La persecució d’Assange és la major amenaça a la llibertat de premsa occidental en anys. També és un brillant monument al frau de les autodefenses estatunidenques i britàniques.
(Aquí pots llegir la versió original en anglès)
Per Glenn Greenwald
La persecució d’onze anys de Julian Assange es va estendre i es va intensificar el divendres al matí. La ministra de l’Interior britànica, Priti Patel, va aprovar la sol·licitud d’extradició dels Estats Units per a enviar a Julian Assange a Virgínia per a ser jutjat per divuit càrrecs de delicte greu en virtut de la Llei d’Espionatge de 1917 i altres estatuts en relació amb la publicació en 2010 per part de WikiLeaks de milers de documents que mostren la corrupció generalitzada, l’engany i els crims de guerra per part de les autoritats estatunidenques i britàniques juntament amb els seus aliats dictatorials pròxims a Orient Mitjà.
Aquesta decisió no és sorprenent -és obvi que els Estats Units i el Regne Unit porten anys decidits a destruir a Assange com a càstig per haver exposat els seus crims-, no obstant això, posa de manifest encara més l’absoluta farsa dels sermons estatunidencs i britànics sobre la llibertat, la democràcia i la premsa lliure.
Aquests espectacles performatius d’autoglorificació es despleguen constantment per a justificar la ingerència i els atacs d’aquests dos països a altres nacions, i per a permetre que els seus ciutadans tinguin una sensació de superioritat sobre la naturalesa dels seus governs. Després de tot, si els Estats Units i el Regne Unit defensen la llibertat i la lluita contra la tirania, qui podria oposar-se a les seves guerres i intervencions en nom de la promoció de tan elevats objectius i nobles valors?
Porto anys informant sobre el cas Assange i en innombrables ocasions he exposat els antecedents detallats que han portat a Assange i als Estats Units a aquest punt. Per tant, no és necessari tornar a explicar tot això; els interessats poden llegir la trajectòria d’aquesta persecució aquí o aquí.
N’hi ha prou amb dir que Assange -sense haver estat condemnat per cap altre delicte que el de saltar-se una fiança imposada, per la qual cosa fa temps va complir una condemna de cinquanta setmanes– ha estat a la presó efectiva durant més d’una dècada.
Al 2012, l’Equador va concedir a Assange asil legal contra la persecució política. Ho va fer després que el govern suec es negués a prometre que no aprofitaria el viatge del fundador de Wikileaks a Suècia per a respondre a les acusacions d’agressió sexual com a pretext per a lliurar-ho als Estats Units.
Tement el que, per descomptat, va acabar passant -que els Estats Units estaven decidits a fer tot el possible per arrossegar Assange als Estats Units encara (…) i amb la intenció de pressionar els seus sempre submissos aliats suecs per a que el lliuressin tan bon punt trepitgés Suecia- el president Rafael Correa, va concloure que els drets cívics bàsics d’Assange no estaven assegurats i li van donar refugi a la petita ambaixada equatoriana a Londres: la raó clàssica per la qual existeix asil polític.
Quan els funcionaris de Trump, encapçalats pel director de la CIA, Mike Pompeo, van intimidar al successor de Correa, l’ex president Lenin Moreno perquè retirés aquest asil el 2019, la Policia de Londres va entrar en l’ambaixada, va detenir a Assange i el va tancar a la presó d’alta seguretat de Belmarsh (que la BBC va batejar el 2004 com “el Guantánamo britànic”), on ha romàs des de llavors.
Després que un tribunal britànic de menor rang rebutgés a principis de 2021 la sol·licitud d’extradició dels Estats Units al·legant que la salut física i mental d’Assange no podria suportar el sistema penitenciari estatunidenc, Assange ha perdut totes les apel·lacions posteriors.
L’any passat se li va permetre casar-se amb la seva parella, l’advocada britànica de drets humans Stella Morris Assange, que també és la mare dels seus dos fills petits. A principis de 2021 es va formar una unanimitat extremadament inusual entre els grups de llibertat de premsa i de llibertats civils per a instar l’administració Biden que cessés la persecució contra Assange, però els funcionaris de Biden -malgrat haver passat els anys de Trump fent-se passar per defensors de la llibertat de premsa- els van ignorar.
(…)
La decisió del Ministre de l’Interior d’aquest matí -característicament servil i obedient dels britànics quan es tracta de les demandes dels Estats Units- no significa que la presència d’Assange en sòl estatunidenc sigui imminent. Segons la legislació britànica, Assange té dret a presentar una sèrie de recursos per a impugnar la decisió del Ministre de l’Interior, cosa que probablement farà. Atès que el poder judicial britànic ha anunciat més o menys per endavant la seva determinació de seguir les ordres dels seus amos estatunidencs, és difícil veure com aquests procediments addicionals tindran un altre efecte que el de retardar l’inevitable.
Però posant-se en la posició d’Assange, és fàcil entendre perquè està tan ansiós per evitar l’extradició als Estats Units durant el màxim temps possible. La Llei d’Espionatge de 1917 és una peça legislativa desagradable i repressiva. Va ser dissenyada per Woodrow Wilson i la seva banda de progressistes autoritaris per a criminalitzar la dissidència contra la decisió de Wilson d’involucrar als Estats Units en la Primera Guerra Mundial. Es va utilitzar principalment per a empresonar a esquerranes contraris a la guerra com Eugene Debs, així com a líders religiosos com Joseph Franklin Rutherford pel delicte de publicar un llibre que condemnava la política exterior de Wilson.
Una de les innovacions despòtiques més insidioses del govern d’Obama va ser reutilitzar i revitalitzar la Llei d’Espionatge de l’època de Wilson com una arma polivalent per a castigar els denunciants de les polítiques d’Obama. El Departament de Justícia d’Obama, sota el comandament del fiscal general Eric Holder, va processar a més denunciants en virtut de la Llei d’Espionatge de 1917 que totes les administracions anteriors juntes. De fet, tres vegades més que tots els presidents anteriors junts. Un dels denunciants acusats pels funcionaris d’Obama en virtut d’aquesta llei és el denunciant de la NSA Edward Snowden, que al 2013 va revelar l’espionatge domèstic massiu que el Director d’Intel·ligència Nacional d’Obama, James Clapper (ara de la CNN), va negar falsament en la seva compareixença davant el Senat, la qual cosa va portar a les restriccions legislatives promulgades pel Congrés dels EUA, i que els tribunals han dictaminat que són inconstitucionals i il·legals.
El que fa que aquesta llei sigui tan insidiosa és que, pel seu disseny, és gairebé impossible que el govern perdi. Com vaig detallar en un article d’opinió del Washington Post quan es va revelar per primera vegada l’acusació -argumentant perquè suposa la major amenaça per a les llibertats de premsa a Occident en anys-, aquesta llei de 1917 està redactada com un estatut de “responsabilitat estricta”, cosa que significa que l’acusat no sols és culpable quan es demostri que ha revelat informació classificada sense autorització, sinó que també se’ls prohibeix plantejar una defensa de “justificació”, cosa que significa que no poden argumentar davant el jurat que no sols era permissible sinó moralment necessari revelar aquesta informació a causa de les greus irregularitats i la criminalitat que revelava per part dels funcionaris polítics més poderosos de la nació.
Aquesta llei de 1917, en altres paraules, està escrita per a oferir només judicis d’exhibició però no judicis justos. Cap persona amb seny se sotmetria voluntàriament a un judici i a la cadena perpètua en les més dures presons estatunidenques en virtut d’una acusació presentada sota aquesta llei fonamentalment corrupta.
Independentment del que es pensi d’Assange, no hi ha dubte que és un dels periodistes més importants, pioners i consumats del seu temps. Es podria argumentar fàcilment que ocupa el primer lloc per si mateix. I això, per descomptat, és precisament la raó per la qual està a la presó: perquè, igual que la llibertat d’expressió, les garanties de “llibertat de premsa” als Estats Units i el Regne Unit només existeixen en un tros de pergamí i en teoria. Els ciutadans són lliures de fer “periodisme” mentre no molestin o enfadin els centres de poder reals. Els empleats de The Washington Post i de la CNN són “lliures” de dir el que vulguin sempre que el que diguin estigui aprovat i dirigit per la CIA o que el contingut dels seus “reportatges” afavoreixi els interessos de la maquinària bèl·lica del Pentàgon.
Els veritables periodistes s’enfronten sovint a amenaces de persecució, empresonament o fins i tot assassinat, i a vegades fins i tot a tuits mesquins. Gran part de la classe mediàtica corporativa estatunidenca ha ignorat la persecució d’Assange o fins i tot l’ha victorejat precisament perquè els avergonyeix, servint de vívid mirall per a mostrar-los el que és el veritable periodisme i com estan completament desproveïts d’ell. I els governs estatunidenc i britànic han explotat amb èxit la gelosia mesquina i les inseguretats dels seus fracassats, insulsos i inútils servidors dels mitjans de comunicació per a sortir-se amb la seva imposant la major amenaça a la llibertat de premsa a Occident sense tot just protestar.
La llibertat d’expressió i la llibertat de premsa no existeixen en realitat als Estats Units ni al Regne Unit. Són mers instruments retòrics per a propagandizar a la seva població interna i justificar i ennoblir les diverses guerres i altres formes de subversió que constantment lliuren en altres països en nom de la defensa de valors que ells mateixos no secunden. La persecució de Julian Assange és una gran tragèdia personal, una paròdia política i un greu perill per a les llibertats cíviques bàsiques. Però també és un monument brillant i durador al frau i a l’engany que es troba en el cor de les representacions d’aquests dos governs sobre qui i què són.