Benvinguts a un nou vídeo d’OCTUVRE.
Fa temps que tots tenim la impressió que Catalunya cau a trossos: trens, autopistes, pagesia, sanitat, educació. I davant tot això, el govern del PSC sembla paralitzat i només respon amb promeses que ja no es creu ningú. Tot plegat, mentre els mitjans subvencionats intenten protegir el govern amb articles tramposos i entrevistes toves. I, per acabar-ho d’adobar, tot plegat en un clima d’espanyolisme que acusa els catalans d’insolidaris mentre milers de milions d’euros dels nostres impostos se’n van a Madrid i no tornen.
Fa uns dies vèiem unes imatges esgarrifoses de les vies de l’R2 Sud al Garraf, totes corcades i apuntalades de mala manera. Però aquesta mateixa setmana, a Madrid, anunciaven una moderníssima estació d’Atocha.
A OCTUVRE creiem que ara més que mai, enmig d’aquest desgavell, és moment d’explicar totes les vergonyes que s’acumulen al país. I per això avui us volem explicar una història que creiem que ha de saber tothom. Comencem.
Fa uns mesos estàvem dinant amb uns amics i, a l’hora de la sobretaula, un d’ells, que és professor a un institut públic, ens va explicar que al seu institut hi havia arribat un munt de material informàtic caríssim i que no sabien ben bé què fer amb tot aquest material. El nostre amic ens va dir: «Segur que aquí algú ha fet un bon pilotasso amb aquest material.»
Aquest comentari ens va picar la curiositat i vam gratar una mica.
Resulta que el desembre de 2019 el govern de Pere Aragonès va posar en marxa el Pla d’educació digital de Catalunya. Dins aquest pla hi havia, per exemple, 375.000 ordinadors per a alumnes i professors.
Dos anys més tard, el conseller d’Educació d’Esquerra Republicana, Josep Gonzàlez-Cambray, va presentar els primers resultats d’aquest pla de digitalització en un acte al Mobile World Congress. En aquell acte va dir que Catalunya estava desplegant un dels projectes de transformació digital en l’àmbit educatiu més importants d’Europa i del món, i va afegir:
«Vull agrair la feina de totes les empreses proveïdores que han participat del pla, com ara Telefònica, Vodafone, Lenovo, Microsoft i Google.»
Poques setmanes després, el govern d’Aragonès va rebre una molt bona notícia: la Generalitat de Catalunya rebria 150 milions d’euros extres dels fons Next Generation per fer encara més coses en la digitalització de l’educació. Amb aquests 150 milions d’euros es van comprar més ordinadors per als alumnes i més material informàtic per digitalitzar les aules.
El 2023, Gonzàlez-Cambray tornava al Mobile World Congress i repetia:
[TALL GONZÀLEZ-CAMBRAY] «Totes les aules d’aquest país tindran panells digitals dins de les aules. Distribuirem més de 35.000 panells digitals. Cada centre podrà triar, dins d’un catàleg, els equips que més s’ajustin a les seves necessitats en l’àmbit també de la robòtica. Maletes audiovisuals, que permetran crear aules-tallers audiovisuals; en proporcionarem una per cada centre, amb càmera de vídeo, taula de so, il·luminació i microfonia. Aules sensorials a centres d’educació especial. STEAM Maker per als centres que pertanyen al projecte STEAMcat i al projecte Faig, equipament per crear un espai de fabricació digital amb impressores 3D, talladora làser, escàner 3D, plòter i bolígrafs 3D.»Però a peu d’aula les coses anaven molt malament. Atenció: la qüestió és que tots aquests aparells que valen tants milions no funcionen sols. Cal ensenyar el funcionament als alumnes, fer seguiment pedagògic de l’impacte d’aquesta tecnologia en l’aprenentatge, i cal integrar la tecnologia de manera correcta perquè enriqueixi els alumnes en comptes de distreure’ls.
Doncs bé: tota aquesta feina recau en una figura que hi ha a les escoles i instituts que es diu els coordinadors digitals. Els coordinadors digitals són, bàsicament, professors i mestres de música, de matemàtiques o d’anglès que, a banda de fer la seva feina habitual de docència, dediquen unes hores a fer tasques de coordinació i de pedagogia digital.
Fins aquí tot molt bé, oi? Doncs no.
La qüestió és que l’octubre de 2025 la Sindicatura de Comptes va publicar aquest informe, i és demolidor. La Sindicatura explica que les licitacions per a la compra d’equips van ser un procés ple d’irregularitats. Mal fet i mal planificat, diu la Sindicatura:
«El pla de digitalització no inclou objectius específics ni cap previsió pressupostària per al desenvolupament ni indicadors de seguiment.»
I ara, atenció:
«Un cop instal·lats als centres docents, la seva gestió en els centres públics correspon al coordinador digital del centre. Malgrat l’elevat nombre d’elements a gestionar, no hi ha evidència que es planifiqués una dotació de més recursos per a la coordinació digital dels centres.»
És a dir: molts milions per a Telefònica i Microsoft, però res per als professors que treballen a peu d’aula i que estan desbordats. I estan desbordats perquè el govern va gastar milions en equipament però no va destinar recursos als professors per tal de gestionar tot el material.
Per això ara, a banda de tractar les qüestions pedagògiques de la tecnologia a les aules, els coordinadors digitals han de fer tasques de tècnic informàtic, perquè el govern va dedicar milions als ordinadors però ningú va pensar en la feina que comportaria això.
Molts d’aquests coordinadors digitals no cobren res per la feina extra, i els que cobren no arriben ni a 5 euros l’hora treballada. La qüestió és que aquest gener la consellera Esther Niubó va oferir un augment —atenció— de 5 euros per any fins al 2030. Això és un insult als coordinadors digitals, i per això aquesta setmana han començat a dimitir massivament. Si la situació no canvia, el proper curs serà un caos a les escoles i instituts catalans.
Aquesta situació també és un insult a tots els catalans que paguem impostos.
Fa uns dies, l’escriptor i historiador Xavier Diez publicava un article ple de dades contundents titulat «Rodalies educatives». Atenció: els últims 25 anys, el nombre d’alumnes a Catalunya ha pujat un 27%, i cada cop hi ha més barracons. Avui hi ha un 50% més de barracons que el 2005.
Més xifres: un mestre que començava el 2008 cobrava 1.660 € nets. Avui en cobra 1.785. És un augment del 7,5% en 17 anys. Però en aquest mateix període la inflació acumulada ha estat del 39,8%. Això significa que els mestres catalans han perdut més d’un 20% de poder adquisitiu. És a dir: els nostres mestres són més pobres cada any que passa i, atenció, són els que menys cobren de tot l’Estat.
«No només s’ensorren els talussos i les autopistes, sinó que també s’ensorra l’educació dels joves catalans», explica Diez. «El que passa a les escoles no és pas tan espectacular com el cas de Rodalies, sinó que l’esfondrament sembla més silenciós i és acollit amb indiferència per part dels mitjans. Tanmateix, la situació educativa de Catalunya és molt pitjor que la ferroviària: afecta més gent i té conseqüències perdurables en el temps.»
I posa el dit a la nafra:
«Si els mestres del país fessin com els maquinistes de Renfe i es neguessin a permetre l’entrada als centres cada vegada que les aules es troben per sobre dels 27 graus, o sota sostres en perill d’esfondrament, humitats, edificis sense garanties de seguretat, potser la societat reaccionaria.»
Cal que reaccionem. Ens hi juguem el futur dels nostres fills i el futur del país. Cal que això que acabem d’explicar ho sàpiga tothom.
Ah, per cert: Gonzàlez-Cambray va acabar dimitint per la seva gestió nefasta. Però no patiu per ell, ja que va ser col·locat en un alt càrrec del Departament d’Educació. La cosa és que al cap d’uns mesos l’Oficina Antifrau va descobrir que havia cobrat 26.000 euros en 8 mesos per unes feines que no existeixen:
«No consta cap document que acrediti cap mena d’activitat durant els 8 mesos que Gonzàlez-Cambray va estar al càrrec.»
Però, un altre cop, no patiu per ell: aquest desembre ha trobat una altra feina, coordinador de l’Àrea de Bon Govern, Assistència Local i Cohesió Territorial de la Diputació de Barcelona, governada pel PSC i Esquerra Republicana.
Passa-ho.