Comencem posant una mica de context. CSQP estava format per tres partits i dos «independents»:

Podem Catalunya4 diputats

• Albano Dante Fachin
• Àngels Martínez
• Joan Giner
• Jéssica Albiach

ICV4 diputats

• Joan Coscubiela
• Marc Vidal
• Hortènsia Grau
• Marta Ribas

EUiA1 diputat

• Joan Josep Nuet

« »

Independents2 diputats

• Lluís Rabell
• Gemma Lienas

Això era sobre el paper. Però dins el grup la cosa era més complexa:

1. Els «independents» estaven totalment alineats amb ICV. A la pràctica, eren dos diputats més d’ICV.
2. La Jéssica Albiach era de Podem Catalunya, però atenció: des de Madrid se’ns acusava als de Podem Catalunya de ser «massa propers als independentistes». Per això, en aquestes qüestions, l’Albiach es desmarcava de mi, de l’Àngels i d’en Joan i s’alineava amb ICV.
3. En Joan Josep Nuet anava fluctuant entre els blocs, però en les qüestions que explicarem avui, en Nuet es va separar d’ICV i va actuar al costat de Podem Catalunya.

Això volia dir que, a la pràctica, hi havia només dos blocs dins CSQP:

Bloc ICV7 diputats · contraris a l’1-O

• Joan Coscubiela
• Marc Vidal
• Hortènsia Grau
• Marta Ribas
• Lluís Rabell
• Gemma Lienas
• Jéssica Albiach

Bloc Podem4 diputats · favorables a l’1-O

• Albano Dante Fachin
• Àngels Martínez
• Joan Giner
• Joan Josep Nuet

Abstenció, no «no»

Aquell era el primer ple després de l’estiu. A l’horitzó hi havia dues lleis, que es votarien en dos dies seguits: la Llei del referèndum i la Llei de transitorietat.

Després de diverses reunions, el Consell Ciutadà de Podem Catalunya, el seu màxim òrgan, va decidir que ens abstindríem en la primera i votaríem en contra de la segona. Però ICV i la Jéssica Albiach no hi estaven d’acord perquè deien que calia votar-ho tot que NO.

L’Àngels, en Joan i jo seguiríem el mandat del Consell Ciutadà. En Joan Josep Nuet, d’EUiA, també tenia el mandat d’abstenir-se. A peu dret, a la Sala de Passos Perduts, en Nuet i jo li vam comunicar a la Marta Ribas. Ella ens va dir que ICV votaria en contra i que esperaven que nosaltres també ho féssim. La meva resposta va ser aquesta:

«Molt bé, que cadascú voti el que cregui. Nosaltres tenim un mandat i el respectarem. Ens abstindrem. Al nostre programa parlàvem d’un referèndum. És veritat que no és el que voldríem i per això no podem votar a favor… Però no votarem en contra.»

Informe urgent des dels escons 4 i 5, p. 102

Al final, ICV no va tenir més remei que assumir l’abstenció. Tot el grup es va abstenir.

Per això, vam decidir repartir el temps d’intervenció al Ple de la Llei del referèndum. El grup parlamentari tenia un total de 15 minuts per intervenir i vam acordar el següent: 10 minuts per a Lluís Rabell i 5 minuts per a mi.

D’aquesta manera, en Rabell defensaria la visió del Bloc ICV i jo defensaria la visió del Bloc Podem.

Amb aquest pacte tancat, el Ple del 6 de setembre va començar a les 10 hores i 16 minuts del matí. El ple es va obrir com si fos un ple normal. La llei del referèndum no era a l’ordre del dia. Tot just començat el ple, la Marta Rovira va invocar l’article 81.3 del Reglament per incorporar-la:

A partir d’aquest moment es va desfermar una tempesta parlamentària que havia de durar més de 12 hores, amb sis suspensions de ple i interminables juntes de portaveus que eren d’una agressivitat extrema.

El bloc unionista (PSC+PP+Ciutadans) feia tot el possible per tal que no es pogués debatre la Llei del referèndum: interrupcions constants, crides a la suspensió del ple i tota mena d’argúcies parlamentàries que tenien l’objectiu d’impedir el debat.

És a dir: no es tractava de debatre sobre el referèndum sinó d’impedir que el Parlament pogués debatre sobre el referèndum.

La cosa és que Coscubiela es va unir al PSC, PP i Ciutadans i també va fer tot el possible per impedir el debat. La veritat és que, vist amb la distància, encara impressiona més. Mira el vídeo:

Això és només una mostra de com Coscubiela, seguint la postura d’ICV i de Pablo Iglesias, es va unir al 100% amb el bloc unionista. I en aquest punt van començar a aparèixer els primers aplaudiments de Ciutadans a Coscubiela:

Des dels nostres escons, nosaltres ens ho miràvem esparverats. Desesperat, en un moment donat, me les vaig empescar per poder dir-hi la meva i desmarcar-nos del Coscubiela més ultra que havíem vist:

En fi, la qüestió és que després de més de nou hores de terrabastall, amb sis suspensions del ple i juntes de portaveus a porta tancada, a les 19.30 va començar, per fi, el debat de la llei.

Cada grup tenia 15 minuts. Com he explicat abans, dins del nostre grup havíem pactat repartir-los: 10 minuts per a en Rabell i 5 per a mi. Feia dies que les diferències dins del grup eren molt grans, i aquesta divisió del temps que havíem acordat tenia com a objectiu que, com a mínim, les diferents visions estiguessin representades al ple. Per una banda, la visió d’ICV, de la Jéssica Albiach i de la direcció de Podemos a Madrid. Per l’altra banda, la nostra, més partidària del referèndum de l’1-O.

Però pocs minuts abans del torn del nostre grup, on havíem de parlar en Rabell i jo, al xat del grup parlamentari va passar això:

Acte seguit, vaig fer aquest tuit i l’Àngels i jo ens vam aixecar i vam abandonar l’hemicicle:

Mentre nosaltres sortíem de l’hemicicle, Lluís Rabell es dirigia cap al faristol a fer la seva intervenció… però en aquell moment en Joan Giner, l’altre diputat de Podem Catalunya, va fer un darrer intent d’aturar els plans de Coscubiela i va demanar la paraula per demanar-li ajuda a la Carme Forcadell:

Forcadell diu que si el portaveu ho permet, no hi ha problema… però el portaveu, Coscubiela, no té cap intenció…

I mentre passa tot això, en Rabell espera impacient al faristol, esperant poder fer la seva intervenció… La cosa és que quan l’intent d’en Giner fracassa, en Rabell pensa que, finalment, ja podrà parlar, però llavors s’obre un altre front. El Front Nuet. A crits, des de la Mesa, Nuet escridassa en Coscubiela i li demana que compleixi el pacte al qual havíem arribat… mentrestant, Rabell intenta sense èxit poder començar la seva intervenció. Mireu el vídeo perquè no crec que mai hagi tornat a passar una cosa així al Parlament de Catalunya:

Finalment en Nuet s’aixeca i se’n va. L’única diputada de Podem que queda a l’hemicicle és la Jéssica Albiach, en permanent contacte amb la direcció de Madrid…

El ple va continuar, s’apropava el moment de la votació de la Llei del referèndum i nosaltres vam tornar a ocupar el nostre lloc a l’hemicicle. En aquell moment la CUP i JxSí van anunciar que ens cedien temps de la seva intervenció perquè els de Podem ens poguéssim expressar:

Era molt poc temps i per això vam anar al gra:

Després de tot això, després de prop de 12 hores de ple, finalment va arribar el moment de votar. Va ser en aquest punt que el PP, Ciutadans… i el PSC! van abandonar l’hemicicle i van deixar als seus escons unes quantes banderes espanyoles.

I va ser en aquest punt que va arribar un dels moments més recordats d’aquells dies: l’Àngels aixecant-se i retirant les banderes espanyoles.

Aquell gest no va agradar a tothom. L’endemà al matí, la Pepa Bueno entrevistava en Pablo Iglesias a la Cadena SER i li va preguntar si l’Àngels havia de demanar perdó per haver tret les banderes. La resposta del secretari general de Podemos va ser aquesta:

Pocs minuts més tard, davant dels micròfons que l’esperaven a l’entrada del ple, l’Àngels li va contestar:

Finalment, vam votar la Llei del referèndum. Resultats:

AprovadaLlei del referèndum d’autodeterminacióDimecres 6 de setembre de 2017

72sí

0no

11abstencions

Les 11 abstencions són les de tot el grup de Catalunya Sí que es Pot. Ciutadans, el PSC i el PP havien sortit de l’hemicicle i no van votar.

Finalment, els que quedàvem a l’hemicicle vam cantar Els Segadors.

El ple havia durat prop de quinze hores i mitja i, després de l’enorme tensió, havia acabat a tres quarts de dues de la matinada. Així que la presidenta Carme Forcadell, en comptes de convocar-nos a les 9 del matí, que és l’hora habitual de començament dels plens, ens va convocar a les 10. Calia debatre i aprovar la Llei de transitorietat, i tot indicava que el ple següent seria igual d’intens.

Si el ple de dimecres havia estat una marató, el de dijous es presentava igual.

El ple es va reprendre a les deu del matí.

La primera part del ple va ser relativament tranquil·la. Fins i tot es podria dir que semblava un ple normal on es debatien qüestions «del dia a dia»:

1. Proposició de llei de creació de l’Agència Catalana de Protecció Social
2. Proposició de llei contra l’abús bancari
3. Dictamen de la Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya
4. Interpel·lació al Govern sobre el decreixement
5. Interpel·lació al Govern sobre el model d’instituts escola
6. Interpel·lació al Govern sobre la crisi del sector de la fruita

Però la normalitat del ple només era aparent. A primera hora de la tarda, Junts pel Sí i la CUP van tornar a alterar l’ordre del dia per incorporar-hi la Llei de transitorietat.

A partir de llavors, un altre cop, un ple llarguíssim que duraria fins passada la mitjanit.

Després del que havia passat el dia anterior, com et pots imaginar, el grup de CSQP estava totalment trencat i ja no hi havia res a fer per trobar un mínim de coordinació o d’enteniment. Però, malgrat tot, encara quedaven unes quantes sorpreses.

La cosa és que en Joan Coscubiela era qui «representaria» CSQP al debat de la Llei de transitorietat. Evidentment, ni jo, ni l’Àngels, ni en Joan Giner teníem cap informació ni cap esperança que el que digués en Joan Coscubiela ens representés mínimament… però el que no esperàvem és que al llarg del Ple el seu posicionament estigués tan allunyat del nostre com perquè el PP i Ciutadans l’aplaudissin.

Nota: al vídeo, el que surt encerclat en vermell, assegut amb camisa blanca, soc jo. Mentre el PP, Ciutadans i el PSC aplaudeixen dempeus el meu company de grup, es pot veure com gairebé em moro de vergonya per ser part de CSQP.

Mira:

AprovadaLlei de transitorietat jurídica i fundacional de la RepúblicaDijous 7 de setembre de 2017

71sí

10no

0abstencions

Els 10 vots en contra són de diputats de Catalunya Sí que es Pot. Ciutadans, el PSC i el PP havien sortit de l’hemicicle i no van votar.

Aquest era el relat que ja es construïa als plens del 6 i 7 de setembre. I el sector d’ICV de CSQP hi va posar la veu «d’esquerres». El 27 d’octubre ho tornaríem a veure, davant de l’urna.

Després de l’1 d’octubre i de la declaració suspesa del 10, el 16 d’octubre en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart van entrar a la presó.

Dins del grup vam haver de fer una última batalla perquè les nostres posicions, que ja eren absolutament diferents i no només de matís, es poguessin expressar al ple sobre el 155. En Coscubiela tampoc volia que parléssim. Aparentment, vam arribar a un acord: tindria 10 minuts, després del president del grup. És a dir, ens partiríem el temps:

L’Àngels i jo vam preparar la intervenció. Volíem que quedés clar que, malgrat els desacords que poguéssim tenir amb la majoria independentista, el debat de fons anava més enllà del sí o el no a la independència. El tema era si el Parlament, i la gent que ens hi havia posat, eren sobirans o no.

La nit abans vaig escriure fins a la matinada. Tinc tendència a enrotllar-me, i per això volia portar un text escrit, mesurat, amb cada frase pensada al mil·límetre. Però aquell matí es va anunciar que Puigdemont convocaria eleccions. El ple es va convocar i desconvocar un munt de vegades i ningú, en tot el país, sabia què passaria. Cap a les dues de la tarda vaig veure que tot el que havia escrit de matinada ja no servia: la realitat es feia i es desfeia minut a minut.

Quan va començar la sessió, tenia un boli i tres folis en blanc al davant. Mentre parlaven els representants de Ciutadans i del PSC, la indignació em creixia i vaig començar a prendre notes.

Com dèiem abans, primer intervindria en Rabell…

Aquestes són algunes de les frases que en Rabell va pronunciar des del faristol, en nom del grup de Catalunya Sí que es Pot:

«No els aboqui, no els aboqui, president, a un conflicte civil. No faci, com deia fa uns dies Antoni Puigverd en un article, que hàgim d’anar a dormir somniant amb Escòcia i ens despertem a l’Ulster.»

Lluís Rabell (CSQP), 26 d’octubre de 2017

«President, li ho tornem a dir: no hi ha un mandat del primer d’octubre, que va ser la mobilització d’una part només de la societat catalana.»

Lluís Rabell (CSQP), 26 d’octubre de 2017

«Considerant, senyor Junqueras, que les entitats que han iniciat el trasllat representen el 30 per cent del PIB català, ben bé podríem dir que això ve a ser com si vostè ens digués: “M’han seccionat la femoral, però la resta del sistema circulatori està en perfecte estat.”»

Lluís Rabell (CSQP), 26 d’octubre de 2017

Després de la seva intervenció, tenia els meus 10 minuts. Va ser l’última vegada que vaig parlar al Parlament de Catalunya:

La veritat és que em vaig quedar ben descansat. Ara, només calia esperar fins al dia següent…

Avui fa exactament 9 anys dels fets que explicaré a continuació.

El Ple va començar a les 13.24.

La tensió era enorme. A sobre del Parlament volaven els helicòpters i corria el rumor que podria entrar la Guàrdia Civil per les clavegueres.

Al llarg de les primeres dues hores de ple es va debatre aferrissadament i, finalment, va arribar el moment de votar la proposta de resolució de JxSí i la CUP:

Proposta de resolució 1 · Junts pel Sí i la CUP

Declaració dels representants de Catalunya

«[…] Constituïm la república catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. […]

Assumim el mandat del poble de Catalunya expressat en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i declarem que Catalunya esdevé un estat independent en forma de república.»

Abans de la votació, però, la presidenta Forcadell adverteix que la votació és «perillosa»:

«Els comunico que, com ja saben, l’aprovació d’aquesta proposta de resolució que es votarà a continuació, segons l’advertiment que ens han fet el secretari general i el lletrat major, pot estar afectada per les interlocutòries del Tribunal Constitucional. Els faig aquest advertiment abans de procedir a la votació.»

Carme Forcadell, presidenta del Parlament

En aquell moment PSC i Ciutadans abandonen el ple.

I davant l’advertència, Torrent demana que la votació sigui secreta:

«Atenent-nos a l’article 97 del Reglament, el que regula les votacions especials, el nostre grup voldria demanar, atesa la transcendència de les propostes de resolució que es votaran tot seguit, que, especialment la primera, la primera presentada per Junts pel Sí i la CUP, pugui ser votada per crida i en urna.»

Roger Torrent (JxSí)

En aquest punt el PP diu que ni parlar:

«És absolutament improcedent –és absolutament improcedent– plantejar un canvi del sistema de votació a aquestes alçades. Si tenien por de les responsabilitats que poden assumir amb l’exercici del vot, ho havien d’haver previst amb anterioritat.»

Santi Rodríguez (PP)

Després d’això, el PP abandona l’hemicicle i Coscubiela s’uneix al PP en contra del vot secret:

«Crec que ningú té el dret a assumir la seva responsabilitat amagat en el vot secret. […] Avui no és de rebut que, davant d’aquesta situació, vostès pretenguin amagar-se darrere del vot secret. […] Els ciutadans de Catalunya tenen dret a saber exactament què és el que vota cadascú.»

Joan Coscubiela (CSQP)

La consigna dins de CSQP és que cal ensenyar el vot. Des de Madrid, els dirigents de Podemos també exigeixen ensenyar el vot perquè no hi hagi dubtes.

La primera del grup a votar és la Jéssica Albiach, que fa cas de Coscubiela i de les ordres de Madrid i ensenya el vot.

En aquell moment l’Àngels, en Joan Giner i jo ja havíem decidit que no ensenyaríem el vot com a mesura antirepressiva.

La idea era simple: si tots els independentistes votaven que SÍ i tots els de CSQP ensenyàvem el vot, quedaria provat qui havia votat què. En canvi, només que un de nosaltres no ensenyés el vot i votés que NO, cap tribunal tindria manera de saber qui havia votat què.

El següent del grup a votar va ser Joan Coscubiela:

La votació era per ordre alfabètic i aviat em tocaria a mi.

Mentre es desenvolupava la votació, continuaven arribant pressions des de fora de l’hemicicle per ensenyar el vot. Una d’aquestes pressions venia de dins mateix de Podem Catalunya: deien que jo, com a secretari general del partit, no podia votar d’esquena als altres diputats de Podem Catalunya.

L’Àngels seia just al meu costat i ja sabia quina papereta anava a posar a l’urna, però els altres dos diputats de Podem –Jéssica Albiach i Joan Giner– seien als escons de darrere. Llavors em vaig girar per ensenyar-los la meva papereta. Fent aquest repàs, he trobat una preciosa foto d’en Lluís Brunet que capta perfectament aquell moment:

Per cert: si us hi fixeu, just darrere els diputats hi havia tres fotògrafs. Abans d’ensenyar el vot a la Jéssica i en Giner, els vaig demanar que abaixessin les càmeres, perquè no en quedés registre. Ho van fer, vaig ensenyar el vot i el vaig anar a dipositar a l’urna.

Tampoc van ensenyar el vot en Joan Giner i l’Àngels Martínez Castells. A mode d’homenatge al gest, poso el vídeo:

En Nuet, com que estava a la Mesa, va votar l’últim. Tampoc va ensenyar el vot.

La resta (Rabell, Grau, Lienas, Ribas, Vidal) van ensenyar el seu vot.

AprovadaDeclaració dels representants de CatalunyaDivendres 27 d’octubre de 2017 · votació secreta, per crida i en urna

70sí

10no

2en blanc

Ciutadans, el PSC i el PP havien sortit de l’hemicicle i no van votar.

La resta és història.

Tot plegat podria semblar una batalleta, però, com deia al principi, és imprescindible donar resposta als que ara volen escriure la història.

ERC s’alia amb Podemos, oblidant que des de Madrid els que ara són els seus socis demanaven que ensenyéssim el vot.

Urtasun denunciava «equidistàncies» quan el 2017 ell i el seu partit es van posar del costat del PP i de Ciutadans i van ordenar ensenyar el vot, és a dir, posant-se del costat de la repressió.

Davant això, no podem restar callats.

Si no aixequem la veu, l’espanyolisme reescriurà la nostra història al seu gust.

I com deia al principi: fa anys que ho veiem, però a mesura que s’apropi el 10è aniversari, la manipulació, la mentida i la desmemòria continuaran creixent.

També aquí cal plantar cara, i a OCTUVRE farem el que estigui a les nostres mans.

Bé, si has arribat fins aquí, et dono les gràcies per l’atenció i els minuts dedicats a la lectura.

I et demano una última cosa: si t’ha semblat interessant, comparteix-ho amb els teus contactes.