València, 1939 · escriptor, antropòleg, hel·lenista i traductor
Dos minuts que valen per un tractat. Difós per l'historiador Vicent Baydal, que en va dir: «Mira, imprescindible!» · la piulada original · l'entrevista sencera a À Punt
Tot això va començar amb un article. Fa poc vam publicar «La rendició ideològica», de Pere Antoni Pons, que hi sosté una cosa incòmoda: que el catalanisme té una tradició de primer nivell de teòrics de la nació i de la identitat —Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Damià Pons, Carod-Rovira— i que, tanmateix, ni la coneix ni l'ha assimilada. Que s'ha format llegint editorials en comptes de llegir els seus. I que per això accepta sense adonar-se'n el vocabulari, els límits i les perspectives que li marca l'espanyolisme. Vam pensar que hi podíem posar un gra de sorra, i vam començar per Mira. Molts de vosaltres el coneixeu de sobres; nosaltres, ho confessem, no el teníem prou present. Això és el que n'hem aplegat: les seves paraules, d'on surten, i per on es pot començar a llegir-lo.
Tenim teòrics del nacionalisme i de les identitats nacionals d'un nivell extraordinari, però el gruix de l'esquerra catalanista sembla que s'ha format en termes nacionals ideològics llegint editorials d'EL PAÍS. És acollonant.» Pere Antoni Pons
Nascut a València el 1939, es va formar a Roma —la Gregoriana, la Lateranense— i es va doctorar a la Universitat de València. La combinació és la clau de tot el que ha escrit: és antropòleg i hel·lenista alhora, i mira la qüestió nacional amb els instruments de l'antropologia comparada, no amb els de la militància. Per això les seves conclusions no sempre agraden a ningú.
Va investigar a París i va ser professor a Princeton. De tornada, va fundar el Museu d'Etnologia de València i va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social. Va ser catedràtic de grec a la Universitat Jaume I i va presidir Acció Cultural del País Valencià durant més de quinze anys, en dues etapes.
Ha escrit una dotzena de novel·les i mitja dotzena d'assaigs, i ha traduït al català Dante, els Evangelis i Homer. Jaume Cabré el va definir com «el nostre home de fer feines»: el qui feia tot el que calia perquè el país tingués el que ha de tenir.
Un poble que no és conscient de la pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre's ell mateix.
«Nacionalisme» ha sigut una paraula d'emancipació en la història d'Europa perquè, si no, Europa encara estaria dividida en quatre imperis.
Nacionalisme ha sigut una paraula enormement constructiva, democràtica i positiva, i per a mi també ho és perquè no me la vull deixar robar per l'extrema dreta.
Una nació cultural és un conjunt d'elements culturals comuns de llengua, de literatura, d'història, d'orígens i fins i tot d'etnografia. Una nació política, en canvi, és el convenciment i la voluntat.
No hi ha cosa més bèstia al món que el nacionalisme dels estats constituïts.
Espanya no seria precisament un estat «sense nació», més aviat seria un estat amb massa nacions.
Els socialistes s'hauran de convéncer que la llengua nacional és el valencià, i que no només és una llengua bonica, respectable o cooficial, sinó la llengua del país. I això és ideologia.
El miracle és que encara quede el que queda com a identitat de país.
Entenent per valencianisme polític una política que tinga com a objectiu bàsic la recuperació nacional del País Valencià, ha deixat d'existir.
Una cosa són les idees producte d'una ideologia prèvia i tota una altra les idees contrastades amb la realitat.
Crec que a Catalunya sou excessivament pessimistes.
D'ací a molt poc temps, les referències a la cultura grega o la llatina quedaran com una raresa d'erudits.
Soc el tipus que ha posat a disposició dels lectors en la meua llengua els tres pilars de la cultura occidental.
Jo si traduïsc Dante el resultat és Dante i si és Homer el resultat és Homer.
Aquesta beatificació o canonització de Fuster era el pitjor mal que li podíem fer.
El nostre temps és la memòria, no és el pensament.
L'espai que ha deixat l'antropologia, l'ha guanyat la literatura.
Jo escric amb una frustració contínua.
Vull que cada article siga una peça completa en ella mateixa. Això requereix molt d'esforç de molts anys.
No és igual escriure amb una tradició sòlida al darrere, que sense aquesta tradició.
El cel deu ser la glòria d'una biblioteca infinita, on podrem llegir sense parar.
Mira té un repositori propi de textos, mantingut per Xarxa de Mots: articles, assaigs i escrits triats, consultables sense pagar res. Si voleu llegir-lo abans de comprar cap llibre, comenceu aquí.
Dues entrades recomanades: ell mateix presentant-se, i Joan Josep Isern explicant-ne la narrativa.
El llibre que el va convertir en teòric de la nació. Escrit alhora que Benedict Anderson i Ernest Gellner publicaven els seus, i sense deure'ls res: les nacions no són essències naturals, són construccions històriques i simbòliques. I entendre-ho no les afebleix, les fa defensables amb arguments.
Si només n'heu de llegir un, és aquest.
Fitxa del llibre a la ViquipèdiaLa teoria aplicada al cas més difícil: un país amb una llengua i una història compartides, però amb la consciència pròpia esmicolada. El llibre mostra que el «cas valencià» no és cap anomalia, sinó un laboratori d'allò que pot passar arreu.
Per entendre com es desmunta una identitat —i què queda quan gairebé tot s'ha desmuntat.
Fitxa del llibre a la ViquipèdiaEls records d'infantesa a la València dels anys quaranta. Sense tesi i sense discurs: un país explicat des de dins, pels carrers, la casa, els oficis i les paraules que s'hi deien.
La porta d'entrada més fàcil i més bonica. Comenceu aquí si mai no l'heu llegit.
El llibre a ProaUna Odissea urbana: un professor recorre la València contemporània com Ulisses recorria la Mediterrània. La seva novel·la més celebrada, i on es veu millor que l'antropòleg i el novel·lista són la mateixa persona.
Per als qui prefereixen entrar-hi per la literatura i no per l'assaig.
Mira parla del llibre a LletraferitEl poema fundacional en vers català, traduït directament del grec. Ara que la pel·lícula ha portat Ulisses a tot arreu, és el moment de llegir-lo sencer.
I si voleu el gran salt: la Divina Comèdia (2000).
«L'Odissea, gran viatge literari», a l'AraQui més s'ha ocupat de llegir-lo i explicar-lo és el crític Joan Josep Isern, que fa dècades que en ressenya els llibres a l'Avui, a VilaWeb i a Núvol —i que li ha fet algunes de les millors entrevistes. La seva insistència és una part de per què avui encara es llegeix.
L'últim clàssic que ens queda.
Joan Josep Isern, crític literari Ara Llegim, 2019
Crec que no exagero gens si dic que Joan F. Mira és un dels nostres clàssics vivents. Una obra extensa i d'altíssim nivell que ens honra com a país i com a cultura.
Joan Josep Isern VilaWeb, 2013, sobre El tramvia groc
En Mira feia tot el que calia pel país, era el nostre home de fer feines.
Jaume Cabré, escriptor Ara Llegim, 2019
Un dels nostres savis indiscutibles.
Pere Antoni Pons, escriptor Ara Llegim, 2019
Una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l'original.
Sebastià Alzamora, sobre la Divina Comèdia Serra d'Or, 2001
Un d'aquells pocs llibres que aconsegueixen el petit miracle de fer-nos feliços mentre els llegim.
Joan Josep Isern, sobre El tramvia groc VilaWeb, 2013
Conferències i converses senceres, allotjades als seus llocs d'origen.
Per si busqueu un títol concret.
El seu repositori propi de textos, en obert des del 2005.
Ara Llegim · 2019L'entrevista on defensa el terme i explica per què no vol cedir-lo.
VilaWeb · 2022Entrevista llarga sobre identitat, llengua i el llegat de Fuster.
La Veu del País Valencià · 2022Sobre traducció, mètode i compromís cívic.
Joan Josep Isern · 2008Llarga, calmada i sense pressa. Una de les millors portes d'entrada al personatge.
Òmnium Cultural · 2019Nació cultural i nació política: la distinció que ho ordena tot.
Núvol · 2017Com treballa, com escriu i per què cada article ha de ser una peça sencera.
VilaWeb · 2019Una antologia de cinquanta conceptes seus, amb la font de cadascun. Or pur.
Ara Llegim · 2019Reportatge coral: Cabré, Isern, Cornudella i Pons parlen d'ell.
CatorzeMarta Rovira Martínez sobre per què el llibre continua sent central.
El TempsLa seva veu setmanal, publicada durant dècades.
AELCBibliografia exhaustiva, premis i un retrat literari en PDF.
OCTUVREL'article que va originar aquest arxiu.