OPINIÓ / Albano Dante Fachín Pozzi.
Aquest divendres Oriol Junqueras va publicar un article a El Periódico de Catalunya un article titulat “Reconstrucció republicana” que va provocar un intens debat dins l’independentisme. I al centre del debat, aquesta afirmació de Junqueras:
“Hem de sortir del dia a dia i planificar els canvis necessaris a 10 i 20 anys vista per aconseguir una nova Catalunya millor”
Les xarxes socials es van inundar amb reflexions i crítiques que tenien com a centre aquesta reflexió sobre la temporalitat del projecte independentista. Però aquest article vull parar atenció a altres aspectes de l’article d’Oriol Junqueras que crec que són molt preocupants.
Primera qüestió
Voldria començar amb una pregunta sobre una qüestió de forma: fins quan els líders independentistes seguiran escrivint articles als mitjans de comunicació al servei de la Monarquia violenta i lladre que ens oprimeix. Fins quan Junqueras, Tardà o Rufián ens escriuran des d’El Periódico? Fins quan Puigdemont o Tremosa es dirigiran a nosaltres des de La Vanguardia?
Crec que no és una qüestió menor. Marshall McLuhan advertia que el mitjà triat per fer arribar un missatge influeix en el missatge en si mateix. Quin missatge estan donant els líders independentistes quan decideixen comunicar-se amb la seva gent fent servir les pàgines de dos diaris profundament compromesos amb els interessos del règim borbònic, de l’IBEX i partícips de l’estratègia de manipulació i repressió de l’Estat?
Que el mitjà en qüestió et vol entrevistar? Perfecte. Que cobreix els actes del teu partit? Perfecte. Però una cosa molt diferent és ser l’estrella convidada. Si el mitjà de comunicació del teu rival polític t’ofereix setmanalment la seva tribuna, vol dir que el que estàs dient li va molt bé al teu rival polític. Si no no sortiries. I punt. I això no és una qüestió menor quan el teu rival polític colpeja la teva gent, la fica a la presó o l’envia a l’exili. No és una qüestió menor quan el mitjà del teu rival polític ha manipulat i mentit per justificar la repressió i la violència contra els teus.
Entenc que hi hagi un debat estratègic sobre si hi ha força o no de fer un embat a l’Estat. Però si ni tan sols tenim força per trencar amb els mitjans de comunicació del règim monàrquic i deixar de blanquejar-los, ja podem plegar.
Avui sabem que si Pablo Iglesias va començar sortint a La Sexta és perquè als hereus dels franquistes li interessava (1). Sabem que La Caixa va maniobrar de manera molt fosca per quedar-se amb El Periódico (2). Sabem que La Vanguardia va encapçalar una campanya orquestrada contra la formació de govern post 14F (3).
Que un periodista hi treballi o col·labori és una cosa. Però que els líders de l’independentisme siguin estrelles convidades als diaris i les teles de la monarquia no té nom. Fer això i després malparlar de les xarxes socials és d’una miopia i un cinisme suïcida.
Segona qüestió
La següent qüestió que vull plantejar no és una qüestió de forma sinó de fons. De fons europeus, per ser més precisos. Un dels punts principals de l’article d’Oriol Junqueras és la importància dels fons europeus en el futur de Catalunya. Sobre aquest tema diu Junqueras:
“…els fons europeus de recuperació (…) suposen una injecció d’ajudes sense precedents: representa l’equivalent a gairebé quatre cops el que fou l’històric Pla Marshall del 1948”.
“Els fons europeus, com indica la CE, han de servir per fer una doble transformació de l’economia catalana: digital i ecològica”.
Ningú discuteix que el tema dels fons europeus és molt important. Però justament per això, i venint d’un líder d’un partit d’esquerres, l’enfocament que fa Junqueras del tema és preocupant.
Des de fa tres anys ERC ha intentat marcar distàncies amb JxC fent èmfasi en l’eix esquerra-dreta. I em sembla bé. Jo crec que és molt necessari tenir una visió de classe de la realitat. És més: crec que l’independentisme només pot avançar com a projecte al voltant de valors de progrés i justícia social. Voler que Catalunya segueixi cap a la dreta les embogides passes d’Ayuso o que es converteixi en una Andorra del sud és, com a mínim, un error estratègic descomunal.
Però és justament per això que l’article de Junqueras em preocupa molt. Junqueras no qüestiona en cap moment els múltiples aspectes problemàtics dels fons europeus i es limita a reproduir una sèrie de clixés que els podem trobar en boca del PSOE o Ciutadans: paraules com “creixement”, “digitalització”, “ecologia” que amaguen les enormes vaguetats d’uns fons europeus que haurien de ser llegits molt críticament per qualsevol força d’esquerres digna d’aquest nom. De fet, han estat els socis d’esquerres d’ERC els que han esmenat la plana a Junqueras en aquest sentit. Eulàlia Reguant piulava:
“Acceptar el marc d’un “nou Pla Marshall” com si els fons europeus no comportessin més deute i reformes laborals i de pensions regressives no hauria de ser l’opció de l’independentisme”.
També poc després de la publicació de l’article de Junqueras, l’Albert Botran tuitava:
“L’Estat espanyol repartirà els fons europeus entre les grans empreses amigues. Això és pintar l’IBEX de verd, això no és transformar. Precisament l’independentisme ha de ser l’alternativa al poder espanyol i a la seva manera de concentrar la riquesa enlloc de repartir-la”.
I aquesta reflexió em porta al tercer i últim punt d’aquest article: què vol dir representar el 52% de l’independentisme del qual tothom parla?
Tercera qüestió
No es pot escriure un article des de l’esquerra sense posar sobre la taula la crua realitat de l’oligarquia espanyola que ja se’ls està repartint. Diu l’article:
“L’estat espanyol rebrà 140.000 milions d’euros en els propers cinc anys. D’aquests, Catalunya en podria acabar rebent una inversió de prop de 30.000”.
Podria? De moment tot, tot, tot indica que l’Estat no està per la labor de repartir de manera justa els fons europeus. Ja ho hem explicat a octuvre: els incompliments del govern del PSOE i Podemos sobre la gestió dels fons europeus han estat constants. En dues ocasions Pedro Sánchez va prometre a ERC la gestió dels fons europeus a canvi dels seus vots i en dues ocasions Pedro Sánchez va incomplir el seu compromís amb ERC.
Per això, quan Junqueras diu que Catalunya “podria acabar rebent” una pluja de milions, és molt preocupant. És veritat que reconeix que “els recursos que genera Catalunya (…) són secularment drenats per l’Estat central i que mai retornen”. Però l’article no diu enlloc com es combatrà aquest centralisme i aquest repartiment injust dels recursos.
Quina és l’estratègia? Què cal fer per tal que no es consumi l’enèsima estafa pactada als despatxos de Madrid entre les elits del PPSOE i les empreses del borbònic IBEX35? Em preocupa molt i molt que es pugui des de Catalunya i des de l’esquerra parlar dels fons europeus sense denunciar que aquests fons s’estan gestionant de manera centralista i en contra dels interessos de les classes treballadores.
Si de veritat és tan i tan important el tema dels fons europeus: no seria interessant aprofitar la tribuna que ofereix el diari de l’IBEX per denunciar com l’IBEX està estafant els treballadors i els petits i mitjans empresaris catalans?
Diu Junqueras que “en allò que és competència nostra ho hem de saber fer bé” i hi estic d’acord. Però més enllà de la necessària gestió, la política té a veure amb representar. És competència d’ERC denunciar les maniobres de l’oligarquia espanyola i no limitar-se a parlar d’un “nou pla Marshall”. És competència d’ERC partir-se la cara davant un PSOE que ha pactat amb tots els florentinos de l’Estat l’enèsima ensarronada econòmica. És competència política d’ERC ajudar a crear esperit crític i actitud de combat. Dir que els fons europeus són tan importants i no advertir que hi ha un robatori en marxa és no assumir les teves competències. Com és que el líder del partit que governarà Catalunya passa per sobre aquestes urgents realitats? Pensa que ell i el seu partit podran redreçar l’espoli dels fons europeus sense implicar la societat civil? Em preocupa molt que això no estigués al centre de l’article de Junqueres. Com a català i com a català d’esquerres.
Nota final
M’incomoda haver de fer aquesta reflexió final, però l’he de fer. Aquest és el primer article que escric assenyalant de manera directa allò que diu o declara Oriol Junqueras. Vaig anar a Estremera a veure’l i encara recordo la profunda impressió que em va causar la visita. Tot i no tenir una relació personal estreta amb Junqueras, recordo haver de contenir les llàgrimes. Recordo haver pensat que fins que gent com ell no fos plenament lliure, calia fer pinya més enllà de les discrepàncies. Ho segueixo pensant. A la vegada, crec que des de Catalunya i des de l’esquerra hem de ser els primers en qüestionar-nos, debatre i esmenar-nos. I estic profundament convençut que la “reconstrucció republicana” de la que parla l’Oriol al seu article no arribarà mai si no plantem cara de manera oberta, bel·ligerant i decidida a les agressions de l’espanya borbònica. L’única “reconstrucció republicana” possible només arribarà amb una població mobilitzada i determinada. I per això és imprescindible dir les coses clares. I, si potser, no des dels mitjans de l’IBEX.
(1) El franquismo detrás de La Sexta y Antena3
(2) Els bancs impedeixen a Mediapro comprar El Periódico que serà adquirit per Prensa Ibérica
(3) DESTAPEM el muntatge contra l’acord ERC-CUP-JxC
NOTA:
OCTUVRE no rep subvencions ni accepta publicitat.
Per l’elaboració d’aquest reportatge han calgut 125 hores de treball, comptant documentació, redacció, traduccions, correcció i edició web.
La nostra feina és possible gràcies als nostres donants i subscriptors.
Si vols conèixer el nostre projecte, en trobaràs els detalls aquí.