de veure realitzada la seva Espanya monolingüe, ergo mononacional. En definitiva, Ovejero ens brinda una mostra més de la supèrbia moral amb què l’espanyolisme colonial acusa els perifèrics i minoritzats de ser nacionalistes que polititzen la llengua i en promouen un ús excloent. Fent-ho, nega la legitimitat per defensar quelcom tan bàsic i fonamental com el propi dret a existir.
[NOTA: L’article sencer de Félix Ovejero es pot llegir aquí. En aquest enllaç hi ha una imatge de la versió impresa de l’article, compartida per un tuitaire.]
OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat.
La nostra feina és possible gràcies als nostres donants i subscriptors.
Si vols conèixer el nostre projecte, trobaràs els detalls aquí.