[TRANSCRIPCIÓ AUTOMÀTICA]
Collboni, alcalde gràcies als vots dels comuns i del PP. El PP diu que ho va fer perquè no governi un independentista, i els comuns diuen que ho van fer perquè no governi la dreta. Avui Fernández Díaz escrivia a La Razón: “Barcelona antes roja que rota”. Per la seva banda, Ada Colau va dir que la Convergència del 3% no podia tornar a Barcelona i per això va votar Collboni.
Collboni és un alcalde del PSC del cas Mercuri, del PSC del cas Pretòria, del PSC del cas Inipro. Aquests són casos de corrupció i cobraments il·legals del PSC que afecten directament el partit de Collboni. Per tant, si a Ada Colau li molesten els partits amb un passat corrupte, no podia votar Trias, però tampoc podia votar Collboni. Tots dos provenen de partits que tenen greus casos de corrupció. A més, si per lluitar contra la corrupció t’has d’aliar amb el Partit Popular, la cosa fa molta pudor.
Tot això de la corrupció és una excusa per tapar la veritable arrel de tot plegat. I és que els partits espanyolistes, amb els comuns inclosos, faran el que sigui per mantenir un 155 perpetu a qualsevol institució catalana. I si cal, pactaran amb Vox. De fet, ja ho van fer al gener: PSOE i Podemos van pactar amb Vox el decret dels fons europeus, un decret que, per cert, perjudica el repartiment dels fons europeus a Catalunya. La corrupció i la dreta són excuses. La cosa és més profunda.
Avui el diari El Español publica una enquesta que diu que el 75% dels espanyols aproven l’operació de PP, PSC i comuns per evitar l’alcaldia de Trias. Espanya ho té claríssim, des de Vox fins als Comuns i Sumar. En canvi, aquí sembla que els nostres no ho tenen tan clar.
Aquest mateix matí, Xavier Trias sortia a dir que estava a favor de fer un pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. I Ernest Maragall anunciava que es presentava al Senat espanyol. Mentrestant, Gabriel Rufián avui mateix al matí parlava de tornar a investir Pedro Sánchez com a president del gobierno.
Avui Jordi Graupera ha fet un fil de Twitter molt interessant on deia, entre altres coses, que tot plegat era resultat del pacte “post 1 d’octubre” de l’“ens rendim”, de “fer tots els governs del PSOE que calgui”, de “pactem la Diputació”. Rendir-se, deia Graupera, mai no funciona i menys amb els espanyols. I sobre Trias, Graupera deia una cosa que crec que també es pot aplicar a Maragall i a tot el seu partit: “És insultant que vulguin tornar a lo de sempre, a Pujol 2.0, perquè no tornarà a funcionar mai.” Tenim el conflicte obert i els nostres polítics fent càlculs de les taxes de te que caldrien per negociar el repartiment d’un món anterior que no pot tornar.
Acabo amb una cosa que ha escrit també avui l’Àngels Martínez Castells. Diu: “Des de l’octubre de 2017 tampoc sembla que els senyors de Barcelona, diguin-se Trias o Maragalls, entenguin encara que l’unionisme mai cedeix el poder de manera versallesca.”
“Dissabte,” diu l’Àngels, “va ser un dia de lliçons que potser s’aprenen algun dia.”
Aquest matí vaig trobar un tuit de la Janet Sanz que deia: “La Convergència del 3% no podia tornar a governar a Barcelona.” Jo li vaig contestar amb un altre tuit que deia: “Tenim prou memòria històrica per recordar que Convergència és el 3%, però tenen una amnèsia enorme que els impedeix recordar que el PSOE és la calç viva.” Com a postdata vaig posar aquesta notícia de fa un any: “El PSOE planeja blindar la Moncloa durant 20 anys més.” A Janet Sanz no li va agradar que expliqués a Twitter com el partit de Collboni continua avui amagant els crims i em va bloquejar.
Doncs això: que corri.